30.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 30.11.2022 - 22:52
En el llibre Idea general de la revolució al segle XIX, el pare de l’anarquisme modern, Pierre-Joseph Proudhon, descriu la nostra vida d’una manera que talla l’alè, de tan detallada, rotunda i magníficament expressada. No tinc notícia de l’existència de cap edició en català d’aquest text, de manera que us haureu de conformar amb una mena de traducció apressada i segurament maldestra, però que espere que faça bona l’eloqüència del vell llibertari.
Diu Proudhon: “Ésser governat és estar permanentment en custòdia, inspeccionat, espiat, dirigit, reglamentat, adoctrinat, predicat, controlat, mesurat, censurat, comandat per éssers que no tenen ni la capacitat ni la virtut de fer-ho. Ésser governat és ésser, tothora, a cada transacció i a cada moviment, anotat, enregistrat, censat, tarifat, timbrat, posat al costat, contribuït, patentat, llicenciat, autoritzat, postil·lat, amonestat, empès, reformat i corregit. Ésser governat és, sota el pretext de la utilitat pública i en nom de l’interès general, ésser posat a contribuir, a exercir, a rescatar, ésser explotat, monopolitzat, colpejat, pressionat, robat, per a després, al primer gest de protesta, a la primera resistència mostrada, ésser reprimit, acusat, vilipendiat, vexat, perseguit, desarmat, empresonat, afusellat, metrallat, jutjat, condemnat, deportat, sacrificat, venut, traït, ultratjat, deshonorat…”
Aquest dibuix del món, llegit en abstracte, convidaria al desencant i a la rendició, a la desesperança davant el poder. Però Proudhon mateix ens recorda de seguida que tot això, tot aquest esforç per mantenir-nos dòcils i dominats, té un punt feble important en la resistència dels individus, en el poder moral de les persones, en la força de la gent que sap que té la raó. Perquè tot aquest poder aclaparador al final no té mai prou força per a doblegar, per a atemorir i fer rendir cap home, cap persona que sàpiga fermament què és i què vol per a la seua gent. I que tinga prou voluntat i prou dignitat per a posar-se a caminar sense esperar a veure què fan els altres.
Ahir es va morir a Olocau el mestre Ferran Zurriaga, un d’aquests homes que es van posar a caminar sense esperar a veure què feien els altres i sense espantar-se davant el monstre descrit per Proudhon. Treballant des de, i contra, la profunditat del franquisme més fosc i també de la democràcia més decebedora, Ferran Zurriaga ha estat un home determinant, clau, en la construcció de l’escola, del país i la societat que tenim avui.
Savi i treballador, i discret i humil, Ferran Zurriaga va emprendre amb Carme Miquel i més mestres aplegats entorn de Lo Rat Penat la renovació pedagògica valencianista que al cap dels anys tants fruits notables ha donat i tant ha canviat la nostra societat. Després vingueren les Rutes Universitàries, la fundació del Moviment Social-Cristià de Catalunya (MOSCA, un partit valencià del qual un dia hauríem de parlar) i del vell Partit Socialista Valencià –que cal no confondre amb l’actual. I la creació de l’Escola Tramuntana, que va esdevenir la Masia i fou una de les primeres escoles plenament valencianes. I un treball ingent per a implantar el català a les escoles una volta mort Franco, fent de tot i a tot arreu.
Per aquesta raó avui voldria tenir-lo present, recordant que en uns moments excepcionalment difícils aquests mestres, aquests honorables ciutadans del nostre país, no van dubtar gens a consagrar-se a una tasca que es preveia feixuga, incòmoda, perillosa àdhuc, però que acabà ocupant-los la vida sencera i millorant la nostra societat, malgrat que tenia una possibilitat d’èxit aparentment nul·la. Pura utopia.
El seu exemple, per això, és especialment important avui, enmig d’aquest desencís pastós i poc justificat que sembla haver-se apoderat de la nostra societat. Avui és important de recordar que ell, i tots els Ferrans Zurriagues d’arreu del país, no va demanar mai qui o quants els seguien. Ni va posar condicions al seu sacrifici. Ni es va excusar una sola vegada a l’hora de fer la seua faena, discutint què feien o deixaven de fer els altres. Ferran Zurriaga simplement va fer la part que li tocava de fer a ell –més que la que li tocava, de fet– i amb el seu gest ens va recordar una vegada més que un home sol també pot canviar el país. I que, per tant, no s’hi valen excuses per a deixar de fer la tasca que ens correspon a cadascun de nosaltres.
El trobarem a faltar molt.
