07.02.2018 - 22:00
Han passat cinquanta anys i continua essent difícil de mirar. Aquell braç amb els tendons marcats, la camisa arremangada, una espècie d’expressió displicent, i el revòlver, com si fos de joguina. I que no ho era.
Però, sobretot, més que no pas el gest de qui mata, hi ha la cara de l’home que espera morir. Camisa de quadres. Mans lligades a l’esquena. Ulls que miren endavant. No pas a tu, espectador, que prens l’angle de la càmera, sinó endavant, enlloc. I la boca en aquell plor sec de fatalitat.
Tanta violència en una imatge quieta.
Va ser l’1 de febrer de 1968, quan el fotògraf nord-americà Edward Adams, que anava seguint les evolucions d’un general de les forces del sud al mig d’una Saigon devastada, va oferir al món i a la història aquesta fotografia. Que ja és més que una fotografia. Que és una icona de l’antibel·licisme: maleïdes les guerres i aquell qui les va fer.
La instantània és esfereïdora. I, de fet, va esfereir el món sencer. Més de fet encara, avui es considera fins i tot que va canviar la guerra del Vietnam. Per la força expressiva i l’horror que transmet. Perquè és el retrat d’una execució sumària. Perquè ens converteix en testimonis del crim tan humà que és la guerra. Perquè, als EUA, en aquell 1968 que ja es començava a fer preguntes serioses sobre el Vietnam, la gent va quedar sorpresa i esglaiada de veure com ‘els seus’ resulta que feien… això.
El general de policia sud-vietnamita Nguyen Ngoc Loan va executar el guerriller nord-vietnamita Nguyen Van Lem en un carrer de Saigon, en plena ofensiva del Tet. En plena catàstrofe militar del Viet Cong. I, sense voler-ho, a més de llevar la vida al jove guerriller, de venjar-se, potser, de les morts que l’altre havia comès, a més de mostrar al món l’espant de la guerra, va col·laborar a la derrota del seu bàndol.
Perquè, objectivament, aquella ofensiva del Viet Cong, l’atac sorpresa que havia d’aprofitar l’alto-el-foc de l’any nou lunar vietnamita (el Tet) per noquejar americans i aliats del sud, havia estat un desastre.
Si ens miréssim aquella guerra des de la fredor de l’estratègia, com si en comptes de persones s’hi enfrontessin soldadets de plom que pots fer moure amunt i avall d’un mapa de paper desplegat, podríem dir coses com ara que, a l’hora de plantejar la mítica ofensiva del Tet, el Viet Cong havia sobreestimat les pròpies forces i, sobretot, havia subestimat les de l’exèrcit contrari.
Ja passa, això, de vegades.
Però també veuríem que, a l’hora de la veritat, aquella derrota militar va ser una victòria política. Que en va propiciar després d’altres. I que això va passar, en part, per l’habilitat d’utilitzar coses com ara la instantània d’Edward Adams. Aquell moment d’aguantar-se l’alè fet fotografia. Aquell moment espantós. Aquell ja no cal explicar qui són els uns i qui són els altres perquè ho veus directament.
Per això es diu que aquella foto va canviar el curs de la guerra. Que és una reducció de tant com va succeir, és clar. Però que també és cert.
Encara quedaven anys espantosos, i milions de morts més, i napalm, i aquell Nixon mentider i enviant cap al Vietnam tot el que tenia i més: carn i foc i metall. Però l’exèrcit nord-americà s’havia adonat que, si bé era superior militarment, no aconseguia res més que el que ja tenia. La moral estava més que tocada. Tocada i enfonsada.
No va ser només per aquella foto. Però també per aquella foto. I sí, aquest article és una metàfora.
