No restem immòbils…

1. L’excel·lent article de Marta Rojals d’ahir, dimarts, conté una presumpció que impedeix de treure’n partit dels aspectes més clarividents: em refereixo a la “caiguda del bastió Puigdemont”, bé sigui, com diu l’articulista, per “un simple mèrit de Pedro Sánchez” o com una “conseqüència lògica del desgast de l’exili”. És un punt de vista que recull el cansament, desgast i escepticisme (com bé remarcava Pep Agulló) de la gent del país, en general, i del moviment independentista, en particular, inerme davant el nou regnat de la política feta des de dalt, que recupera el terreny perdut els últims anys. Però és un punt de vista, el de Rojals, que, paradoxalment, és involuntàriament tributari del que ens vol imposar l’estat amb  un dels seus aparells fonamentals: el PSOE-El País.

Ho diré ràpidament: el president Puigdemont no és pas un bastió caigut, o a punt de caure, sinó un ariet contra la fortalesa aparent de l’estat espanyol; ho justificaré amb més prestesa encara: Puigdemont representa el triomf de la resistència catalana al cor d’Europa, on es couen les castanyes –malauradament, nosaltres ens hem especialitzat en la confecció de panellets. Sense aquesta resistència, un cop més, ens hauríem enfonsat històricament, atesa la subordinació burocràtica al 155, el sotmetiment polític al diàleg amb els tafurs d’estat, i la desmobilització de la millor gent a partir de la incapacitat per aprofitar la resistència interior contra els judicis, des del carrer Marina fins a la batalla d’Urquinaona, on es va enterrar la potència trencadora (no solament metafòrica; no solament cremacontenidors) de la gent jove. I no n’hi ha prou d’acusar una part de l’establiment polític: tot ell va patir un fracàs estrepitós.

2. L’ariet de l’exili és una arma que els catalans hem hagut d’usar des de la guerra dels Segadors, amb juristes de prestigi com els Fontanella refugiats a Perpinyà; el 1714, amb els austriacistes com Castellví a Viena; amb la diàspora política i cultural al final de la guerra del 36; i recentment des del Cala (Josep de Calassanç Serra i Puig, mort a Catalunya Nord el 2011, però exiliat per segon cop, i definitiu, de l’estat espanyol el 1979) fins a Valtònyc; els exiliats del 2017 en segueixen les petjades. Sense ells i la seva batalla a Europa, cal dir-ho ben alt, l’estat espanyol no s’hauria vist obligat a negociar una llei d’amnistia com la que es prepara, prou analitzada ja en aquest diari, per la senzilla raó que Catalunya estaria del tot “pacificada”. Una llei d’amnistia, sigui dit de passada, que acaba d’entrar al laberint del Minotaure d’on la voldria rescatar sana i estàlvia un Teseu-Sánchez que espera –i necessita– que Junqueras i Puigdemont facin junts el paper d’Ariadna, abans de deixar-los tirats en qualsevol illa deserta –exceptuant Ítaca, naturalment. Que la carambola ens toqui per la necessitat del PSOE d’investir Pedro Sánchez no treu cap mèrit al meu raonament: la prova és la legislatura passada, que ha estat un camí de roses per al PSOE amb l’eficacíssima col·laboració d’Esquerra, comèdia rufianesca inclosa.

Per a obligar l’estat a fer una llei d’amnistia mig clara mig tèrbola, cal, primer, ser-hi: fer política; segon, cal tenir les coses clares: assenyalar l’antagonisme; i tercer, cal no cedir: seguir el propi camí. I això, jo, que no sóc precisament de la corda de Junts, ho puc dir alt i clar: el president Puigdemont no ha representat, i no representa, un partit, el qual supera, sinó el país sencer, en els termes que temen, justament, els espanyols. En l’article de Soledad Gallego-Díaz al diari El País de diumenge passat, esmentat per Vicent Partal, el final no pot ser més eloqüent: “El llamado ‘problema catalán’.” Vet aquí la mare dels ous: som el “problema catalán”, car de “problema basc”, per exemple, no en tenen (algú recorda un lehendakari exiliat des de la mort de Franco?). Carles Puigdemont, amb la seva resistència de sis anys, ha representat materialment (amb tota la lluita als tribunals europeus) i simbòlicament (amb el pes de la història de Catalunya a sobre) aquest “problema catalán” que espanta els espanyols. Bona prova del que dic són els aldarulls franquistes a Madrid: Aznar, que disposa de la clarividència que dóna el fet de ser fora del poder executiu, ha entès molt millor que Pedro Sánchez l’envergadura d’aquest tracte simbòlic d’“estat a estat” que representa la negociació entre Junts per Catalunya i PSOE per Espanya.

Direu que era un afer entre dos partits, és obvi, però la seva repercussió sacseja l’estat profund, des de jutges, inspectors d’hisenda, policies i guàrdies civils, mitjans de comunicació, o menudalla convocada sortint de missa, fins a la reial casa borbònica vividora de l’erari públic. Puigdemont se’ls apareix com un estadista català amb tots els ets i uts enfront del seu estat: que no acabi fent un Tarradellas depèn, naturalment, d’ell, però també –i sobretot– del moviment independentista; i el fet que no li sigui reconegut públicament revela la miopia tàctica, la falta d’estratègia, i el minifundisme de botiguer, de l’independentisme de partits, entitats, institucions, i carrer. Si l’independentisme disposés de gent amb dos dits de front, ja estaria fent pinya darrere Puigdemont, considerant que és una basa a jugar, sense que hi hagis d’ensenyar el teu joc, contra el tafur Pedro Sánchez, i movent el carrer contra la maquinària franquista i les maniobres dilatòries de la burocràcia d’estat.

3. Tot això de la negociació, dels tractes, dels pactes i dels seus usos, limitat i delimitat de cara a la galeria per les altes esferes de la política i del politiqueig, ho sap Agamèmnon i ho sap el seu porquerol que, en termes d’independència, no té gaire recorregut: se’n podran obtenir engrunes, promeses, comissions, dilacions, negatives, recursos, votacions i etcètera, cosa que donarà (o donaria) molta satisfacció tant als que consideren que l’estat ja ens ha fagocitat com als partidaris abrandats de proclamar cada matí la DUI sense moure una cella ni adonar-se que estan negant qualsevol possibilitat de reprendre la marxa al moviment que pretenen de representar.

En definitiva, aquests acords per dalt seran el que deixem que siguin: dependran de la nostra capacitat de llegir bé la situació; de crear el nostre “relat”; d’aprofitar el momentum; d’intervenir en la jugada amb audàcia; d’espavilar i organitzar la gent; de mobilitzar forces esmorteïdes; d’animar el jovent; de reunificar criteris des de la base; i així successivament: en una paraula, de repolititzar el moviment i situar-lo davant per davant dels tractes per dalt i convertir la força històrica del Primer d’Octubre en protagonista des de baix que fiscalitzi, determini i imposi continguts, tempos i resultats als tractes públics i secrets –que segur que hi són.

Dit d’una altra manera: hem de fer que hi hagi correspondència –nova, òbviament, que ja no som al 2017– entre el carrer mobilitzat i organitzat i els moviments inestables de la política interior espanyola. No menystinguem, en aquest sentit, la capacitat del franquisme de tornar al poder, amb un reietó ad hoc; i, per tant, pensem en la necessitat de disposar de noves estratègies i formes de resistència interior –penso en Alerta Solidària i penso en els CDR–, amb l’ull posat en la fallida de l’estat a Catalunya i, de passada, a Espanya.

4. Allò que ens hauria de preocupar, especialment, seria el retruc d’aquells tractes per dalt sobre la política interior de Catalunya. També ho diré ràpidament: com es traslladaran els  pactes entre Junts i el PSOE a la relació entre Junts i el PSC? S’estan traçant les línies mestres invisibles d’una nova sociovergència? Què vol dir la notícia que Junts i Foment podrien establir conjuntament les coordenades per a una represa econòmica?

Fa dues setmanes, vaig publicar aquí un article (“Puigdemont, bifront”) que va rebre crítiques en relació amb el tema de l’existència de classes a Catalunya: per fer-me entendre millor, ho canviaré per “polítiques de classe”. Si Junts i Puigdemont, com a líder principal, pensessin de fer cap política social de la mà del PSC, anirien ben servits: tot es reduiria a un repartiment de càrrecs i sinecures, com ha passat durant tants anys d’autonomisme. Si pensessin de fer una política econòmica de la mà de Foment, repetiré un dictum pedagògic: de te fabula narratur. I si pensessin de fer alguna cosa de profit per al país i per a la independència, no tindrien cap més remei que anar de cap a un acte independentista i social (tipus centre-esquerra) per satisfer la necessitat imperiosa de justícia i igualtat que demana l’enorme forat social obert des de les retallades del 2010 i guanyar la pobra gent per a la causa independentista. Vostès preguntaran: amb qui? Amb ERC? Amb la CUP? I em respondran, amb molta raó, que, entre la lluita a mort i l’execució sumària, no els deixo gaire espai per a l’esperança. ERC, pel ressentiment menestral de la pitjor espècie, ben lluny de la millor tradició republicana i apoderada de les masses populars, no pactarà mai amb el rival per unes engrunes del mesquí poder regional que detenen. I prou feina té la CUP a fer una anàlisi concreta de la realitat concreta, després del fiasco de la investidura de Pere Aragonès, per a esperar-ne compromisos de govern: trobarà més satisfacció especulant amb tot allò que contenen de revolucionari les classes populars… i que tant els costa de fer aflorar. En resum: podem tirar tant com vulguem contra l’estat, que el problema és i serà sempre nostre, encara que tinguéssim tots els carrers ocupats…

5. A Puigdemont i els seus els quedaria la possibilitat de fer un govern de centre-esquerra poti-poti, mig independentista, mig social, però, quan posem damunt la taula el “problema catalán”, tot se’n va en orris: seria un govern mig català mig espanyol. (El record dels tripartits no és en va.) I què se’n pot esperar, en matèria nacional, d’un PSC hipotecat pel vot captiu dels antics Ciudadanos? Què més han de fer els comuns per a demostrar que a l’hora de la veritat sempre es decantaran pel centralisme paternalista de Yolanda Díaz, igual que, en el seu dia, van proclamar urbi et orbi que havien votat “no” a les jornades de setembre del 2017?

I aquí hi treu cap el problema soterrat dels tractes amb el PSOE, que exigirà de Puigdemont i els seus alguna cosa més que el resistencialisme de l’exili, a saber: una bona carta de navegar i un timoner ferm amb el rumb marcat. El problema és que, menats per la necessitat imperiosa de tornar a manar a Catalunya, com li passa a Pedro Sánchez a Espanya, Puigdemont i els seus no puguin formar un bloc amb formacions independentistes més o menys liberals, més o menys socialdemòcrates, sinó amb les distintes variables d’unes “llistes independentistes” (quatre, en comptaria ara mateix) formades per il·lusionistes del primer dia de la DUI; agitadors sense programa; ofesos i damnificats pel fracàs d’Octubre; grimpaires sense esperança; i totes les varietats d’apolítics que voldran la part que els correspongui del pastís públic, vulgo pressupostos, arreplegant escons com en una pila del greix: tots ells, esforçats argonautes, o sigui, aventurers, a la recerca del velló d’or dels 700.000 abstencionistes potencials. No tinguin cap dubte que, quan comencin a aparèixer enquestes dubtoses, les predictibles “llistes independentistes” disposaran de bona acollida, préstecs i crèdits de patronals, cercles econòmics i mitjans de la situació –una forma invertida del que van fer en el seu dia amb Ciudadanos–, per tal d’obligar el vencedor tornat de l’exili a pactar-hi i doblegar-se al neoliberalisme descarnat de Foment i La Vanguardia. Puigdemont i els seus encara són a temps de conjurar el perill, però, acostumats a deambular pel corredor dels passos perduts del poder, dubto molt que l’espai ex-convergent, ara moralment triomfador en les negociacions per dalt, no triï un cop més per als de baix la política de peix al cove, marca de la casa.

Serà, aleshores, que podríem dir amb propietat que no faran mai la independència i hauran dilapidat el capital polític acumulat a l’exili. Contràriament, tindrem tripartit amb PSC, ERC i comuns (ja els tenia avisats que no era en va recordar els tripartits). I, és clar, la independència, a les calendes gregues.

Tornem on érem. L’article de Marta Rojals ho diu ben clar per passiva: tot dependrà de la represa del moviment, ara com ara desaparegut en combat.