No t’ho pots ni imaginar

—Ai, xiqueta, és que tu no t’ho pots ni imaginar…!

És això que passa al mercat, que a còpia d’anar a la mateixa parada et saludes i t’expliques coses, res de transcendental, ‘ompliüra’, que diuen, un mínim de contacte humà per a continuar sentint-nos bategar en un món de presses i comandes virtuals: que si el mal d’esquena, que si que si el temps tan boig, amb aquesta calor que no hi ha dret, que si el dinar de la falla o el fill de no sé qui que ha acabat la carrera i ara viu a Austràlia, què me’n dius?, a Austràlia!, com si no hi hagués un lloc més lluny per anar.

No sé com va ser que l’altre dia, a la parada de verdures, hi va haver una estona de mirar endarrere i recordar que per increïble, per impossible que avui ho puguem trobar, de totes totes inacceptable, la norma, la llei, eren aquestes: que no podies obrir un compte corrent, i que jo encara ho he viscut, això, encara ho he viscut. I la dona que tens al costat, i que per moltes dècades que acumulis a les espatlles, sempre et guanyarà i mantindrà per tant el dret de dir-te ‘xiqueta’ amb naturalitat absoluta, es mig recolza en el carro-bastó, fa de seguida que sí amb el cap i recita passaport i carnet de conduir i somriu a la mestressa de la parada, que et rebota el somriure i que et diu allò del començament: que no t’ho pots ni imaginar.

I té raó.

Paga la pena, avui que és 8 de març, i demà que ja serà 9, i demà passat també, recordar-nos les negacions que ens han precedit, les prohibicions, les vexacions, les violències, les invisibilitzacions. I tant com hem avançat, en aquesta nostra petita part del món. Tantíssim. Tantissimíssim.

Ara que vivim aquesta nova i bella i necessària onada feminista de l’apoderament, de la desnormalització i la denúncia de l’agressió (de baixa intensitat o assassina: agressió), de la reivindicació del bàsic dret de ser i, per tant, de ser lliures, paga la pena, sí, aturar-nos un moment a honorar les lluitadores que ens han precedit, les boges, histèriques, bruixes, infanticides, putes, què més ens poden dir?: som hereves, tal com escrivia  Marçal, «d’un seguici llarg com un dia sense pa de dones batejades per l’insult: adúlteres, histèriques, solterones i frígides, nimfòmanes, avortadores, prostitutes, mares solteres, verges, màrtirs». Elles, les esborrades de la història, les que n’han estat motor imprescindible. Les que ens han dut fins aquí.

Constatar tant com hem avançat no significa oblidar els milions de dones que viuen encara tapades i negades i sense drets. Sense drets. No significa tampoc aturar el pas. Ans al contrari. És tan sols prendre consciència que, si se’l fa empitrar, el món empitra. Sense perdre de vista el camí que encara falta. Tant de camí encara. I tan urgent de fer-lo. En som cruament conscients, d’aquesta urgència. Ho sabem, ho sentim, ho vivim. Continuem cobrant menys que els homes per la mateixa feina. La violència masclista és, avui, segle XXI, aquí, una veritable xacra social. Si no ho heu fet encara, si us plau, llegiu això que ens explica una noia de dinou anys, aquí mateix, a VilaWeb, la van violar quan en tenia catorze i avui escriu amb dolor i amb esperança: «Vull creure que tot això canviarà, que les dones d’arreu se sentiran segures anant soles pel carrer, que seran lliures. (…) Vull un canvi i el vull ara.»

Vet aquí la més lícita exigència.

I la més universal, també.