14.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.10.2024 - 07:38
El PSOE es troba contra les cordes. Una altra vegada. En poques hores les noves revelacions, i les decisions judicials, sobre els casos que impliquen Begoña Gómez, per un costat, i José Luis Ábalos, per un altre, han tornat a fer reviure el vell fantasma de la corrupció socialista. De la corrupció generalitzada en les files del Partit Socialista, que és una de les tradicions més acreditades en la fràgil democràcia espanyola. Oriol Bäbler ha escrit avui aquest resum de la situació, que és una bona brúixola per a entendre per on van les coses.
El PSOE ha reaccionat dissimulant els nervis amb una ironia suada: “Què ens han de venir a reclamar explicacions els Soprano?” La cosa interessant, però, és que el PP, si ho mirem bé, no fa sinó calcar hàbilment la maniobra que va fer el PSOE el 2018 amb la Gürtel. Segueixen mil·limètricament els passos que Pedro Sánchez va fer amb l’objectiu de tombar Mariano Rajoy. Sánchez, en aquell moment, va maldar perquè totes les corrupteles del PP carregassen sobre l’esquena de Rajoy, fins a aconseguir de fer-li impossible de continuar en el govern, perquè els seus socis no podien resistir la pressió pública. És això mateix que ara fa el PP: Begoña Gómez, Koldo, José Luis Ábalos, David Sánchez Pérez-Castejón, Barrabés, Air Europa…
Tot passa, doncs, per un Sánchez que depèn ara mateix de Junts, exactament igual com Mariano Rajoy depenia el 2018 del PNB. Crec que tots deveu recordar bé el desconcert etílic del PP quan va comprovar que els nacionalistes bascs havien canviat de vaixell en cosa d’hores i que els independentistes catalans col·laborarien –des de la presó i l’exili– a fer president al candidat socialista. Els nou vots d’ERC i els vuit del PDECat van ser simplement els vots decisius. Com ho tornaran a ser ara, sis anys després, els set d’ERC i sobretot els set de Junts –perquè ara amb aquests darrers, tots sols, n’hi ha prou per a fer fora de la Moncloa el Partit Socialista.
Però la qüestió és què aconseguim els independentistes catalans traient i posant reietons a Madrid, corruptes els uns i corruptes els altres? De què li serveix, això, a la causa de Catalunya?
El 30 de maig de 2018, just abans de la votació que havia de fer fora Rajoy, vaig publicar aquest article editorial ací a VilaWeb: “No a Rajoy i no a Sánchez“.
Aquell dia em vaig trobar completament sol defensant que l’independentisme català no tenia l’obligació de votar Pedro Sánchez. I explicant que, si ho feia, “els partits independentistes enterraran bona part de la credibilitat que els resta”. Perquè demostrava que castigar-los eixia de franc, que vivien acomplexats fins al punt de preocupar-se perquè els mateixos [el PSOE] que havien donat suport a Mariano Rajoy en tot allò que s’havia fet contra Catalunya, començant pel 155, no els acusassen ara de donar suport… a Mariano Rajoy!
Vaig dir també aleshores que l’endemà no canviaria res respecte de Catalunya i respecte del procés d’independència i que per tant la qüestió al final –i es pot repetir avui perfectament– era preguntar-nos “per a fer què votaran Pedro Sánchez el PDECat i Esquerra? Per a adobar Espanya? Per a millorar Espanya? Va per ací, la cosa? Aquesta és la prioritat?”
Sis anys després s’acosta una nova oportunitat. Ben aviat, novament, els independentistes catalans estaran en disposició de decidir qui s’està a la Moncloa, qui mana a Espanya. I, a més, aquesta vegada tot serà més fàcil perquè ni tan sols caldrà que es posen d’acord entre ells. Amb el vot d’un dels dos partits n’hi hauria prou.
La qüestió, però, és si hi haurà ningú que tinga en consideració aquesta circumstància pensant en la nació catalana, sense ser presoner d’una política, l’espanyola, que a ERC i Junts només els hauria d’interessar com una palanca més per a l’alliberament.
En aquests sis anys crec que tothom ha pogut comprovar quin error tan immens va ser regalar la Moncloa als socialistes. Quin error tan immens va ser creure’s que hi havia uns espanyols bons i uns de dolents. Quin error tan immens va ser pensar en termes de blocs ideològics a Espanya en compte de pensar sols en termes nacionals, des de Catalunya i per a Catalunya.
I ara, pregunte, es repetirà l’error o algú sabrà aprofitar les circumstàncies per a sembrar el caos a Espanya, per a canviar d’una vegada per totes aquesta dinàmica estúpida de subordinació de l’independentisme català, ara als uns ara als altres?
PS1. El nivell d’exigència lingüística en l’administració d’aquest país és lamentable. I Jordi Badia posa avui el dit en la ferida amb aquest article documentat: “Títols regalats, llengua devaluada”.
PS2. La ciutat libanesa de Tir, tot just a vint quilòmetres de la frontera amb Israel, s’ha buidat de manera ràpida i cruel pels atacs aeris, la guerra i la por que tot empitjore. Setmanes després del començament de la campanya militar israeliana, tan sols hi resten els residents més obstinats, enmig d’una guerra que pràcticament no té testimonis. Els nostres companys Kareem Fahim i Suzan Haidamous hi han entrat acompanyats del fotògraf Lorenzo Tugnoli i ens ofereixen aquest punyent retrat de primera mà de la que havia estat la joia de la costa libanesa.
PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
