04.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.03.2018 - 07:37
Les paraules ‘traïdors’ i ‘traïció’ han tornat sobtadament al vocabulari polític, evidentment perquè la tensió és molt alta i quan passa això l’exabrupte puja a la boca amb massa facilitat. Aquesta mena de llenguatge i aquesta mena de nervis, però, fóra molt convenient d’esborrar-los completament del nostre dia a dia. Perquè enceguen la raó, perquè empobreixen moralment la societat, perquè són inútils en la pràctica i perquè fan mal a tothom. L’odi és la pitjor de les malalties polítiques ‒i segurament també personals. Amb l’odi és impossible de construir res. I quan algú comença a parlar de traïció això sol ser símptoma que el cervell deixa pas no ja al cor sinó a la panxa, que és on s’origina generalment l’odi descontrolat.
Ahir, per exemple, les xarxes anaven plenes d’acusacions de traïcions i de traïdors. Que si Marta Pascal, que si els manifestants per Tabàrnia, que si Carles Puigdemont, que si Esquerra Republicana en ple o Joan Tardà en particular, que si la CUP… Ja n’hi ha prou. Això no solament no té solta sinó que és tòxic, especialment per a un moviment com l’independentista, que sempre ha entès que el respecte a la diversitats és un valor essencial.
La traïció no és mai un fet habitual. Existeix. És clar que existeix. Però ni és l’habitual ni rebaixar-ne l’impacte real adjudicant-la a qualsevol acció menor ajuda a entendre-la. Quan algú traeix, abans d’acusar-lo cal demostrar-ho bé. Amb dades. No amb retòrica. Discrepar o opinar coses diferents d’allò que s’opinava abans no és cap traïció. La discrepància és un valor que cal exaltar, no un problema. I, com deia Joan Fuster, cal reivindicar sempre el dret de canviar d’opinió perquè això, justament, són els enemics qui t’ho neguen.
Els qui ahir es van manifestar contra la independència no són traïdors de res. Són catalans que tenen una opinió perfectament legítima sobre com s’ha de governar aquest país. I si mai guanyen les eleccions, tindran el dret de portar-la a la pràctica. Qui pot discutir un principi tan elemental com aquest?
I de la mateixa manera ni Marta Pascal, ni Joan Tardà, ni la CUP sencera ni qui siga no poden ser traïdors perquè diuen això o allò. Jo puc estar més d’acord o menys amb allò que diuen. I puc estar més enutjat o menys amb allò que fan. Però pensar que fan què fan o pensen què pensen amb voluntat de trair-se a ells mateixos o al país és una sospita que sense dades concretes no s’aguanta i, per contra, fa mal.
Si hi ha independentistes que després de tot l’octubre creuen que cal fer marxa enrere, suposant que siga així, jo sempre partiré de la base que ho pensen perquè ateses les circumstàncies han arribat a la conclusió que és la millor opció possible. Per a ells, per al partit, per al país o per a tot plegat. És més fàcil això que no inventar conspiracions estranyes, i també molt més sa. I, si de cas, ja discutirem en concret què pensen o diuen. És obvi que no estic d’acord pràcticament en res del que diu mai Marta Pascal. I crec que tothom entendrà que avui em resulte impossible d’entendre com Joan Tardà proclama que cal acostar-se als socialistes, que han estat actors imprescindibles de la repressió que manté Junqueras a la presó o Serret i Comín a l’exili. Ara, jo això, amb l’una o amb l’altre, vull discutir-ho des de la racionalitat i no m’agrada que se’m negue l’ocasió de fer-ho. Que és en definitiva la primera conseqüència immediata d’acusar algú de traïdor ‒que el foragites del cercle de debat.
Ni Marta Pascal és cap traïdora, ni ho és Joan Tardà, ni ho és la CUP, ni ho és Carles Puigdemont, ni ho són els de Tabàrnia, ni ho és García Albiol ni ho és Inés Arrimadas. Ni ho és Miquel Iceta, és clar. Tothom té dret de pensar com crega convenient i de decidir per si mateix quin és el millor projecte per al nostre país. I en tot cas, a partir d’ací ja ens barallarem tant com siga necessari. I quan dic ‘barallarem’ ho dic en el pla intel·lectual, és clar.
PD1. Que tots tres partits independentistes facen l’espectacle que ens ofereixen és trist i lamentable, però la decepció, cal convertir-la en tot cas, com hem fet ja tantes vegades, en estímul. D’això, en sabem molt. Diumenge hi ha una manifestació molt important a Barcelona, que jo crec que hauríem de convertir en un gran toc d’atenció. D’una altra banda, a Brussel·les comencen a passar coses molt interessants, que avui expliquem en aquest article.
PD2. Això de Tabàrnia es torna interessant. El moviment que es va veure ahir a Barcelona no el controla Ciutadans i, de fet, comença a fer-li por electoral. I té una pulsió extremista que pot ser molt aclaridora per a la societat.
