No plorar

La imatge que teniu amunt és un fragment de la coberta, tant en francès com en català, d’una novel·la que potser ha passat un pèl massa desapercebuda des que es va publicar el 2015. La signa Lydie Salvayre, No plorar (Llibres Anagrama, traducció de Ferran Ràfols Gesa). L’he llegida aquests dies d’una tirada, sense alè en més d’un moment. Sabia que era escrita per una filla d’exiliats republicans, la tenia a casa però no m’hi havia ficat. Vaig coincidir amb l’autora per Sant Jordi a la llibreria Jaimes i vam estar parlant una miqueta, prou perquè l’endemà busqués el seu llibre als prestatges. Sabia on era, cosa estranya en mi, que visc voltada de piles de llibres sense ordre ni concert enllà dels que necessito per a alguna feina ben concreta, cosa que devia voler dir que No plorar m’esperava, que m’hi havia de posar. És una molt bona novel·la sobre la guerra del 36.

L’autora, psiquiatra de formació, narradora i dramaturga, amb una densa trajectòria de llibres, hi aboca l’experiència de la seva mare, aquí Montse Monclús, nascuda a la Fatarella (Terra Alta) segons he sabut per alguna entrevista, en el llibre el nom del poble no s’esmenta. Sí que hi surt Lleida, on el germà, Josep, es fa revolucionari anarquista i participa en les col·lectivitzacions agràries que després voldrà contribuir a implantar al poble d’origen, sense èxit, aturat pels comunistes. La narradora recull ara, al segle XXI, la memòria de la mare, que ja té noranta anys i comença a patir una senilitat que li fa alterar la memòria i, sobretot, i més encara que de costum, fer una mixtura de les llengües que ha parlat a l’exili, un francès barrejat d’espanyol i, en menys mesura, de català. El fragnol de tants exiliats, un mot no sense paral·lelisme amb el catanyol però radicalment distint per les connotacions culturals històriques franceses i les seves relacions amb els exiliats i migrants pobres. Quin país i quina França. Fet i fet, un dels motors del llibre, ens diu la narradora, en aquest relat de grans dosis autobiogràfiques, són els ressons del passat en el present. La citació és llarga però la mantinc sencera per eloqüent:

“No sé per què els comentaris que em transmet la mare em remeten a la frase de Bernanos que he llegit aquest matí i que deia, cito de memòria, que la gent de calés menysprea tothom que els serveix per convicció o per ximpleria, perquè només se senten realment defensats pels corruptes i només confien en els corruptes.

Però si m’hi paro a pensar se’m fa evident que el que la frase qüestiona és el meu present. Amb tot, cada dia que passa m’adono més que l’interès apassionat que sento pels relats de la mare i de Bernanos prové sobretot de la manera com ressonen en la meva vida d’avui.”

Bernanos, Georges Bernanos. Salvayre alterna les memòries de la mare amb la lectura de l’implacable i paorós relat de l’ocupació franquista de Mallorca d’aquest escriptor catòlic al seu imprescindible llibre document Els grans cementiris sota la lluna, publicat el 1938, una crítica duríssima a l’església catòlica, que Salvayre reprèn amb còlera. Bernanos és tan protagonista d’aquest llibre com la Montse i en Josep Monclús i en Diego Burgos el comunista. Però potser és més encertat dir que el protagonisme recau en l’agost del 1936, el curt estiu de la revolució, que per a la Montse serà per sempre la seva llum més íntima. Un estiu en què Bernanos començarà després a veure-hi clar, com a catòlic i com a escriptor. La novel·la no dubta, es posa tant al costat de Bernanos com de la mare i potser menys del pare, qui ho sap. No es tracta d’això, en aquest No plorar que, pel mateix títol, incita a mirar les coses de cara, a preguntar-se quins són els nostres ancestres i els nostres corruptes d’ara amb aquest eix interior: no plorar, com el vers de Marina Tsvetàieva d’on el va treure, em deia l’autora l’altre dia. Obrir els ulls, mirar de cara.

“La moral s’havia posat a les ordres del desig”, en això va consistir la revolució per a la Montse, una “mala pobra”: una pobra que es revolta. I aquesta serà, malgrat tot el que va venir després i durant setanta-cinc anys, fins ara que ho conta a la filla, el seu fulgor.

Hi ha més aspectes a subratllar d’aquesta novel·la de text enèrgic i magnífica llibertat compositiva, ple a vessar de còlera i també de bondat. Ho deixo a les mans lectores, les mans que a més de les novetats han trobat en aquest Sant Jordi  –al carrer o a casa– llibres com aquest de fa uns anys que els han reclamat. Aquest ha estat el meu.