No riu qui vol, sinó qui pot

Si parlem de terror sexual contemporani, les dones una mica grandetes podem esmentar tres casos que ens han quedat gravats: als Països Catalans, el triple crim d’Alcàsser; a l’estat espanyol, els fets de “la manada”, i a l’estat francès, el recent cas Pelicot. D’Alcàsser, les aleshores postadolescents amb qui encara tracto no n’hem pogut parlar mai més, i personalment m’he passat la resta de la vida esquivant-ne els detalls; de “la manada”, després de la primera sentència, recordo que anaves pel carrer i les grans ens miràvem les jóvens i entre totes surava una sensació d’agermanament que podies respirar com un gas; i ara, amb el judici Pelicot, que ens ha agafat a la maduresa llarga, a moltes ens envaeix una fatiga inenarrable, i no podem dir amb paraules més que amb el que callem. Doncs bé, una s’adona que s’ha fet vella quan, amb aquests tres traumes clavats a l’amígdala, sent en un pòdcast un acudit sobre “la manada” –no era ni acudit tampoc, una gracieta al mig d’una anècdota: “com el cinquè Beatle, el sisè membre de la manada…”–, i el públic riu de fons i tu ja no entens el món.

He de començar per aquí: tinc l’afició d’escoltar pòdcasts des que es van inventar. Per la seua naturalesa, el format permet als creadors de saltar-se les barreres dels circuits “tap” habituals: de gènere, d’edat, de llibertat d’expressió. De pòdcasts n’hi ha de tota mena, és clar, però una subcategoria en si mateixa són els projectes en colla de només nois o de només noies: reunions de micro entre col·legues xerrant d’una actualitat o altra de manera distesa i en bona part espontània. L’experiència de l’oient és equiparable a parar l’orella a la taula del costat en un bar, o a ficar el nas en un grup aliè de WhatsApp. I això que anava a dir: en tots els anys que fa que escolto aquest subgènere “de gènere”, podria dir que només m’he trobat conyetes i frivolitzacions sobre agressions sexuals en pòdcasts portats per nois.

Intercalo aquí un exemple que guardava per a un altre article però que ve una mica al cas: quan als pòdcasts de nois parlen de Tinder, les converses sempre van en el sentit jocós i festiu de si podran sucar el melindro o no, la distància que hem d’entendre que separa una trobada triomfant d’una de fracassada; en el cas d’elles, però, el to és un altre, sempre prudent, amb una marrada assegurada a les estratègies de protecció personal. Recordo especialment un pòdcast de referència en què les tres joves conductores preguntaven sobre el Tinder a les entrevistades: “I tu, com et protegeixes?” Un mateix fet, quedar amb desconeguts, buscar el contacte íntim amb algú altre, resulta en dues visions que a hores d’ara jo feia menys allunyades.

No sé si m’explico gaire.

Ho veiem diferent. Massa diferent, encara. Gracietes sobre pederàstia, sobre els Maristes, sobre capellans amb la mà llarga; brometes sobre les presons i els sabons, sobre “la manada”, sobre “violant Violant”, sempre vénen d’ells i no d’elles (no ve a tomb del Joel Díaz, l’article, encara que ho sembli; el vaig sentir en directe i no em va fer aixecar cap cella: qui no ha pensat mai en el doble sentit d’aquest nom de xiqueta?). Tampoc no parlo d’humor, alerta; l’humor és una cosa seriosa i podem trobar moltes còmiques que toquen temes duríssims en aquest sentit. Parlo de tindre el delicte sexual com a referència humorística, com a conyeta auxiliar, com a crossa deixada anar de passada, com a sortida per a amanir un intercanvi divertit entre camarades. És un acte reflex, és espontani, vol fer riure, transmet alegria de viure. I aquesta capacitat de deixar-se anar sense que se t’encengui cap llumeta, cap alarma, cap rubor, és en realitat un privilegi, una benedicció, una sort.

El #notallmen però #alwaysmen també és aplicable a aquesta categoria de conyetes, que cadascú en tregui les pròpies conclusions. Una de les meues és que les senyores hem estat criades amb el terror sexual sempre present: ja ho sabeu, no podem dir que els hòmens són potencials violadors, però alhora els hòmens ens han alliçonat sempre –com vas, amb qui vas, per on vas– perquè considerem tots els hòmens com violadors potencials. I el terror és el contrari de la gràcia. Això, per una banda. I per l’altra tenim que naltros, a diferència d’ells, que van més a la seua, tendim a col·lectivitzar el trauma viscut per altres dones i criatures, i aquest pes també és enemic del riure fàcil amb la qüestió.

Ja compto que els ofesos interpretaran aquestes reflexions com una incitació a la censura, si no com una mostra més de puritanisme de les feministes, que no tenim sentit de l’humor. Com si aquest sentit fos universal i neutre, a la manera que els espanyols senten neutra l’espanyolitat. En efecte, durant molts anys, en nom d’un sentit de l’humor “universal”, les senyores hem après a riure del que els feia gràcia als hòmens (si és d’interès, en vam parlar aquí); les que venim del temps dels acudits del mal de cap (sobre violacions matrimonials, en realitat) i del “mistetas”, que “m’agradaria veure-les”, en podem donar fe. Però, a mesura que ens hem fet grans, també hem après a tenir-nos per subjectes vàlids per a impugnar aquell universal risible, i amb ànim d’encomanar nous punts de vista des de l’altre costat.

I res, que mentre escolto nois i noies pel forat del pany, em fa la sensació que el gran canvi és que les conyetes sexuals antiquades s’estan substituint per altres de més actuals, i ni m’alarmo ni em deixo d’alarmar, només ho constato i miro d’extreure’n alguna reflexió. I així com defenso que tothom pugui fer broma com li resulti convenient, també tinc clar que la millor resposta a la gracieta que fereix, la millor arma per al canvi si procedeix, és deixar de riure i tots contents.