‘No puc deixar de sentir-me culpable del teu empresonament’, carta de Salvador Cardús a Josep Rull

Estimat Josep:

Tants fulls que escric cada setmana, i tant que em costa d’escriure’t una sola pàgina a tu! I això, n’estic segur, és per la desigualtat tan brutal que hi ha entre tu i jo vistes les condicions de la conversa que ara, amb neguit, enceto amb aquesta carta. Tan fàcil que ens ha estat sempre parlar cara a cara quan ens trobàvem pels carrers de Terrassa o en actes públics arreu del país! Parlo d’aquella facilitat de conversa que dóna la confiança en un interlocutor amb qui saps que hi ha un gran fons d’acord comú, i molt especialment en la manera d’estimar el país i la seva gent. En canvi, ara jo escric des de casa i m’adreço a tu que ets a la presó. Jo visc en llibertat –això sí, com tothom, sentint-nos vigilats–, i tu et mantens lliure d’esperit però estàs engabiat per la revenja d’un estat autoritari i repressor. Jo et parlo amb el cor encongit, i tu no et pots esbravar sense témer represàlies.

Hi ha una altra raó que també em neguiteja a l’hora d’escriure’t. I és que no puc deixar de sentir-me culpable –si vols, col·lectivament culpable– del teu empresonament. Hi ets, hi sou, per convicció pròpia, sí, però empesos per una onada de gent que us exigíem, amb un somriure a la cara –i una certa inconsciència– lleialtat al país i a la voluntat democràtica de la majoria. Ara surten tots els savis que diuen que què ens pensàvem, que érem uns ingenus, que ‘ningú havia dit que seria fàcil’… I, encara pitjor, apareixen aquests cínics que excusen la seva covardia dient que ja estàveu avisats. Com si no vinguéssim d’un règim franquista que també ens tenia avisats, i no pas per això es renunciava a la lluita. Jo mateix, potser sense mesurar-ne prou les conseqüències, havia escrit que fins que algú no estigués disposat a anar a la presó, no ens en sortiríem. Però jo, que no en dec ser gaire, de savi, tot i comptar amb tota mena de resistències, no preveia l’empresonament efectiu, llarg i cruel, de gent tan honrada i tan pacífica com tu.

Sé que políticament ets allà on t’ha portat la fidelitat al teu compromís de sempre. Sempre has volgut la independència de Catalunya. Fins i tot des d’abans de la teva militància a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, iniciada el 1986. Coneixent la teva vocació de servei al país, sé que mai no has dubtat que aquest país s’havia d’emancipar de la relació colonial de facto que ens lligava a l’estat espanyol. I, acabat l’autonomisme a què s’havia compromès la generació que va fer la transició –per cert, liquidat molt abans que s’apliqués el 155–, sé que eres conscient que la teva generació era la que faria el pas definitiu. Com se solia dir fa uns anys, que ‘saltaria la paret’. Jo, per edat, m’he trobat a cavall d’una cosa i l’altra. Però tu, quinze anys més jove, i amb una llarga llista de compromisos –a la JNC, a CDC, a l’Ajuntament de Terrassa, al Parlament de Catalunya, al PDECat o com a conseller–, estaves cridat a arribar fins al final. I a fe de déu que hi has anat!

Tanmateix, l’acceptació voluntària –que jo trobo heroica– del lloc on t’ha portat el teu compromís patriòtic, en cap cas pot ser un destí final ni, encara menys, serà un sacrifici inútil. El sacrifici que fas tu, i el que fan la resta de presos i exiliats polítics, acabarà essent la palanca que ho mourà tot, definitivament i a favor de la llibertat i l’emancipació d’aquest país. Tant de bo us ho haguéssiu pogut estalviar, és clar. Però crec que som davant un gest a l’altura de la força de la dels milions de ciutadans compromesos amb la llibertat d’aquest país. Ara que coneixem fins on és capaç d’arribar l’adversari, sabem que aquesta era una condició necessària. I, si no suficient, sí que amb la resistència i la conjura dels milions de catalans que no ens pensem moure del carrer, acabarem de fer possible aquesta gran promesa de llibertat i prosperitat que tenim pel país.

Sé que no et serà un gran consol que només m’ho sembli a mi, però crec que en contra del que diuen els pessimistes de torn, tot plegat serà més curt que no podem suposar ara. I ja m’imagino com serà la rebuda el dia que aconseguim alliberar-vos de les seves presons. Perquè si hem resistit malgrat tants contratemps, tantes amenaces, tanta desolació, tanta por, tants desenganys, tant de dolor, què no farà aquest poble que tant estima la pau i la llibertat el dia que sigueu lliures i us deixin en pau?

Estimat Josep, des que sou a la presó i l’exili, fins i tot quan ara omplim carrers, els continuem trobant mig buits. Us trobem molt a faltar. És per això que cada vespre, a dos quarts de vuit, a Terrassa, uns quants centenars de conciutadans teus ens trobem al Raval de Montserrat per omplir aquest buit –el teu, i el del Lluís Puig–, que no estem disposats a deixar que l’ocupi ningú que no siguis tu amb la teva tornada.

Fins ben aviat,

Salvador Cardús i Ros