27.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 27.02.2020 - 21:57
Ahir es va saber que tots els encausats arran de la concentració davant el TSJC el febrer del 2018, que havien estat acusats de desordres públics, desobediència i resistència greu, han estat absolts. Dotze persones van ser jutjades el 5 i el 6 de febrer per haver-se encadenat a l’edifici, lligant-se a les columnes de l’accés en protesta contra la repressió. Els Mossos d’Esquadra van retirar-les, moment en què suposadament es van produir els comportaments delictius, que ara s’han descartat.
Ahir es va saber també que el vice-president Junqueras i el conseller Romeva podran eixir de la presó, sis hores durant tres dies la setmana. I amb aquesta mesura la major part dels presoners recuperaran una mica, tan solament una mica, de la normalitat que els va robar el colp d’estat perpetrat per Rajoy i Sánchez a l’empara de l’article 155. Ara, dels molts detinguts que han entrat a la presó, només hi restaran tancats del tot Jordi Turull i Josep Rull als Lledoners, Charles Andrew Pittman a Brians, Ibrahim Mouhcine i Charaf al Puig de les Basses i Dani Gallardo, tancat a Madrid.
I ahir es va saber, finalment, que la Junta Electoral espanyola tenia entre els seus membres un individu que cobrava un sou de Ciutadans mentre dictava resolucions al·lucinants contra els dirigents independentistes catalans. Un escàndol que portarà cua i que desacredita encara més la repressió estatal.
És evident i indiscutible que l’estat espanyol, el règim, va hiperreaccionar contra el referèndum del Primer d’Octubre i contra la proclamació d’independència. Sabien que no tenien cap més raó –ni cap més eina per a aturar-nos– que la força bruta i per això la van emprar sense gens ni mica de vergonya ni límit i anaren molt més enllà d’on les seues lleis i el marc judicial europeu els permetia d’anar.
El pla era tan evident com descarnat: volien ficar tothom a la presó, per a decapitar l’independentisme i veure si així s’acabava. Ho van pagar primer els dos Jordis, abans de la proclamació d’independència i tot, no ho oblidem. Ho van pagar després els membres del govern que es van quedar a l’interior i la presidenta del parlament. Ho va pagar Tamara Carrasco com a escarment contra els CDR, mentre Adrià Carrasco s’afegia a l’exili. I ho van pagar tots els altres membres dels CDR detinguts el setembre passat i acusats per una determinada premsa intoxicadora i per uns polítics cada dia més embolicats en les seues mentides, de coses que no han resistit el contrast amb la realitat. Entre milers de represaliats amb multes, agressions o pressions de tota mena, arreu del país.
El pla era aquest. I el preu del pla era el pendent ferroviari insostenible on s’ha posat l’estat espanyol. Allò fou una actuació d’emergència, embogida, que no es pot aguantar més. I atenció a això que explica Artur Mas en el nou llibre, i que avui concreta en aquesta entrevista d’Andreu Barnils. L’inefable ministre Margallo li va confessar que la reforma del Constitucional l’havien feta en vista de l’experiència del 9-N: ‘Pensant en tu’, li digué. I afegí tot seguit que, d’aquesta manera, si Espanya es quedava sense govern o el govern no s’hi atrevia, el Constitucional tindria poders per a actuar com si ho fos. Quin escàndol més gran i quina manera més bèstia de destruir les regles bàsiques i elementals de la democràcia.
El problema ara, per a Espanya, vist que dos anys d’intensíssima repressió no han acabat el conflicte, és com desfer el camí. El govern el van tancar per rebel·lió, única manera d’endur-se’ls a Madrid segrestats, però ara hem vist que no s’han atrevit a condemnar-los per aquest delicte. I no sostenen més la pressió que implica tenir presos polítics. I com més va més jutges comencen a no fer cas de l’absurda ordre de combat que van rebre del rei d’Espanya aquell 3 d’octubre. I Llarena veu que Bèlgica té la proa directa cap a ell. I Puigdemont, Comín i Ponsatí seran dissabte a Perpinyà celebrant una gran victòria amb desenes de milers de persones. I són conscients que Junqueras acabarà anant al Parlament Europeu. I…
Espanya comença a aparèixer com un actor desfonat. L’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat i la derrota en la batalla d’Urquinaona li ensenyaren els límits de la seua capacitat repressiva. Les constants derrotes davant els tribunals europeus li van ensenyant fins a quin punt és horrible i impresentable tot això que fan. I l’estratègia de l’exili, cada dia més clara i evident, apunta a un retorn polític de la unilateralitat que, per força, revifa la crisi. Però ara amb una Espanya molt desprestigiada i que comença a tenir massa coses lletges a explicar als socis europeus. En una situació, per tant, molt diferent de la del 2017.
Molt diferent simplement perquè no podran impedir que tot això que han fet, vulnerant la seua legalitat i legitimitat, se’ls gire en contra, com ja passa. És cert que encara els queden cartes i ara ho intentaran amb l’ham d’una negociació que tothom sap que no té cap més objectiu que, precisament, ajudar el govern espanyol a guanyar temps. Però això i tot ho fan afeblits i ben lluny d’aquella prepotència que ens feia pensar a tots que la seua dictadura no tenia límits. Del Pedro Sánchez que deia ‘racista’ a Torra i assegurava a la televisió que segrestaria el president Puigdemont hem passat a un Sánchez que rep amb honors el president de la Generalitat, que li explica que va acompanyat, entre més gent, d’un delegat personal i directe del president legítim assegut al seu costat. Els vots d’ERC tenen preu i l’obliguen. No té cap més remei. Però també hi ha la por. Aquella fotografia del seu escorta ensenyant la metralladora a dins del cotxe durant una visita a l’Hospital de Sant Pau va deixar ben clara la por de Sánchez de no poder dominar-nos.
Som-hi doncs. De moment, dissabte a Perpinyà.
