15.10.2020 - 21:50
La casualitat ha volgut que la reaparició literària de Guillem Sala (per a mi: l’any passat La fuga de l’home cranc em va passar per alt) m’hagi coincidit amb un experiment personal. Aprofitant la batussa estival que va veure acarats els universos personals i literaris d’en Marsé i la Rodoreda, vaig decidir fer una mica de deures i llegir algun dels títols del meu conterrani (som del mateix barri) que tenia criant àcars d’ençà de la decepció d’Últimas tardes con Teresa i encara més El amante bilingüe.
És el que tenen els mites, que et poden caure als peus. A mi en Marsé em fa pensar en el rioja: et diuen que és bo per defecte. La cultura castellana necessita promoure suposats talents nascuts en terra catalana per continuar atiant l’empipadora polèmica de què és la literatura catalana. A l’Enrique Vila-Matas no li ha calgut mai tanta fanfàrria espanyolera (encara que l’hi han propinada igualment, començant per gent de criteri tan erràtic com en Sagarreta) perquè la seva obra es defensa sola.
Llegint, doncs, Un dia volveré, he tornat a tenir aquella sensació del meu primer marsé, que després se m’ha repetit amb altres narradors en castellà de per aquí: la veu de No-Do. Sembla que estiguis veient un documental que saps que és mentida. El salmó que posaven a l’ham del generalísimo. Per això la comparació amb la Rodoreda no té trellat. Les novel·les de Marsé són literatura deslocalitzada, com una seu de la Siemens, i als qui de nanos empaitàvem coloms a la plaça Rovira o ens badàvem el cap amb el volt de pedra de la del Diamant ens sonen tan llunyanes com a qualsevol lector ibèric. Que el protagonista d’aquesta es digui Jan i tingui un germà de nom Luis catapulta el lector ben lluny de qualsevol sospita de realisme. La Barcelona marsiana és una farsa, i encara més grotesca la perseverança del cosmoespanyolisme per fer-la passar per autèntica.
Molt més interessant m’ha resultat, en canvi, la tria estilística. És veritat que l’home no s’escapa d’aquest costum lamentable que tenen alguns escriptors espanyols de per aquí d’imitar el periodisme del XIX (mascullar, apearse, zarandajas i tots aquests exemplars que s’escriuen però no es diuen) que fan ensopegar contínuament. I tampoc d’allò tan molest (per antinatural) d’anteposar l’adjectiu quan no toca (el descuidado jardín, la perezosa gata), que suposo que devien treure de les males traduccions de l’anglès, tot un gènere. Però en canvi no té cap mena de fre a farcir el text de catalanismes; tants, i tan flagrants, que em costa de creure que els editors els hi deixessin passar (suposo que després d’haver guanyat el Planeta quatre anys abans ja devia poder imposar el seu criteri): des d’atrafagado a titola i perrús i d’empreñador i atabalado a pencar i charrameca; els diàlegs van plens de meuca, gamarús i malparido. I a pèl, sense cursives ni romanços. No costa gaire imaginar que en Marsé ho devia fer per mor de realisme, com donant a entendre que la parla popular barcelonina feia servir aquests termes. Però el fet és que no era així (qui feia servir figa i bandarra era perquè parlava català, i els pinxos forasters, tant si eren bòfies com delinqüents, o totes dues coses alhora), si de cas tiraven de calzonazos, cachocabrón i joputa, i, si ho vols més literari, de gañán. El resultat són uns diàlegs, de vegades pròxims a la caricatura, que recorden el doblatge espanyol dels cinquanta, amb aquella encarcaramenta i aquella sensació de marcianada.
En canvi, la literatura autòctona, de vegades, més que farsa és tragèdia. A El càstig (l’Altra Editorial), Guillem Sala basteix un intent de realisme lingüístic interessant. La cosa ni és nova ni és fàcil. D’entrada diré que, argumentalment, el text és brutal, una de les novel·les més bèsties que he llegit últimament. I té raó quan ell mateix diu que sense els castellanismes crus (transcrits de vegades segons la pronúncia central, de vegades no), sense el diguioiga de les germanes o fins i tot sense el monolingüisme castellà d’alguns personatges (‘català brut i castellà brut’, ho defineix, tot i que a mi el castellà, d’embastardit, no m’ho ha semblat gaire) la història no podria ser la que és. ‘No seria versemblant, sonaria artificial’, diu. Tal vegada tan poc versemblant com les d’en Marsé però a l’inrevés. O no ben bé. En realitat es tracta d’un debat que hem vist mil vegades i que té a veure amb la concepció mateixa de la literatura. Si et convé, ha de reflectir la realitat, i si no, no; i això ens passa a tots els qui alguna vegada hem intentat expressar una visió del món a través de les paraules: sabem, o hauríem d’haver après, que no pot ser; que t’hi pots acostar més o menys, que fins i tot pots fabricar una realitat que imiti la vida. Però no pots reproduir la vida. Per això només diré que a mi llegir-ho en una novel·la m’agrada tan poc com veure-ho a la vida.
I tanmateix, aquest intent d’hibridació lingüística té una cosa bona: que ensenya la poteta. No amaga la intenció, sinó que la mostra, la fa evident. Tant, que fins i tot li pots rebatre a mesura que vas llegint (com és que hi has fumut sobacos, o hasta les tranques, o assegurar-se el tiro?). L’autor tria els castellanismes perquè domina el material i mana sobre el seu idiolecte; a la generació dels encara inèdits, en canvi, els calcs se’ls escolen perquè l’idiolecte (el globolecte, tal vegada?) els domina a ells. Perquè m’entengueu: a El càstig no hi ha ni un sol escoltar allà on ha de dir sentir, mentre que els originals presentats a un conegut premi per a menors de 35, els futurs guillemsales, en van plens.
El protagonista d’Un dia volveré compleix la seva promesa i torna; allò que cada dia costa més de pensar que torni mai és la capacitat del català de modelar, i fins i tot de crear, la realitat on vol viure, en comptes de deixar que la vida el desfiguri a ell.
