08.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.02.2023 - 12:11
La menorquina Tita Llorens va nedar dilluns entre la Colonia del Sacramento, a l’Uruguai, i Buenos Aires, a l’Argentina. Va tardar dotze hores i vint-i-quatre minuts per a recórrer els quaranta-dos quilòmetres d’aigües marronoses del Riu de la Plata que uneixen, o separen, tots dos països. Llorens volia fer aquesta travessa just abans de la irrupció de la covid i la va haver d’ajornar. La idea primera era fer el trajecte d’anada i de tornada. En una entrevista a VilaWeb deia l’any 2020 que, ja que havia de fer dotze hores de vol, volia fer una nedada llarga. La que va fer dilluns ho va ser, de llarga, llarguíssima, per a la majoria de mortals, però només ha pogut fer l’anada perquè les autoritats argentines no concedeixen permisos per a nedar de nit.
A banda el mèrit de sumar una travessa més a la llista de llargues distàncies recorregudes, la nedadora de Ciutadella és la primera europea que cus a braçades la distància entre l’Argentina i l’Uruguai i és, amb cinquanta-quatre anys, la persona més gran que ho ha fet. “Quan vaig arribar a l’Argentina vaig pensar: ‘Mira, ho has pogut fer.’ Em feia tanta por que, en aquests deu dies, per algun motiu no pogués tirar-me a l’aigua…”, diu.
Ella i el seu equip ho han aprofitat per fer una mica de turisme i anar fins a Bariloche. Ara toca tornar a Ciutadella per reincorporar-se a la feina. El “seu equip” cap tot dins el cotxe, i encara hi sobren dues places. Són en Siscu, el marit que l’acompanya dalt la barca d’ençà del primer dia que va començar a pensar i a executar gestes, i Sofia, la fisioterapeuta que també l’ajuda amb la nutrició, i que fa deu anys que viatja amb ells. “Amb una mirada, ells ja saben com estic, o si necessit res, i em dóna molta tranquil·litat veure’ls allà dalt”, diu, encara que reconeix que a vegades s’enfada i els fa algun crit. Com quan en Siscu li diu que vagi, per exemple, cap a una caseta groga. “Jo no en veig cap, de caseta groga, dins la mar, només veig aigua i aigua i ones.”
Aigües de color marró i l’amenaça d’un bacteri
“Les aigües són molt marrons, però ho vaig suportar millor que no em pensava. Havia passat tanta pena, pensant tota l’estona com serien les aigües, quan entrenava, que quan hi vaig ser ja no ho vaig trobar tan desastrós”, diu, acostumada com està a nedar en les aigües blaves de la mar de Ciutadella. Amb tot, l’organització de la prova la va advertir d’un perill amb què no havia comptat: la presència d’un cianobacteri que apareix en les aigües dolces i que pot causar malestar gàstric i intestinal, entre més problemes de salut. “Es veien taques verdes per tota l’aigua. El dia anterior a la prova em vaig posar dins l’aigua per a entrenar-me una mica, però estava morta de por per si m’agafava cosa i l’endemà no m’hi podia tirar. Vaig intentar de no fer ni un glop d’aigua.” Romandre més de dotze hores en contacte amb aquesta aigua li va llevar totes les manies i explica que pot semblar molt marró, que fins i tot ella no es veia cap part del seu cos, però que, en realitat, si l’agafes és transparent.
La nit en blanc i un mos de plàtan
Tita Llorens tenia la base a Buenos Aires. El dia d’abans van travessar amb un ferri fins a la Colonia del Sacramento, que és on havia de començar la travessa. L’organització la va citar a les dues de la matinada i fins a dos quarts de cinc no es va tirar a l’aigua. Això li va impedir de dormir gens. Pendent de no arribar tard.
Abans de començar a nedar a Tita Llorens se li tanca l’estómac. Conscient que l’alimentació i la hidratació són molt importants, va aconseguir de menjar un mos de plàtan i un grapat de cereals. I mentre nedava, cada quaranta-cinc minuts, de manera metòdica, havia de fer una ingesta. Mossets petits d’aliments fàcilment metabolitzables.
La transformació i el xip de nedar
La nedadora de Ciutadella té un perfil de Twitter que empra poc. El seu nom a la xarxa és Tita Peix. I això és el que li passa quan entra a l’aigua. Li costa d’expressar-ho en paraules. Som els altres que hem d’interpretar que l’administrativa que fa feina en una empresa de piscines a Ciutadella ha desaparegut. Ella ho explica així: “No sé què li passa al meu capet, però quan em tir a l’aigua faig un canvi tan gros que a vegades ni jo mateixa m’ho sé explicar. El dia abans pensava: ‘Ara m’he de tirar dins aquesta aigua.’ Passejàvem per la costa i vèiem com escuma i eren peixets petits, però el riu pot tenir una bestiola grossa. Idò, el dia de la travessa, el meu cap fa un canvi de xip. I sempre em passa igual. És la cosa més normal que quan sóc dins l’aigua m’he de posar a nedar.”
I ho va fer, es va posar a nedar amb moltes ganes que es fes de dia, que sortís el sol. “Sempre és més alegre i pots veure la gent que hi ha a dalt la barca i et reconforta una mica”, diu.
I mentre neda, pel cap de Tita Peix hi passen nombres, hi passa la seva néta, i hi passen les cançons que li canta. “En Joan petit quan balla” o una tornada absurda que tots els xiquets menorquins han sentit i han cantat alguna vegada: “Aturau es cotxo, aturau es cotxo, aturau es cotxo que vull pujar.” Tot ben sincopat per no perdre el ritme de les braçades que, en algun moment, també compta. “No m’avorresc gens quan ned”, diu.
El GPS mentider
Tita Llorens explica que es va trobar bé durant tota la travessa. En cap moment no va notar un cansament que li fes témer de no poder acabar la prova. “Tens moments en què dius: ‘Uh’.” Però de l’uh va passar a la preocupació perquè van tenir un problema amb el mesuratge del temps i del ritme. En un moment determinat de la barca li van dir que anava a menys de tres. És a dir, a menys de tres quilòmetres per hora. “I això és molt lent. Vaig pensar que tardaria vint hores a fer la travessa i això no m’agradava, perquè sóc més ràpida. Vaig pensar que si anava tan a poc a poc no nedaria més.” Llorens reflexiona i diu que ja té una edat, però que tampoc no és lenta i que li agrada fer les travesses tan ràpides com pugui. “Tenia por d’anar molt a poc a poc perquè havia dormit poc. Em feia por que em vingués son i vaig pensar que si havia d’anar lenta, pujaria a la barca i ho engegaria tot a la merda perquè no volia fer la prova en vint hores si la podia fer en quinze.”
En realitat la va fer en poc més de dotze, i la confusió la va originar el GPS que marcava el camí, però no el ritme de les braçades.
Acostumada a nedades molt més llargues i a l’aigua salada
La primera travessa important que va fer Tita Llorens quan va començar a nedar en aigües obertes va ser l’estret de Gibraltar. Catorze quilòmetres en tres hores. Després va cosir les Illes Balears i Pitiüses. Va ser la primera dona que va unir les Illes amb la península i va necessitar tres intents; quan ho va aconseguir, va nedar trenta-sis hores. Per això és ben normal i no sona gens pretensiós que digui que està acostumada a fer travesses molt llargues i que aquesta és de les normals. “La vaig tenir controlada en tot moment. Vaig anar molt alerta de no ingerir aigua per allò del bacteri, però la veritat és que el gust que queda als llavis no té res a veure amb el color que veus. Això sí, quan vam arribar a la riba, a l’Argentina, ja anava una mica més bruteta.”
La major part de les travesses que ha fet fins ara han estat en la mar. Per això ha hagut de fer un entrenament especial en piscina per a acostumar-se a les aigües dolces. “No sures tant”, diu. La piscina municipal de Ciutadella duu el nom de Tita Llorens, i aquestes darreres setmanes han estat com sa casa. Entre setmana, feia sessions de dues hores i mitja. Hi havia dies que feia dues hores al matí i una hora i mitja al capvespre. I el caps de setmana l’entrenament era de quatre hores.
Homenatge a Lilian Harrison
“Aquesta travessa s’ha fet una trentena de vegades. M’ha fet una il·lusió especial fer-la enguany perquè ara fa cent anys que es va assolir per primera vegada. I va ser una dona, Lilian Harrison, qui ho va fer”, diu Llorens per telèfon. Eren uns altres temps, i Harrison va tardar una mica més de vint-i-quatre hores. Diuen les cròniques d’aquell dia, que Harrison es va llançar a l’aigua a les 9.28 del matí. A les 15.30 va beure un suc de taronja; a les 17.00, un cafè; i a les 18.30, un terròs de sucre. Els corrents la van desviar una mica i la distància que va recórrer va ser 48 quilòmetres.
Dilluns, amb ella van saltar a l’aigua Fernando Espina, argentí resident a Barcelona, amb qui es coneixen de fa anys i amb qui van tramar de fer junts aquesta travessa perquè els sortís més bé de preu, i un altre argentí, Mariano Pellegrinetti. Espina va tardar onze hores i cinquanta-vuit minuts i Pellegrinetti, dotze hores i mitja. És a dir, sis minuts més que Tita. Tots tres es van llançar junts a les aigües fosques del riu, però dos o tres minuts després cadascú havia agafat el seu ritme i no es van tornar a veure fins que no van ser a terra ferma.
El futur
Haver acabat aquesta travessa ha alliberat Tita Llorens. Feia massa estona que hi pensava, que la tenia pendent. Ara no té cap objectiu pendent, tret de tornar a l’estret de Gibraltar, però fer-lo d’anada i tornada. Fa temps que s’ho mira, i fa poc va anar a Tarifa i va parlar amb l’organització. Amb tot, és una prova molt cara i no sap si la podrà fer.
El mes de juny, això sí, tornarà a Galícia, a Rande. L’han convidada a participar en la travessa que es fa en doble sentit, i en competició. Són 27 quilòmetres. A partir d’ara, diu, canviarà el ritme d’entrenament per arribar fresca a la prova i poder-la encarar amb la garantia de fer-la ràpida.
