No podem deixar de cridar

Amb el cos adolorit de pensar en el focs de Galícia, Astúries i Portugal –sí, el cos, tot–, i amb l’empresonament dels dos Jordis calent, em disposo a tractar d’uns altres incendis, figurats, igualment provocats, i de la sensació d’impotència i ràbia que també desencadenen. Em refereixo als atacs, cada vegada més inflamats, que es llancen sobre el nostre sistema educatiu com còctels molotov des de l’altre cantó de la tanca: que l’escola catalana adoctrina els xiquets, que no s’hi ensenya el castellà, que educa en l’odi Espanya, per resumir-ho en les consignes ultradretanes més populars.

Deia en primer lloc impotència perquè, contra els altaveus del règim difonent a tota castanya la propaganda ultradretana, ja pots sortir tu amb el teu megafonet a cridar ‘manipuladors!, mentiders!’, que la teua veu sempre serà ofegada, ja no cal dir-ho si no tradueixes el teu idioma adoctrinador a l’idioma ‘neutre’ castellà. I també parlava de ràbia perquè, mentre aquí ens esgargamellem des dels nostres petits espais mediàtics, mentre destapem els seus ‘testimonis’ falsos i defensem a crits la competència dels nostres xiquets en la llengua de Rajoy, mentre els enviem informes i gràfics i papers que cremen a l’aire sota la pluja de boles de foc, desviem l’atenció dels problemes reals que té l’ensenyament a casa nostra, a banda que esmercem una energia ingent a defensar obvietats que prou falta faria en altres causes.

Amb això vull dir que hem de deixar de cridar, de protestar, de destapar les seues trampes? No pas. Al contrari. Perquè si a la primera bola eren quatre convençuts els que la desmentien, a la bola que faci cent, dos-cents, dos mil, més gent se sentirà interpel·lada: no en va a cada casa, a cada poble i a cada ciutat hi ha subjectes escolaritzats, si no escolaritzadors, si no parents dels uns o dels altres, que són proves amb potes contra les manipulacions descarades, perquè no necessiten que la Sexta, Antena 3 o un polític llarg de llengua i curt de gambals –ja heu signat?– els vingui a explicar la vida.

Menció especial mereixen els productes polítics fabricats a Catalunya amb l’objectiu d’anorrear l’idioma i cultura propis del país. Perquè, sense el suport del règim, els altaveus del règim i el règim del règim, és com a mínim difícil d’imaginar que haguessin pogut fer forat entre els descendents dels qui fa trenta anys van reclamar la immersió lingüística i van fer del patrimoni català el patrimoni dels seus fills. Però avui el mal ja està fet, i un dels seus èxits recents ha estat normalitzar la perversió que per a combatre l’independentisme –com que s’hi val tot– és legítim, fins i tot un deure, combatre la llengua i cultura pròpies de tot el país, i per assegurar-se el tret combatre-les des del bressol, des de l’escola. Talment com si el català i les seues circumstàncies haguessin brotat sobre un tros de terra ‘neutra’ –és a dir, espanyola–, a partir d’una pluja de males llavors sembrades, de Salses a Guardamar, des d’un avió pilotat per Pujol.

Si aconsegueixes colar en una part de la població que el llegat català s’imposa sobre el castellà en un territori ‘neutre’, o sia, que és una ‘doctrina’ imposada per uns adoctrinadors, tots els esforços seran bons per a revertir ‘l’anomalia’, i res de sin que se note el cuidado: sense manies. Davant d’això, en les circumstàncies actuals, no goso pronosticar sobre com respondran els no-independentistes que tenen com a propi el patrimoni lingüístic i cultural català. Els que es diuen catalanistes i que, a hores d’ara, encara no se senten pertorbats per la catalanofòbia creixent i normalitzada. De moment no sé veure cap senyal que indiqui si, a l’hora de la veritat, hi continuaran indiferents per un bé superior que és la unitat d’Espanya, o si defensaran el patrimoni amb dents i ungles dels embats destructius dels ‘seus’.

Per si algun ‘equidistant’ s’ho demana, tampoc no hi haurà terme mitjà, en aquesta batalla. Per la fúria neofalangista que ve, no hi ha cap més manera de preservar la llengua i cultura pròpies del país que posar-hi un estat a favor. I amb tot, espera’t, però d’això ja en parlarem un altre dia. Posar-hi un estat a favor, no ens desviem. Els independentistes ja tenen la seua opció, perquè la catalanofòbia els assenyala el camí, però els no-independentistes, si es diuen catalanistes, hauran de pensar on trobaran aquest estat abans no ens quedem, els uns i els altres i tots, sense tenir com transmetre el llegat compartit a les generacions futures.