Divendres el president Jordi Pujol va rebre un homenatge a Castellterçol (Moianès), que Ot Bou va retratar –i criticar– en aquesta crònica.

De l’acte, n’ha restat per a l’opinió pública la idea que Pujol diu que no serem independents. Fidel a les maneres de fer del pujolisme, la veritat és que no va dir ben bé això. No va tancar la història de manera definitiva amb una victòria en favor d’Espanya, però a efectes pràctics va deixar entendre que ell no creu que la independència de Catalunya siga possible.

No hauria de sorprendre ningú això. Jordi Pujol no era independentista ni de jove, ni tan sols quan Espanya el va represaliar tan durament. I fent de president ja va demostrar de sobres que no era partidari de la independència. Deixava que alguns altres del seu entorn ho fessen veure i així alimentava –que un vot és un vot, tu– aquell rumor que ell ho era en el fons del seu cor, tot i que no ho podia dir. Però no ho era. I el seu comportament polític en el dia a dia ho certificava i ho deixava clar.

Jordi Pujol va ser el gran artífex de l’autonomia catalana i passarà a la història amb aquest llegat a les mans. Això no li ho pot negar ningú, perquè és cert. Va fer una obra autonomista ingent, única. Però del punt de vista de la nació no serà mai el “pare de la pàtria” que tan efusivament el president Rull va dir divendres que era. Perquè un pare de la pàtria no travessa la seua peripècia vital veient-la captiva sense atrevir-se a alliberar-la. I perquè –Plutarc ho diu així i els romans són els qui van inventar el terme– els pares de la pàtria són figures venerades pel fet de simbolitzar la unió entre la virtut i el poder polític.

Jordi Pujol viu, d’un poc temps ençà, un període de reivindicació personal, després d’uns quants anys en què va caure a l’infern. Els socialistes, el president Illa, no solament l’han recuperat institucionalment sinó que s’hi emmirallen i tot. I una part de Junts, la més convergent, supose que considera que amb ell es va cometre una injustícia històrica i no perd cap ocasió de reivindicar-lo. Fins i tot il·lustres intel·lectuals orgànics d’Esquerra Republicana s’han passat aquests anys reunint-se periòdicament amb el president Pujol, que veuen com l’encarnació d’allò que voldrien, amb enveja, que fos el seu partit.

Que a la seua edat el país li procure una certa estima a mi no em sembla pas un pecat greu. Al contrari. Jo no hi combregue, però tampoc no sóc tan esquerp per a negar-li el pa i la sal, en aquest moment de la seua llarga vida. Les efusions amb els vells, sobretot amb els vells que han treballat molt, sempre són comprensibles i fins i tot formen part de la bona educació, personal i col·lectiva.

Ara, això no crec que haja de ser incompatible amb el fet de deixar les coses clares, especialment en termes polítics.

El temps del pujolisme ha passat, com ho demostren de sobres els fracassos d’Unió Democràtica i del PDECat. Els pujolistes, la gran majoria del pujolisme sociològic, ha optat per la independència i no crec que se senta còmoda quan aquell qui havia estat el seu líder els diu en to admonitori –com alliçonant-los a hores d’ara– que Espanya és molt forta, que tot s’ha de fer d’acord amb els ocupants i que, a tot estirar, podem aspirar a mantenir a l’UCI la nació catalana pidolant peixos al cove i sospirant perquè les coses no es torcen a Madrid.

Si la memòria no em falla, l’any 1985 –quan encara pensava que tenia algun sentit per a mi fer política– vaig tenir ocasió de fer un dels parlaments de l’Onze de Setembre al Fossar de les Moreres. Òbviament, jo era molt jove i massa abrandat, però vaig centrar el discurs, ja aleshores, en la crítica i l’atac al pujolisme.

Per les reaccions, aquell dia vaig entendre que de pujolistes n’hi havia molts, molts més que –innocent de mi– no m’havia imaginat. I em va sorprendre de comprovar que, fins i tot en les files de l’independentisme més abrandat, havia arrelat aquesta idea que som un país feble que no farem mai res.

No he renegat mai de cap ni una de les paraules que vaig dir aleshores. Però no em reca de reconèixer que vaig pensar durant molts anys que l’obstacle, l’obstacle per a la independència de Catalunya, que representava Jordi Pujol era enorme. Per això, quan va començar la fase actual del procés d’independència, en algun moment vaig restar enormement sorprès de veure amb quina facilitat es feia miques tot allò del pujolisme, del peix al cove, del nadar i guardar la roba i del respecte reverencial, de la por, per la força de l’enemic. Amb quina facilitat “el poble pujolista” (ja em permetreu l’expressió) superava les deficiències del qui havia estat el seu líder i tirava endavant. Amb respecte, sense fer sang ni reclamar res, però amb convicció.

Jordi Pujol, o aquells qui encara avui el volen fer servir per a les seues maniobres polítiques, hauria pogut quedar simplement callat a partir d’aleshores. Discretament. Hauria pogut assumir que aquest país ja no és el que ell va governar ni ho tornarà a ser mai. I així, entre més coses, ens hauria estalviat a tots la necessitat de fer encara una darrera crítica. Aquesta darrera que, tant si s’ho creuen com si no, a mi m’hauria agradat molt d’estalviar-me, perquè, com he dit abans, crec que forma part de la bona educació respectar els grans i agrair-los la feina feta. Fins i tot quan no hi estàs d’acord.

PS1. L’ocupació d’Alep pel grup rebel gihadista Hayat Tahrir al-Xam ha augmentat encara més la tensió al Llevant. Amb Rússia, l’Iran i Síria distrets per les guerres del Líban i Gaza, l’antic Front al-Nusra ha desencadenat una ofensiva llampec que ha sorprès les tropes de Baixar al-Assad i dificulta encara més les coses. Us ho expliquem en aquest article.

PS2. Encara amb l’enorme manifestació contra el president Mazón ressonant amb força, Esperança Camps ens demana en aquest article que no oblidem la gent de Paiporta i de la resta de pobles afectats, ara que ja fa un mes de la tragèdia. Val a dir que la manifestació ha fet efecte i les coses sembla que es comencen a moure. Demà pot ser destituït el secretari d’Emergències de la Generalitat Valenciana, cosa que és un símbol clar que no aguanten molt més.

PS3. Roser Bru és una artista catalana exiliada a Xile, pràcticament desconeguda al nostre –i seu– país. A Xile és una artista de referència, tothom la coneix i la reconeix entre les més importants del segle XX. Ara una exposició al Museu d’Art de Girona, la primera que es fa en vint anys a Catalunya, la reivindica i l’explica. Xavier Montanyà en parla en el seu article setmanal.

PS4. Per a molts de vosaltres, els qui encara no sou subscriptors del diari, pot ser xocant que cada dia us demanem que ens ajudeu. Voldríem que fósseu conscients que VilaWeb, en aquests quasi trenta anys d’existència, sempre ha fet tant com ha pogut per preservar la independència editorial. I això vol dir no dependre de ningú, tret dels lectors. Si ho enteneu, avui us tornem a demanar que ens ajudeu, fent-vos-en subscriptors.