No, no és per la pandèmia

Toc d’alerta en el món del llibre, important per diverses raons: la fira Liberisliber, que des del 2010 s’ha fet a Besalú, plega i es replega. I com bé diu el comunicat dels seus impulsors i directors, Miquel-Àngel Codes Luna i Jordi Fernández, no és pas per culpa de la covid, d’aquesta pandèmia que ens encercla des de fa més d’un any i a la qual tantes administracions donen la culpa de la seva ineficàcia sovint. O potser pitjor, del poc sentit cultural que en veritat tenen de les coses col·lectives que es fan arreu del país, no sols a la capital ni només en algunes capitals de, diguem-ne, pedigrí ben etiquetat. Els dos directors de la fira de Besalú han treballat de valent, han resistit tan íntimament com el filòsof recomana i propaga, però no poden més.

M’hi van convidar un any, a Liberisliber, i vaig entendre que estava en una iniciativa de primera justament per aquesta resistència. Era a primers d’octubre i, em deien, a primers de setembre encara no sabien amb quin pressupost podien comptar ni quan els arribaria. Uf. Qui ho pot aguantar, això? Ho han tingut tan malament com els pagesos quan comencen a collir la fruita sense saber a quin preu els la pagaran, o potser més i tot.

És (em resisteixo a escriure ‘era’) una fira d’editorials petites i algunes de mitjanes acompanyada d’un festival literari. A la web hi podeu saber més.

Les raons de l’aturada són aquestes: “La motivació, l’entusiasme, els plans i les ganes de seguir eren les de sempre. Però malauradament això no és suficient. Portem anys reclamant a les administracions públiques (Conselleria de Cultura, Institució de les Lletres Catalanes, Institut Català de les Indústries Culturals, Diputació de Girona i Ajuntament de Besalú) de trobar una fórmula perquè puguem treballar en unes mínimes condicions, el que bàsicament vol dir treballar amb temps suficient. Però aquestes administracions consideren –les que han contestat– que no, que la fira i el festival no s’ho valen.”

Em fixo en dues coses, que remarco en cursiva. La primera:  trobar una fórmula perquè puguem treballar en unes mínimes condicions, cosa que bàsicament vol dir treballar amb temps suficient. És a dir, no parlem de diners sinó de quan aquests diners, si hi són, arriben. El calendari, el calendari. Condicions de treball. L’altre matís significatiu és: “Però aquestes administracions consideren –les que han contestat—.” Per què haurien de respondre, i ara! Tant és que Liberisliber hagi fet des del 2010 una feina indiscutible i que hagi estat punt de reunió de tantes editorials i de tants autors. No es mereixen resposta, per a algunes institucions. Mira que bé.

No cal ni respondre’ls, a aquells que no vols continuar donant suport?  O que, si els has dit que sí, han d’esperar el teu suport fins al darrer instant i mentrestant fer igual la feina, i tampoc no els respons? Ni explicar-los per què, les institucions que no contesten com les que sí que ho han fet, per dir-los per què els deixes caure o per què no n’agilites el calendari? Una obligació ineludible de qui reparteix els fons públics és explicar-se. Actuar amb despotisme no et fa il·lustrat, administració. Tot se sap en aquest món, i els directors de Liberisliber saben prou bé qui en canvi sí que ha rebut finançament en el calendari adequat per treballar amb temps suficient. Però la seva anàlisi no va d’això, de comparar-se ni de plorar per la humiliació, perquè sens dubte és humiliant que després de deu edicions d’una fira i un festival prou sòlids i eficaços no tens dret a una resposta raonada i fins reps el silenci per resposta. L’anàlisi que en fan els dos directors depassa de llarg el sostre baix dels seus interlocutors. Diu així:

“Creiem que la política cultural d’aquest país pateix d’un primer mal ben conegut per tots i que ningú nega: l’infrafinançament. Però també pateix d’un altre mal del que no se’n parla tant i que encara és més greu: què es fa amb el que es té. Al nostre parer hi ha cinc constants molt negatives que no han parat de repetir-se –com a mínim– durant la darrera dècada: 1) la tendència a escoltar sobretot a uns –diguem-ne ‘oligopoli cultural’ –per sobre dels altres; 2) la incapacitat o manca de voluntat de sortir de les inèrcies adquirides durant anys i la conseqüent manca d’ambició i imaginació; 3) el menyspreu palmari cap al territori; 4) la fabulosa facilitat de redactar plans estratègics i seguidament incomplir-los i 5) la ignorància o manca de sensibilitat –per part d’alguns dels màxims responsables de la cultura d’aquest país– de tot allò que ateny el fet cultural més enllà de lectures purament economicistes. Per tot això, cal una sacsejada i cal que es produeixi ja. La situació era molt crítica i la pandèmia actual l’únic que ha fet és portar-la al límit.”

Liberisliber és un dels molts indicis que la cultura al carrer és possible perquè arreu del territori hi ha gent que la fa i la vol continuar fent per crear així un pòsit generós de fruits i de futur. De la trobada neix i creix tot allò que fa més vivible el món. A més d’indici, ara Liberisliber pot ser, amb una mica de decisió en la comunitat dels treballadors de la cultura, una divisa per començar a canviar un estat de coses institucionals que fa més vergonya que res. No és cosa de la covid, no. El virus no fa més que revelar unes quantes podridures, ho hem de comptar al seu favor, que també així, mirant les coses de cara com fan els de Besalú, sortirem de la pandèmia amb espurnes de decència.