No tot s’hi val, senyor Rabell

La proclamació del manifest ‘Llengua i república’, impulsat pel grup Koiné, ha estat l’excusa ideal per a una campanya de criminalització política de tots els qui no combreguem amb la idea d’una república catalana on només dues llengües siguen oficials.

Com sol passar en aquests casos, els qui s’han dedicat a parlar de lliganordisme, de xenofòbia lingüística o fins i tot de racisme no han llegit el manifest o l’han volgut menystenir a posta. El manifest no diu enlloc que el català haja de ser l’única llengua de la república. I menteix qui ho diga. El manifest diu, en canvi, que si el català i el castellà són les úniques llengües oficials de la república, i de la manera com ho són ara, això serà un desastre per al català. I l’una cosa no té res a veure amb l’altra.

Sobta, i sobta molt, la ferocitat amb què alguns s’han abocat damunt els qui discrepem amb la teoria que el bilingüisme exclusiu català-castellà siga dolent. D’aquesta qüestió, es veu que no se’n pot ni parlar. Podem parlar de si tindrem exèrcit o no, de si serem dins l’OTAN i la UE o no, de si cap religió serà oficial o no, de si serem república o monarquia, però no podem parlar de llengua. Es veu.

I encara, quan volem parlar de llengua, alguns no volen que parlem de realitats estudiades en detall pels sociolingüistes de tot el planeta i prefereixen embolicar-nos amb discursos polítics sense cap base científica. Així, ens trobem gent que diu una vegada i una altra coses que no són certes, com si repetir-les les fes reals. Com ara que hi ha societats bilingües estables, on totes dues llengües conviuen sense aniquilar-se l’una a l’altra. Cosa que simplement és falsa. No n’hi ha, ni n’hi ha hagut i molt probablement no n’hi haurà mai. Fa més de cent anys ja que el lingüista grec Ioannis Psicharis ho va explicar amb tota mena de detalls i des d’aleshores no hi ha hagut ni un sol exemple que desmentesca que el bilingüisme només és un estadi de trànsit –de batalla, seria més exacte– i que la diglòssia representa un perill imminent per a qualsevol llengua. I que els Països Catalans som un territori eminentment diglòssic només es pot negar a partir de l’obcecació política. Que responga qualsevol lector: és cert o no que en aquest país hi ha una llengua ‘alta’ i una llengua ‘baixa’? Algú pot defensar que l’estatus del català és el mateix que el de l’espanyol al sud o el francès al nord? Algú es veu amb cor de defensar que català i castellà, o català i francès, tenen les mateixes facilitats socials, també de coerció, al seu darrere?

Entre el cor de pretesos indignats, n’hi ha alguns que tots sabíem que hi ficarien la cullera amb entusiasme. Però ahir Lluís Rabell, en una de les seues intervencions sens dubte més lamentables, anà més lluny que cap d’ells i s’atreví a qualificar de racistes els impulsors del manifest Koiné. Va dir fins i tot que voler superar en la república catalana el bilingüisme equivalia a voler fer realitat un ‘reflex invertit’ del que passa ara. I això no tan sols no és veritat sinó que sembla mentida que ho diga una persona com ell.

Entre més motius perquè per a fer un reflex invertit caldria recrear les condicions que han fet possible la situació que vivim actualment. I això implicaria, com a mínim, sotmetre Catalunya a una dictadura en què el castellà fos perseguit, per exemple (encara que de fet, senyor Rabell, per a ser un reflex invers de debò el que hauria de passar és que el govern català imposés la prohibició del castellà …a Espanya!). Implicaria que pegaren els xiquets a les escoles pel fet de parlar en castellà –a mi m’ho van fer perquè parlava valencià i és probable que a vostè també… Implicaria que la televisió i la premsa en castellà fos prohibida a Espanya –per cert, com és prohibida TV3 per a una bona part dels Països Catalans encara avui. Implicaria la presència d’un exèrcit que matava gent només dues generacions enrere convencés la majoria de la població de no crear problemes. On només uns pocs valents, un PSUC per exemple, se la jugassen. Implicaria que centenars de lleis i decrets que imposassen el coneixement obligatori del català i reduïssen a un pur símbol el coneixement del castellà –com passa ara a l’estat espanyol, però obligant al castellà.

I vostè, senyor Rabell, realment és capaç de pensar que ni una sola persona d’aquest país, per a salvar el català, està disposada a fer això? Insinua, senyor Rabell, que jo, que no estic d’acord amb el bilingüisme, seria capaç d’imposar això, ‘manu militari’ als meus conciutadans? Vostè és tan miserable per a equiparar un manifest signat per uns centenars de persones, al final un paper escrit, amb l’actuació despietada durant segles d’un estat contra una part de la pròpia ciutadania?

Un dia desafortunat el pot tenir qualsevol persona, això és cert. Per exemple, en la presentació mateix del manifest crec que la intervenció de Joan Martí va ser horrible en la forma i en el fons. I ho vaig dir per Twitter només de sentir-la, abans que esclatés cap polèmica. Tothom es pot equivocar i no tinc cap inconvenient a dir que és evident que el manifest té alguna frase molt desencertada que persones sensates com José Rodríguez han matisat i posat a lloc. Però deixe’m dir-li, senyor Rabell, que tot això és una anècdota ínfima comparada amb la gravetat de la seua mentida i del seu exabrupte, no sé si dir de la seua acusació, explicitada en seu parlamentària. No tot s’hi val, senyor Rabell. I deixe’m dir-li a més que si els meus arguments no el convencen potser faria bé de pensar com és que per primera vegada en la seua vida l’extrema dreta l’aclama amb grans aplaudiments i reprodueix encantada les seues paraules.

PS. Per cert: què li sembla el fet que els defensors del bilingüisme deixen fora del debat a l’onze per cent de ciutadans del Principat que no tenen de llengua materna ni el català ni l’espanyol? A banda de no dir res del també oficial occità, invisibilitzar els catalans d’origen amazigh, punjabí, àrab, romanès o wolof li mereixeria a vostè el qualificatiu de ‘racisme’?

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]