12.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.01.2025 - 21:58
Aquest cap de setmana el Consell Nacional d’Esquerra Republicana ha ratificat la proposta de la direcció del partit de no negociar el pressupost del 2025 de la Generalitat de Catalunya mentre el president Illa no complesca els acords d’investidura, especialment en allò que se’n va dir el “finançament singular”.
Ni el PSOE ni el PSC no tenen gens d’interès a complir uns acords massa vaporosos i inconcrets, però que fins i tot fent-ne la lectura més descafeïnada van més enllà del que Espanya està disposada a canviar. Els socialistes simplement van acceptar de jugar amb les paraules per aconseguir la presidència de la Generalitat, però no imaginen cap canvi substancial en el finançament de la Generalitat. Perquè no poden imaginar-ne cap: a Espanya no tenen cap marge de maniobra per a fer-ho i a Catalunya ja són tan sols una sucursal sense personalitat pròpia. Illa no és Maragall.
Així, doncs, ens trobaríem davant una situació que podria tornar-se interessant. Perquè els dos partits majoritaris de l’independentisme avui dia, Junts i ERC, siga per esgotament, siga per conveniència, siga per por de la desafecció o siga perquè han caigut del cavall –tant hi fa, ara, això– sembla que van començant a virar en la relació amb el PSOE. Se n’allunyen.
És evident que el pou on ells mateixos s’han ficat els ajuda a fer la maniobra. A Esquerra la percepció ciutadana que són un satèl·lit del Partit Socialista li ha costat un preu enorme. I el canvi de Junts arran dels acords de Brussel·les no li ha servit ni per a recuperar la Generalitat, ni perquè retorne el president Puigdemont, ni pràcticament per a res. El balanç d’acostar-se a l’òrbita del PSOE, en tots dos casos, per tant, ha estat ben negatiu i avui ja sembla que ho veuen. En el cas d’Esquerra, a més, Junqueras ha de fer gests forts vista la trencadissa del seu partit i tenint en compte quanta gent li demana que plegue.
Pot ser que això implique canvis respecte d’allò que hem vist aquests darrers anys? La política catalana és molt emocional. Som un poble amb una gran capacitat dramàtica i sempre cerquem el vessant psicològic de les coses. Massa sovint ens agrada i ens interessa més de parlar dels polítics –i parlar de la “condició humana” dels polítics– que no de la política. I aquest és segurament un dels errors més consistents en la nostra trajectòria com a poble.
Perquè una de les idees més celebrades, i al mateix temps més contrastades i més comprovades, de Karl Marx és aquella en què afirma que “els homes fan la seua història, però no la fan com volen; no la fan sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat”. I porte a col·lació l’autor d’El 18 brumari de Lluís Bonaparte perquè tinc la sensació que si sempre ha estat així, ara mateix –i més que mai– aquest és el punt, exacte, on es troba l’independentisme.
Amb un detall que no és menor i que em sembla necessari d’encarar en la justa mesura de la seua circumstància: podem discutir tant com vulguem, però els protagonistes de la història actual, malgrat tot i malgrat tots, continuen essent els mateixos del 2017, és a dir, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I això també diu coses sobre el nostre país.
És evident que molta gent els ha perdut la confiança que els tenia aleshores. Però qualsevol analista polític ha de reconèixer que no ha estat ni de bon tros fins al punt d’apartar-los de la primera línia de la política catalana. Això és així i cal reconèixer-ho. Tots dos es mantenen en el seu lloc. Podem pensar com vulguem de l’un i de l’altre i podem qualificar-los amb els epítets que vulguem. Però la realitat palpable, ara mateix, la circumstància política determinant, és que ells dos són al capdavant dels dos partits encara avui més forts i potents, dels dos únics que poden condicionar la governança a Catalunya i a Espanya, dels dos que van ser les peces essencials per a articular la revolució democràtica del 2012 al 2019. Dels dos que, quan han caminat junts, han tombat barreres que semblaven insalvables. I dels dos que han dut al pou l’independentisme quan s’han dedicat a combatre miserablement per les engrunes.
Tots sabem també que les circumstàncies personals, entre ells, entre el president Puigdemont i Oriol Junqueras, no poden ser pitjors. Però, tornem-hi, la història no la fan els líders sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat. I resulta que ens els hem tornat a trobar tots dos el 2025 al capdavant de dues formacions que, segons que sembla, veuen liquidada la seua deriva cap als socialistes i han de repensar –fins i tot per a la supervivència personal– cap on caminen i què volen fer.
Em demane, per això, i avui ho faig en veu alta, si ara no seria el moment adequat perquè tots dos es trobassen tranquil·lament i parlassen de política. Obertament i sincerament. Si de tot plegat no n’ix res, doncs tampoc no estarem pitjor que ara. Però no negaré que tinc molta curiositat per a saber si ara no és un d’aquells moments en què la política i la història podrien imposar-se a la condició humana dels seus actors.
PS1. Despús-demà, dimecres, es jubila el polèmic jutge Joaquín Aguirre. I Josep Nualart Casulleras n’ha fet un retrat per a emmarcar: “Aguirre penja la toga: el final del jutge abusador que es va creure el salvador d’Espanya”.
PS2. No tots els problemes del país, ni de bon tros, tenen un origen extern. El nomenament de Joan Abellà al capdavant de la Fundació .cat permet a l’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, una reflexió important, per bé que difícil de fer: “Què falla quan es premia la feina mal feta?”
PS3. El dissabte dia 25 es disputarà la gran final de la segona Lliga del Paraulògic al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi participaran una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer, però l’acte serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!. En aquest article us expliquem fil per randa com serà aquest autèntic espectacle.
PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Ajudeu-nos.
