No parlar amb Torra

Sols els més encegats poden creure encara que la violència resoldrà la crisi de l’estat. Pedro Sánchez, amb la inconsciència a què l’aboca una fatídica combinació d’arrogància i manca d’intel·ligència, reclama al president Torra que condemni la violència, cosa que Torra ha fet sempre. De manera notòria, al discurs pronunciat a Stanford per invitació del Martin Luther King Jr. Institute. De discursos com aquest i en una institució tan simbòlica pels valors que el president espanyol es vanta de liderar, Sánchez no n’ha fet cap i no sembla que li ploguin invitacions per a fer-ne. Pel president espanyol no es tracta d’un formulisme institucional, que Torra ha satisfet amb la convicció de qui no ha estat mai violent. Això Sánchez no ho dóna per bo, perquè allò que pretén és una autoinculpació que Torra no li pot concedir. I no pot, perquè ni ell ni ningú del seu govern, ni cap dels votants que van elegir-lo, ni la immensa majoria de l’independentisme no han fet mai professió de violència teòrica ni pràctica. Torra, i amb ell la gran base social de l’independentisme, van adoptar ben aviat un model d’activisme inspirat en Gandhi i en Martin Luther King i una estratègia de desobediència civil inscrita amb lletres d’or als annals de la democràcia. Durant dècades, el text de Henry David Thoreau ha estat de referència per als escolars americans, que hi han après que desobeir lleis iniqües és un deure per a les persones decents.

És Sánchez qui, com a cap del govern de l’estat, disposa de les eines de la violència i les aplica en substitució de la política. Quan Clausewitz deia que la guerra és la continuació de la política per uns altres mitjans, volia dir que no pot ser una finalitat en ella mateixa. Quan se’n confon l’essència instrumental i es desplacen els objectius polítics, es posa l’estat a l’abast de la sort o la desgràcia. Havent passat en poc temps de rebutjar la violència policial a aplicar-la sense miraments, Sánchez s’exposa amb aquesta manca de consistència a ser víctima d’un esdeveniment aleatori. Quan va instruir l’advocada de l’estat Rosa María Seoane perquè defensés el delicte de sedició per als presos polítics, Sánchez apostava la seva carrera a una carta molt atzarosa, amb el mateix esperit ludòpata amb què després decidí de convocar eleccions abans que formar un govern d’esquerres apuntalat per l’independentisme català.

L’evidència indica que Sánchez ha perdut el nord. Ni ell ni el desarborat socialisme espanyol no tenen no tan sols cap possibilitat sinó cap intenció de reconduir l’estat al marc democràtic del qual fa temps que ha sortit. Ja no parlem ni de recuperar els principis que el socialisme va anar deixant pel camí per surar electoralment fins a acabar esdevenint una closca buida a mercè de qualsevol galerna. Segons Hannah Arendt, l’acció violenta es governa per la categoria ‘fins i mitjans’. Això vol dir que el fi sempre té el risc de ser aclaparat pels mitjans que justifica. Com que el desenllaç de l’acció no és mai del tot previsible, els mitjans emprats per assolir un objectiu polític acostumen a ser més importants per al futur que no pas l’objectiu mateix.

Per a l’esdevenidor de l’estat espanyol la violència d’aquests dies serà més determinant que no pas l’objectiu tàcit de restablir la convivència. La violència arbitrària i descontrolada de la policia és la que dóna la talla moral dels qui l’ordenen i cobreixen amb la raó d’estat. Però, com passa sempre amb la violència, la seva irracionalitat intrínseca impedeix de preveure’n els efectes. Malgrat l’aparatós desequilibri de poder entre manifestants desarmats i força pública armada amb tota una bateria d’estris per a fer mal, el desenllaç no és sempre l’esperat. Disposar d’un sofisticat instrumental d’agressió no garanteix pas la victòria. Precisament perquè els avenços tecnològics i la inversió en arsenal repressiu donen a l’estat una superioritat incontrastable, la seva força moral decreix en proporció de l’increment de la potència nociva dels mitjans i en la mesura que es posen en mans d’irresponsables. Cal remuntar-se a les darreries del franquisme per trobar la intensitat i la brutalitat de les càrregues d’aquests darrers dies. Les pilotes de goma, rares en aquella època, són tan copioses ara com les descàrregues electròniques a les sales de videojocs. No hi fa res que a Catalunya hi siguin prohibides; el ministre del ram replica que la prohibició no regeix per a la seva policia. Sembla que per al ministre d’Interior, jutge de professió,  la llei no és jurisdiccional sinó que s’aplica o es deixa d’aplicar segons els col·lectius que es moguin pel territori. 

Res no és més instructiu que fer un viatge en el temps. Si es comparen els policies d’ara amb els del final de la dictadura, el contrast és favorable a la policia franquista. He vist confrontacions molt dures entre obrers i ‘grisos’, però no hi he vist la disbauxa ni la voluptat amb què la policia espanyola i els Mossos s’esplaien aquests dies contra manifestants inofensius. He passat indemne pel mig d’un estol de ‘grisos’ que perseguien estudiants i cap no ha fet el més petit gest d’apallissar-me. En dedueixo que els avis dels actuals números eren molt més disciplinats, si no és que eren més bones persones. Potser és que molts ja no creien en el règim i feien la feina sense entusiasme, perquè no és igual servir un règim caducat que un altre que cueja.

La incertesa que la violència introdueix en l’embat entre legalitat i legitimitat, entre repressió i democràcia, eleva el risc d’un esdeveniment aleatori, no perquè la despleguin uns incontrolats, sinó perquè ella mateixa és el principal element de descontrol. Una vegada desfermada, ja no és possible de traçar-ne el límit. Deia Proudhon: ‘La fecunditat de l’inesperat excedeix de llarg la prudència de l’estadista.’ Aquesta frase Sánchez hauria de copiar-la cent vegades amb bona lletra, i en acabat cent més, en vista que la prudència no és precisament el seu fort. Si arriba, l’esdeveniment fortuït amb efectes cataclísmics per a l’estat no vindrà pas de l’independentisme, que ha cercat exhaustivament l’acord, sinó, com deia Arendt, d’aquells sectors entre els quals la dita ‘no hi ha cap alternativa a la victòria’ encara té vigència. 

La manca d’alternativa, causa de la llarga sèrie de derrotes que ha rebut Espanya els darrers segles, impel·leix Sánchez a tractar Catalunya com un país sense drets i la Generalitat com una institució subalterna, de la qual no emanen obligacions ni responsabilitats per a l’estat. Negant-se no tan sols al diàleg, del qual fa ostensió de cara a Europa, sinó a rebre la trucada del seu homòleg català, que és, ho vulgui o no, el primer representant de l’estat a Catalunya, Sánchez fa deixadesa de les seves funcions, i això és especialment greu enmig de la crisi més gran des que l’actual règim superà l’etapa del rodatge.

Amb la seva negligència, Sánchez destrueix la possibilitat d’encetar l’obligat diàleg entre institucions. I ho fa de la manera més estúpida, violentant Torra en reclamar-li que condemni la violència com a preu d’una comunicació, que sense un canvi d’actitud en qui la comanda seria manifestament inútil. A Catalunya, parlant estrictament, no hi ha més violència que la que l’estat imposa traslladant-hi la plantilla emprada al País Basc. D’aquí vénen els intents eixelebrats de penjar el rètol de terrorisme a un moviment integralment pacífic. Sánchez pretén que Torra es responsabilitzi de la pertorbació que l’estat hi ha planificat infiltrant agents de la pròpia policia i del nacionalisme espanyol ultrat. Dit d’una altra manera: Sánchez exigeix que Torra carregui amb la violència desfermada per ell mateix en la fàtua esperança de sotmetre per la via de sempre un territori que cada dia que passa s’allunya més i més de pressa com més l’estat irromp coactivament en la dignitat de la gent. Si no vol parlar amb el president Torra, amb qui parlarà Sánchez? Quan finalment s’adoni que ha de parlar amb algú, qui hi trobarà a l’altre costat de la línia? Amb qui negociarà que representi legítimament el poble de Catalunya? Farà tornar Puigdemont com Suárez féu venir Tarradellas? Negociarà amb l’ANC? Amb els CDR? O ja no serà a temps de negociar amb ningú?