No som pas robots

Fa la impressió que amb el tema Mas-sí-Mas-no hem perdut la perspectiva de…, del d’allò, com era? Ah, sí, la independència. Ens sona? Aquella cosa tan grossa, tan per sobre de les nostres petiteses humanes. Doncs passats dos mesos del 27-S, els tigres i els lleons ja defensen el seu territori a la manera tradicional: ensenyant les dents. La discussió dels partits ha baixat al ‘poble’, essent ‘el poble’ tots nosaltres menys els que no pensen com nosaltres, que sempre són menys que el que reflecteixen els vots a les eleccions.

Per això, de tant en tant, hom parla d’estripar el joc de cartes i repetir votacions, perquè no ens surten els números. Veigos: si tots els que diuen que van votar la CUP –i que ara clamen que ‘no ho faran mai més!’– haguessin votat la CUP, Junts pel Sí seria un grup marginal, extraparlamentari. De la mateixa manera, si en aquest país hi hagués tantes tietes per a fer sortir totes soles 62 diputats, Catalunya seria la Florida del Mediterrani. Alguna cosa no quadra.

Fem un esforç: ni tots els nous votants de la CUP s’han tornat comunistes i/o anticapitalistes, ni tots els nous votants de Mas (a través de JxSí) s’han tornat filocorruptes i/o pro-retallades. Tenim ‘indepes’ damnificats de la sanitat pública que volen Mas de president, perquè els dóna confiança, i tenim cupaires d’escola concertada que pareixen a la privada i desconfien de Mas pels pecats de CiU. Ho sé, ho conec, els conec. Els ‘indepes’ som complexos. Som contradictoris. I, ehem, podem tenir diferents cares, davant del cunyat, de la mare, del col·lega, de qui no ens coneix. Com el doctor Slump, ens autofigurem més atractius per seduir la senyoreta Yamabuki de torn. Perquè som persones, no pas robots.

Encara que se’n parli tant, la coherència és una raresa, en aquest país i segurament al món. Seguint amb la vida, si ens fessin passar exàmens de ser d’esquerres o de dretes, per exemple, m’hi jugo la segona residència que no tinc [picada d’ullet, picada d’ullet] que hi hauria moltes sorpreses. Quants d’esquerres no-practicants sortirien, entre nosaltres? Perquè carai: votem i no fem més que votar i no hi ha manera d’esbandir el milionet de ‘tietes’ fantasma. Digueu-me perspicaç, però potser el país és com és, i no com ens imaginem que és, o com ens entestem a fer veure que és.

Sabent això, em demano: és possible fer un país nou, txan!, d’avui a demà, sense assumir que ENCARA som el país que som ARA? Només pregunto. Perquè en aquest moment, sense saber com sumar-nos els que JA som, volem sumar-hi els que NO som, quin súper-pla. És com córrer i trepitjar-se el vestit. I a més ho hem de fer tan bé que només hi ha una manera de fer-ho: LA MEUA. I per això ens discutim públicament i ens tirem al cap les nostres diferències, perquè pensem a seduir molt fort els qui ara, si hi tenen un bri d’interès, s’ho miren amb un altrebbol de crispetes petant al microones. Uau. Estem preparats per a la seducció. Es nota. Se sent. X president.

Som d’obsessionar-nos amb el futur, sí, però també amb el passat. Tot el que sigui tret de mirar el present. Amb un ull posat al passat, els anti-Mas només pensen que no torni a passar una CiU i els anti-CUP només pensen que no torni a passar un 36. I amb un ull mirant al futur, els uns i els altres pretenen fer un país seductor per als qui passen olímpicament del projecte. Seriosament: acabarem estràbics per no voler veure’ns cara a cara al mirall. A veure si m’explico: ja sigui amb Mas, amb Junqueras, amb Munté o amb Romeva, per dir noms, una incipient independència tindrà la mateixa feina a seduir que té ara: perquè un canvi de nom no canviarà de cop el país que ENCARA som. Sumarem quan puguem implicar tothom en un procés constituent, palpable, fefaent. No abans, amb comptes de la lletera, i menys ara, sense proves que quan governarem serem més macos.