05.03.2021 - 21:50
Escrivia la setmana passada que la protesta no és una marca comercial. Un dels exemples extraordinaris actuals en aquest sentit és el #Me too del món de l’espectacle iniciat als Estats Units el 2017 amb guanys importants i ressonància internacional. S’ha intentat convertir-ho en una etiqueta i prou, en una marca comercial, però ja es veu que no ho és. Si ho fos, si el #Me too fos l’etiqueta de la modernor que toca en el món del teatre, el que ara se sap de diverses escoles d’art dels Països Catalans, estaria causant terrabastall. No, el #Me Too no és una marca comercial. Perquè es doni cal alguna cosa més, i aquí no es dóna. És cansat haver de constatar-ho, però escric en vigílies del 8-M, que tampoc no ha de ser una marca comercial, i la cosa no fa cap gràcia. La notícia que els abusos en l’ensenyança teatral són de llarga durada i gros abast no ha durat en titulars gaire dies. Ara és un breu, una nota i prou, si és que se’n parla. Queda a mans de les sindicatures de greuges i dels tribunals. Que bé. No tenir un moviment com el #Me too té aquestes conseqüències: sota l’estora, vinga. I tal dia farà un any.
O més, més anys. Com els passa a les nou alumnes de l’Aula de Teatre de Lleida, que el 2018 van presentar denúncia contra el director per abusos reiterats quan eren adolescents, durant vuit anys. La denúncia, van decretar els tribunals, arribava tard, els fets havien “prescrit”, i pam: arxivada. Ara el Síndic de Greuges ha demanat aquesta setmana a la Paeria que supervisi el centre i que en revisi el model de funcionament, ja que durant anys no ha tingut “cap normativa per protegir l’alumnat de l’abús sexual ni tampoc es van fer actuacions d’inspecció”.
Novembre del 2019, informe panoràmic de Le Monde: “Dos anys després del #Me too, el difícil tractament de les denúncies per violències sexuals”. Subtítol: “Procediments judicials desestimats, instruccions que s’allarguen… per les dones que s’agafen a la justícia el recorregut és tan llarg com incert”.
D’aquest fet, de com l’administració de justícia se’n desentén, va nàixer el #Me too. Les activistes que el van posar en marxa no van aprofitar les xarxes socials perquè sí sinó que ho van fer a través de les dones que més simbolitzen una doble característica fonamental de la societat de l’espectacle renovada i ampliada per elles, per les xarxes: el cos de les actrius a les pantalles i la fama. I un home objectiu clar: el productor Weinstein. El que va succeir a partir del 2017 amb el moviment #Me too és història. Ha desvelat tantes coses, del món de les arts de l’espectacle i de la cultura. Qui s’hi sumava, a les denúncies, a dir “també a mi”; qui se’n fumia, qui ho ridiculitzava, qui ho rebatia i amb quins arguments. Per uns mesos, la màquina judicial obligada a reaccionar; per uns mesos, debat seriós. I això és el que compta més, que la màquina judicial actuï ràpid i que el debat és possible.
És possible si se’l provoca, el debat. El que està passant –no passant– aquí, a Barcelona, a Lleida, a Mallorca, és el tancament de portes i finestres al debat que cal, obertes gràcies al llarg treball de periodisme d’investigació de Núria Juanico i Albert Llimós per a l’Ara. Sembla que hem caigut en el parany del periodisme entès com a competició empresarial: és cosa de l’Ara, ho seguim els primers dies perquè la notícia és una bomba, i prou, que s’ho faci el mitjà que l’ha engegat. A les víctimes supervivents se’ls tanca també l’espai del periodisme?
Les notícies d’aquesta setmana és si hi haurà manis o no el 8-M i la celebració a la capital del Barcelona Woman Acceleration Week per assolir més paritat en el món empresarial. Guaita que bé. De les dues coses cal parlar, és clar, però, què passa a les institucions d’art dramàtic? Qui se’n fa càrrec? Sense un #Me too, sense una xarxa “a mi també” organitzada i decidida a fer tant de soroll com calgui, les alumnes que protesten si no cada dia cada setmana davant les seus respectives tenen mala peça al teler, abandonades. Ni la professió, ni l’ofici, ni qui ha passat per això mateix mentre estudiava i en l’exercici després (si té la sort de treballar), ni l’espectre cultural no en diu ni piu, les excepcions són comptadíssimes.
Tampoc no protesten els homes, ni els de la professió (excepció, que sàpiga: Joel Joan) ni totes aquelles noves masculinitats que, figura, existeixen, en paper i en debats que no són aquest, i no diria ningú que puguin sentir-se representades per la de Joan Ollé. Hi som, o no hi som, homes nous del segle vint-i-u?
Els insubmisos van aconseguir la suspensió de la mili (que no l’abolició, recordem-ho) perquè van persistir fins que l’estat no va tenir més remei si volia inscriure’s en les coordenades europees militars que necessitava. Considerar la temporalitat de les situacions, el moment, és una de les guies de les protestes serioses. Igual, tan important, com constituir un moviment, una campanya permanent fins a anar assolint guanys quan les autoritats no els queda més que afluixar. L’#A mi també que cal.
