No us embaleu…

Tinc fama de ser optimista. Una fama que jo negue sempre, perquè em molesta molt. Jo no sóc un optimista, una persona que basa allò que diu en la seua voluntat i prou. Fa molts anys que treballe i observe aquest país i és això, aquest constant anar amunt i avall, escoltant i parlant amb gent, que em fa veure algunes coses d’una manera que a alguns els pots semblar optimista. Però per a mi és contrastada.

Tanmateix, avui parlaré acceptant aquesta fama d’optimista, per una sola vegada, per dir-vos que no us embaleu encara. La Diada ha estat extraordinària. La Meridiana, aquesta Meridiana que alguns volien que fóssem incapaços d’omplir, la vam rebentar. L’escena era emocionant i poderosa; els balcons també parlaven, i de quina manera. I la reproducció, una vegada i una altra, de les imatges és inevitable que contagie una esperança i una seguretat que són bones. Molt bones. Però que cal vigilar. Les bones cares, els somriures, sempre guanyen. L’alegria empeny. Però no digues blat fins que no siga al sac i ben lligat.

Hi ha, a més, la sensació que tot es va fent bé. Tret d’algun petit incident que generalment s’arranja de pressa, Junts pel Sí i la CUP van complint les expectatives que tots teníem. I les enquestes parlen d’una manera rotunda. Fins i tot quan parlen interessadament, diuen que l’independentisme guanyarà les eleccions. Tan clares deuen ser les xifres que ara l’argumentari ja negligeix qui guanya i els dards espanyolistes van només a qüestionar què passa si no guanyem també en vots.

I encara ahir dues enquestes van afegir una nova dada sorprenent: comença a detectar-se una reculada significativa de les expectatives de vot de Catalunya Sí que es Pot. Som molt lluny del 27, però si aquesta dinàmica es consolida, i això ja ho veurem, crec que serà un fet important. Perquè a mi em sembla que Pablo Iglesias en aquest país resta més que no suma. Resta, diria jo, molt més que no suma. I que ICV simplement s’ha equivocat unint-se a un senyor que no té ni idea de com és aquest país i que es pensa que pot basar la campanya a insultar-nos i prou. Personalment crec que ICV i EUiA són actius importants del país que hauríem de trobar la manera que tornassen al lloc on tanta gent els esperàvem. No sé si ho faran mai, però sé que dins seu hi ha gent que qüestiona això que passa i es pregunta què fan tan lluny de la gent.

Hi haurà més bones notícies, aquesta setmana. Tant a l’interior del país com a fora. Potser fins i tot apareixeran les primeres enquestes que donen majoria absoluta a Junts pel Sí tots sols i ens acostaran a la majoria en vots. Però, fins i tot si passa això, feu el favor de no embalar-vos. Tranquils, que el dia que hem de guanyar és el 27 i tota la resta és volàtil. Penseu que hi haurà jugades brutes, segurament a la desesperada, la darrera setmana. Penseu que davant no hi tenim un gegant, però tampoc no hi tenim un nan. I penseu sobretot que cal treballar com bojos aquestes dues setmanes, vot a vot, persona a persona. El 28, si guanyem com hem de guanyar, ja ho celebrarem. Fins el 27, el millor somriure a cada cara, però sense defallir ni confiar-nos. Que és massa –de fet, tot– això que hi ha en joc.