18.07.2023 - 21:40
The Washington Post · Rachel Pannett
Auckland, Nova Zelanda. Les dones del Western Springs Association Football Club estan de molt bon humor mentre s’entrenen al seu camp. No tan sols estan emocionades pel Mundial, que comença dijous i en què l’equip nacional noruec farà servir aquest mateix camp d’entrenament com a base. També estan eufòriques per una victòria històrica que acaben d’aconseguir.
Després de dos mesos de lluites internes, el mes passat, les dones d’un dels clubs de futbol més importants de Nova Zelanda van aconseguir de negociar amb la direcció del club un sou i unes condicions iguals a les dels homes.
Tot i això, la lentitud dels canvis promesos posa de manifest la dificultat d’assolir la igualtat de gènere en el futbol femení, fins i tot quan els equips nacionals ja l’han aconseguida. Les Football Ferns, l’equip nacional femení de Nova Zelanda, ho té des de l’any 2018.
No és qüestió de diners i prou, això: és el valor que s’atorga a l’esport femení i el missatge que envia a generacions de noies amb botes de futbol el fet de tenir unes instal·lacions i recursos inferiors a les dels homes i la manca de veu pròpia en la presa de decisions del club.
“Encara no ho podem celebrar, perquè cal veure com es desenvolupa l’acord”, diu Pip Meo, una ex-jugadora de la selecció nacional de Nova Zelanda que va tornar una vegada ja retirada per unir-se al Western Springs enguany. “I de tota manera, realment, no és una celebració com a tal, perquè únicament celebrem que hem aconseguit allò que ens pertany de ple dret”.
El combat per igualar els sous del futbol masculí i femení ha estat un procés lent a escala mundial. L’any passat, els equips nacionals de futbol masculí i femení dels Estats Units van arribar a un acord que incloïa salaris iguals i un pla per a compartir els premis del Mundial i, d’aquesta manera, igualar la disparitat entre els torneigs masculí i femení. Noruega, Austràlia i els Països Baixos són alguns dels països que també han pres mesures per a reduir l’escletxa salarial. N’hi ha d’altres, com el Canadà, actuals campions olímpics, que encara continuen tenint un conflicte salarial.
Nova Zelanda organitza el Mundial juntament amb Austràlia, i els defensors del futbol esperen que la publicitat que l’acompanya porti més noies a jugar aquest esport.
Les Football Ferns són al Grup A i jugaran contra Noruega dijous. Els altres dos equips del grup són les Filipines, amb moltes jugadores que han nascut i crescut als Estats Units, i Suïssa.
Malgrat la imatge progressista de Nova Zelanda a tot el món, hi ha molts clubs de futbol que romanen ancorats en una època anterior, i els equips masculins reben més ajuts econòmics, tenen més bons camps i més oportunitats de formació i entrenament.
“No és un problema únicament de Western Springs. És arrelat a tot Nova Zelanda en els clubs femenins”, diu Maia Jackman, una altra ex-jugadora de la selecció nacional de Nova Zelanda que, com Meo, ha tornat enguany al club després d’una llarga pausa.
Un factor que agreuja el problema és el fet que la majoria de clubs són amateurs: Nova Zelanda només té un club professional de futbol, el Wellington Phoenix, que té equips masculins i femenins competint a l’Australian A-League.
La subvenció màxima per als jugadors dels clubs amateurs, establerta per la federació nacional de futbol, és limitada a uns 90 euros la setmana. Però si els clubs distribueixen aquesta quantitat de diners de manera equitativa, això passa desapercebut per als responsables nacionals.
Per a les dones, no és cosa dels diners i prou, que en l’àmbit amateur tan sols cobreixen els desplaçaments als entrenaments i els partits. La qüestió és obtenir un accés igualitari als millors camps i al personal d’entrenament.
L’optimisme que la victòria aconseguida per les jugadores del Western Springs serveixi de model perquè altres clubs facin igualment és moderat. Un intent semblant l’any passat, de Manukau United, va fracassar.
Meo està acostumada a desafiar les adversitats. Amb poc més d’1,5 metres d’altura, es va guanyar el sobrenom de “Pocket rocket” perquè la seva velocitat sorprenent contradeia la seva estatura. El 2004 va entrar a formar part de la selecció nacional de Nova Zelanda. Després de més de cinc anys en universitats nord-americanes, tornar a casa va ser un xoc cultural per a Meo, de 39 anys. Va passar d’un entorn professional on els futbolistes eren “les estrelles de la universitat” a una situació on les dones portaven uniformes masculins i jugaven en camps de segona categoria.
Va deixar l’esport i es va dedicar a competicions d’atletisme i ultramaratons. Aquesta temporada va decidir de tornar al futbol, tot connectant amb un esport que espera que les seves filles juguin aviat, i va convèncer Jackman, de 48 anys, perquè l’acompanyés.
Totes dues tenien dècades d’experiència, en comparació amb les joves de l’equip, però van aconseguir de formar part de la plantilla. L’emoció de tornar a jugar a futbol es va convertir de seguida en decepció quan es van adonar que les coses havien canviat ben poc durant els seus anys d’absència.
A començament d’enguany, totes dues es van posar ràpidament a treballar per canviar el club i establir un precedent a tot el país sobre la situació del futbol femení. Van reclamar igualtat salarial, oportunitats de formació i més bon control de la governança en un club on la majoria dels membres de la junta són homes.
Van exposar els seus objectius a les joves de l’equip, i als seus pares, i van mirar de tranquil·litzar la por que la lluita per l’equitat fes perillar les seves prometedores carreres.
El club, en general, va donar suport a l’equip, tot i que algunes veus van dir que les seves reclamacions eren “pretensioses”.
Després de dotze hores de mediació intensiva (dues advocades de l’esport femení de primer nivell van assumir el cas de franc) i davant l’amenaça d’una vaga imminent, finalment es va arribar a un acord. El club va admetre que “hi havia hagut problemes” i es va disculpar per les seves deficiències.
L’equip esperava als vestidors del Western Springs i després de la signatura de l’acord les jugadores van sortir corrents al camp. Van derrotar les actuals campiones de lliga, l’Auckland United, per 3-0, i es van classificar per als quarts de final de la Copa Kate Sheppard, la competició de copa femenina nacional de primera divisió, que porta el nom de la dona que va aconseguir que Nova Zelanda fos el primer país a concedir el dret de vot a les dones el 1893.
Ara, amb l’atenció posada en el Mundial, les jugadores confien que el torneig posi en primer pla un esport que al llarg dels anys ha tingut una falta d’inversió crònica. “Som una nació de rugbi i el futbol no ha estat mai un esport amb una gran inversió. Però això va canviant amb el Mundial”, diu Jackman. “Al capdavall, només volem jugar sense que això signifiqui haver d’estampar-nos contra una paret.”
