Marta Rovira, en el seu discurs de comiat, amb aquell to de lament innocent una mica enervant pel que té de cínic, va rematar la quinzena de sang i fetge d’Esquerra Republicana. L’havien començat dies abans alguns pesos pesants del partit amb paraules esmolades a la boca. Vendrell i Tresserras havien posat el llistó alt a l’hora de llançar ganivets. Junqueras no va fer això, no va fer allò, no té noció de la realitat. Conclusió reiterada als quatre vents: Junqueras ha de fer un pas al costat i de passada Puigdemont també. Rovira va continuar amb el mateix to, però no va fer servir el plat més truculent anunciat per Vendrell. Qui va penjar el ninot de Junqueras? Podria ser l’última bala a la recambra o només una estratègia de confusió. Vés a saber. Els dies que falten fins al 30 de novembre ens ho diran.

Molts folis d’explicacions es va preparar Rovira, com si les paraules poguessin fer oblidar els fets. Ara per ara, malgrat els esforços de tanta enginyeria algorítmica, els fets encara compten. Cap foli no pot fer oblidar la feina que va venir a acabar Marta Rovira: investir Illa. Ho va fer sense vergonya. Llavors, cal dir res més? No se n’adona, ni dos mesos després, del mal irreversible que fa que aquest govern socialista potinegi tots els racons de la Generalitat?

Doncs sembla que no, i continuen com cavalls desbocats amb el discurs buit, contradictori i fals, sempre descontextualitzat dels fets. L’ambigüitat és la reina d’aquesta política de joc malabar. Combatre-la és necessari per començar a fer net.

L’angúnia que fa aquesta guerra en directe, afegida a l’esvoranc emocional que causa la guerra bruta de l’estratègia B, sembla que no importi als líders d’aquest partit. La guerra és prioritària i passa davant de tot. Tot plegat no és un despullar-se per tornar a començar. És un sant tornem-hi disfressat de veritat. Unes disfresses que fan vergonya. I no és que ningú no vulgui salvar Junqueras, que gairebé tothom sap de quin peu calça. Sinó que fan vergonya perquè no cerquen crear res nou, ni cap regeneració, ni cap disculpa. Res d’això.

Una vegada més, estratègia de comunicació per a entabanar, per a confondre, per a moure’ns emocionalment com si fóssim titelles. Com si la gent que vol la independència d’aquest país la poguessin tractar d’estúpida, de gent que no pensa, que n’ha sortit tan tocada que no hi fa res ensorrar-la més, tirant-li més porqueria al damunt. Doncs no, això no s’ho mereix ningú. La gent vol intel·ligència, claredat i respecte.

Què Junqueras no havia estat on havia de ser, ja ho sabíem. Ho havia dit, entre més ben informats, fins i tot Puigdemont, mentre els que ara parlen callaven o feien veure que no era veritat. No s’hi val a tractar-nos d’ases. No ho som. Hem estat pacients. Segurament massa. Necessitem que les màquines de partit deixin de jugar a l’americana. Som un país petit, on tots coneixem algú que coneix algú. No ens poden entabanar a la moda. Algú ho hauria d’ensenyar als estrategs de les campanyes B, als comunicadors polítics. Tant intent de manipulació no ens porta enlloc, tant de màrqueting és estèril. Els polítics han de deixar de comportar-se així i fer que els seus equips també deixin de comportar-s’hi.

La política que vol una transformació tan gran com és la independència no pot alimentar-se de mentides i manipulacions fetes a partir del sectarisme. Sense aquest canvi no hi ha futur. La lluita independentista no es pot fer des de l’ambigüitat, des de l’engany, mirant cap a una altra banda. És per això que, com deia Elisenda Paluzie, fa angúnia veure que Marta Rovira defensa les actuacions brutes del seu partit com a eines modernes.

No som estúpids!

No convertiu la política en un patrimoni nefast. No vivim al país de Trump i Harris. Ser un país petit ens pot facilitar la reconstrucció, però si no ens tracteu amb intel·ligència i respecte no hi ha res a fer. No canviarà res.