19.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:21
‘El poder és un objectiu per si mateix. I l’impuls instintiu de prevaler és el tret humà més important, la força necessària, sense la qual cap ciutat no va ser mai construïda, cap ciutat no va ser mai destruïda.’ Aquest és un fragment, essencial, de Robert Graves i els dotze Cèsars, un petit assaig de Gore Vidal no gaire conegut. Un text tan curt com il·luminador.
Efectivament, el poder és un objectiu per si mateix. Això no ho podem ignorar, ni ho hem d’ignorar. La història i la literatura ens ho recorden permanentment. El poder no és cap persona, ni tan sols cap institució. Més aviat és una trama, un teixit que embolcalla les societats per controlar-les, per dirigir-les, per digerir-les. Per prevaler. Efectivament.
Però durant les emocionants jornades de l’octubre republicà, al Principat el poder va deixar de ser un objectiu per si mateix. Probablement, per primera vegada en la nostra vida. El poder va deixar de ser un objectiu per si mateix del dia de la convocatòria del referèndum fins a la nit del 27 d’octubre, quan la República proclamada no es va fer efectiva, com hauria calgut. El poder es va trobar arrossegat per la gent, pels ciutadans, que exigien als governants d’exercir-lo per canviar completament i immediatament les seues vides.
Aquells van ser els dies en què el poder espanyol es va trobar perdut i navegant a la deriva. Cal recordar una vegada i una altra que el primer d’octubre i el dia 3 Espanya ja no era res. Però a partir del 3 d’octubre a la nit, el poder espanyol es va anar recuperant servint-se de l’única certesa que l’ha acompanyat durant la història: l’ús de la violència, de la violència per a prevaler, desesperadament. O, si més no, provar-ho.
I les setmanes que varen passar entre el 28 d’octubre i el 2 de juny, entre el 155 i la formació d’això que ara en diuen ‘el govern efectiu’, foren una transició apassionant, una batalla monumental plena de detalls fascinants. Avui Espanya encara no s’ha recuperat de la derrota del 21-D i no té cap full de ruta per a resoldre la situació, tret d’encomanar-se a la sort, a la violència, al teatre o a una combinació de totes tres coses, que és allò que acostuma a provar, generalment, el Partit Socialista.
I en la part catalana, sembla que una enorme part de la població continua a l’octubre, i alguns polítics també. Però, alhora, és possible de començar a veure una mutació incipient i ben preocupant, a la qual hauríem de parar atenció. El poder torna a ser per a una part dels polítics catalans, dels dos partits que comparteixen aquest govern que en diuen efectiu, com allò que era abans d’aquell 6 i 7 de setembre en què la revolució democràtica va començar a prendre cos al parlament.
De manera que, a mesura que passen els dies, es van veient més petits detalls, gests, que causen estranyesa en molts de nosaltres. No s’entén encara per què el 30 de gener es va aturar al parlament l’acord de govern que investia el president que els ciutadans havien votat. No s’entén per què es va posar l’èmfasi en la restitució si després els restituïts han de deixar pas, o si uns es restitueixen i uns altres no, seguint una trajectòria erràtica. No s’entén per què noms que semblaven allunyats, noms massa vinculats al passat, de sobte tornen a emergir i piloten parcel·les estratègiques. No s’entén per què coses que haurien de ser fàcils acaben fent-les tan difícils que apareixen com a impossibles. No s’entenen moltes frases, les caricatures, les hipèrboles, no s’entén aquesta obsessió a qualificar de màgics o somiatruites tots aquells que volen, que reclamem, que el poder no siga un objectiu per si mateix; ara no, una altra volta no.
Hi ha un concepte elemental que crec que ens ajudarà a tots plegats a entendre també què hem de fer: l’octubre és la guia. Jo no ho sé, si la classe política catalana era conscient de què feia. No sé quin tant per cent cercava prevaler a cavall del carrer, orquestrant-lo, i quin tant per cent entenia que aquella era la millor oportunitat de moltes dècades. Però sé que vàrem arribar al 27 d’octubre i a empentes i rodolons es va proclamar un estat independent, fins i tot quan molts dels qui en van fer la proclamació estaven convençuts que no es podria sostenir ni un sol dia. I si ja ho vàrem fer una volta, ho podrem fer dues, o tres o tantes com calga.
A alguns dels qui voldrien que el poder tornàs a ser un objectiu per si mateix, independentistes o no, els sentireu dir que no pagava la pena, que el preu ha estat massa alt, que no estàvem preparats, que somiàvem impossibles, fins i tot que no ho podem aconseguir. Ells es delaten sols. Però jo tinc la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que s’estan trobant ja davant molta gent que vàrem comprendre aquells dies que guanyar era una opció i que canviar-ho tot era possible. Gent que ara no ens conformarem amb menys i que farem tant com calga perquè ningú no desfaça el camí.
