10.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 11.01.2018 - 07:23
Avui Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn compareixen davant el jutge per demanar de ser posats en llibertat. Ningú no n’espera res, perquè, després de llegir la resolució del Suprem sobre el manteniment a la presó d’Oriol Junqueras, ningú no pot pensar que la decisió tinga res a veure amb lleis ni amb justícia. És cert que Sànchez, Cuixart i Forn compareixen davant l’Audiència i no davant el Suprem, però crec que amb l’experiència d’aquests dies ja n’hi ha ben bé prou: els fets no importen, cosa que, havent triat com a mètode precisament la via penal, esdevé l’aberració jurídica més gran que hom puga imaginar.
I tanmateix, la discussió sobre les possibilitats concretes de la compareixença d’avui no ens hauria de fer desviar del fet fonamental: no hi ha delicte. De cap mena. I això és tan evident que fins i tot ho reconeix per escrit el text que manté a la presó Oriol Junqueras! El cite textualment, de la pàgina 6: ‘pero es cierto que aún siendo hechos de tan enorme gravedad y aunque pudieran [compte amb l’ús del condicional] calificarse ya como delitos de desobediencia, todavia no puede decirse, aunque sea provisionalmente, que constituyan los delitos de rebelión o de sedición que le han sido imputados’. Si el jutge i tot reconeix que allò de què és acusada una persona no constitueix un delicte, què caram hi fa, en presó preventiva, aquesta persona?
Lamentablement, però, assistim a una criminalització permanent, política i mediàtica, que passa per alt els fets. Fa poques hores, per exemple, Herrero de Miñón afirmava al congrés espanyol, sense més ni més, que la presó era justificada perquè són ‘delinqüents’. És clar: delinqüents sense haver estat jutjats, sense haver comès cap delicte i sense que ni tan sols el jutge tinga capacitat d’adjudicar-los provisionalment la constitució de cap delicte.
L’escàndol té una dimensió com més va més gran i, com diu Pérez Royo, no acabarà bé per a la justícia espanyola. Però mentrestant la repressió va fent el seu camí, que no és solament deixar Junqueras i els altres injustament a la presó, sinó també sembrar la por en la societat. He passat aquestes darreres vint-i-quatre hores a Brussel·les, mirant de seguir de prop l’acord de govern que han aconseguit les forces independentistes. I he estat testimoni de les mesures de seguretat i discreció absolutament exagerades que envolten la política catalana d’avui. Perdó: no pas la política catalana, sinó la que fan els independentistes, que els altres viuen a Xauxa sense cap remordiment ni vergonya.
Cal, doncs, lluitar per no permetre que es normalitze ni la repressió ni els efectes d’aquesta repressió. És feina de tots no deixar passar ni una sola avinentesa de recordar que no hi ha delicte i que tot és fruit d’un colp d’estat polític, executat per una part de l’estament judicial. No deixem de dir-ho, però pensem també sempre que la millor resposta és guanyar com l’independentisme va guanyar el 21-D i plantant cara a l’estat espanyol, tal com el nou govern –aquest que ja va prenent forma– haurà de fer, amb l’ajut, si més no, dels dos milions de catalans que ja hem demostrat que no estem disposats, de cap manera ni a cap preu, a acceptar la tirania.
