16.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.10.2023 - 21:58
Hi ha nervis dins el PP. Visibles. I Feijóo els va expressar ahir amb la cíclica referència en què connecta el procés d’independència de Catalunya amb els processos d’independència, i les guerres, als Balcans.
El gir em sorprèn. Per unes quantes raons, però sobretot per una: suggerir paral·lelismes amb el cas dels Balcans és anticipar la més gran derrota imaginable d’Espanya. Sí, sí, és suggerir que hi haurà guerra i violència i tot això amb què volen espantar-nos, també. Però al final és suggerir –se n’adone o no– que acabarem tots independents, i ells, tots sols. I quan dic tots independents no em referesc –si traslladem l’escenari balcànic a la península ibèrica– a la independència de Catalunya sinó a la de tots els Països Catalans, del País Basc i Galícia, i fins i tot a la independència de zones en principi nacionalment espanyoles –tal com ha passat amb Montenegro. Francament, em sembla xocant que algú projecte el futur de la seua nació en aquests termes.
Especialment, perquè la qüestió és que hi ha unes coincidències claríssimes entre el nacionalisme espanyol i el serbi i perquè el desenvolupament de la crisi segueix un traçat semblant de fa anys.
Si durant un temps, després de la mort de Franco, el nacionalisme espanyol s’expressava d’una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i mostrant una certa imatge “amable”, la careta va caure al partit del tombant de segle, amb l’arribada d’Aznar i les campanyes contra la llengua i contra l’estatut inspirades, de primer, per grupets d’intel·lectuals ressentits i, després, pel partit pal de paller del vell nacionalisme espanyol.
I, així, a partir del canvi de segle, s’operà una transformació segons la qual hom ja no proclama la conveniència o la necessitat del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l’estat, sinó que reclama la reculada de les altres llengües. Deixa d’existir la preocupació formal que hi havia per l’equilibri lingüístic, a la qual ja no s’apel·la de cap manera. Ara la crida es fa a la superioritat demogràfica dels parlants de l’espanyol, i se’n reclama la imposició pura i simple. Demogràfica. Aquest és un argument calcat del famós Memoràndum publicat l’any 1986 per l’Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a les independències i a l’aïllament internacional de Belgrad.
Per exemple, aquell Memoràndum afirmava, contra la realitat, que els únics que eren perseguits i no tenien dret de fer servir la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris “bilingües” i reclamava la primacia del serbo-croat, imposada legalment sobre totes les altres llengües. Estrenava aleshores la peculiar teoria segons la qual tot allò que no fos combregar amb aquesta idea era “particularisme” i “antidemocràtic”.
Serbis i espanyols són calcats en això: creuen fermament que hi ha unes cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i estan convençuts que poden exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs de la força pública.
El Memoràndum serbi del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I és curiós que aquest missatge exacte haja retornat als mitjans espanyols aquests darrers dies. Perquè és la mateixa perversió: la realitat no importa i, per tant, el problema no és que Catalunya, i la resta dels Països Catalans, sofresquen l’espoliació fiscal d’Espanya, sinó que ara va i resulta que és la pobra Espanya que viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada i perquè ha de pagar “els capricis nacionalistes” de l’administració catalana. Novament, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. I que porta a un increment de la violència, que és tan visible de fa anys que avui ja som en la fase en què podem dir que si seguim dins l’estat espanyol és només pel recurs de la violència –verbal, legislativa, política, penal, física, mediàtica– que fan.
Finalment, és lògic pensar que el retorn sobtat de Feijóo a l’escenari balcànic i serbi és només el fruit de la batalla per aconseguir la presidència del govern espanyol. I això podria fer pensar a algú que la cosa és més anecdòtica i té menys importància que no sembla. Però no us equivoqueu. A Sèrbia, Milosevic no era un nacionalista serbi supremacista fins que no va necessitar aquesta arma per a guanyar i dirigir el país. I aquesta no deixa de ser una altra coincidència més.
PS1. Fa unes setmanes, vaig escriure aquest editorial explicant a l’esquerra espanyola la mateixa lliçó de Sèrbia i Iugoslàvia però al revés, del punt de vista dels serbis que van saber que derrotar el seu propi imperialisme era l’única manera que ells també guanyessen. Per si algú vol repassar-lo.
PS2. Un exemple concret de com l’espanyolisme i el nacionalisme serbi s’assemblen el tenim aquests dies a Menorca. El nou Consell Insular, en mans del PP i Vox, ha decidit que la Fira del Llibre en Català de Menorca que fa gairebé dues dècades que funciona passe a ser una fira de llibres menorquins en la qual es destacaran, sobretot, els llibres en espanyol. Argumenten que no és democràtic que una part de la població que no parla català no hi tinga accés. L’argument és fal·laç: tothom hi té accés, qui vol anar-hi, hi va i compra, té un èxit demostrat i les llibreries de l’illa, totes, volen que siga així. Per sort, la reacció dels menorquins està a l’altura de la greu agressió que reben i la recollim en aquest reportatge avui.
