No neva mai prou

És una notícia collonuda que els tres canals públics comparteixin sèries de ficció. Que no sigui solament el Principat qui irradiï material sinó que també n’importi (i no només sèries: programes de divulgació tan ben fets com Trau la llengua serien ideals). Valencians i balears han rebut i reben dosis massives de català central, i en canvi els principatins estem molt necessitats de sentir altres varietats, tant per millorar el codi com, sobretot, per espolsar-nos prejudicis. Que en un món com el d’avui encara hi hagi qui troba risible una varietat diferent és impropi d’una societat moderna. Una mostra d’ignorància digna d’altres latituds. Que ho facin els veïns, que, com digué el poeta, menyspreen tot allò que ignoren, per ells faran; però nosaltres no ens ho podem permetre. Per això necessitem conèixer el que es fa lluny de Sant Joan Despí. Benvinguda sigui, doncs, La forastera, i que torni per favor Mai neva a ciutat, injustament menystinguda al seu dia (i si no la repesquem a la carta).

Aquest inici de poliamor audiovisual es refereix a la producció pròpia, però de sèries i pel·lícules estrangeres ja fa temps que les tres cadenes en comparteixen, a través de la FORTA (Federació d’Organismes i Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics). Ara bé, l’esclat del primer fenomen ha fet revifar el debat que afecta el segon: la conveniència d’un estàndard únic per al doblatge. Té solta, ateses les condicions del mercat, que cada un dels tres canals dobli pel seu compte, o és preferible un sol doblatge compartit? Atès que la resposta, al meu parer, cau pel seu propi pes, la veritable qüestió hauria de ser: quin model de llengua és el més convenient per tal que tota la catalanofonia el senti seu? Si us calen més detalls de la qüestió, l’Àlex Gutiérrez els explica prou bé aquí.

Donem per fet que el model de llengua que s’empra en la ficció audiovisual respon a la voluntat o l’interès dels especialistes que el promouen. Que el tipus de català que es profereix a Benvinguts a la família o a Els joves, per posar dos exemples ben diferents, és exactament el que els guionistes han escrit o els lingüistes han supervisat. Però tal vegada no és així. Perquè també hi ha els actors, que hi aporten la seva part. Si el jovent de Merlí o les noies de Les de l’hoquei parlen com parlen no és tant perquè imitin o s’inspirin en la parla dels personatges que representen com perquè, més versemblantment, el seu idiolecte és així; en l’aspecte fonètic, si més no, que és ben rellevant (recordeu la polèmica arran del català massa ‘modern’ dels actors d’Ermessenda). El lèxic el pots controlar amb el guió, però la fonètica no. O molt poc. Dit d’una altra manera: si hi ha productes de TV3 que tendeixen a xoniejar(*) (a obrir massa les vocals, a exterminar pronoms febles, a ensordir esses, a preguntar amb la corba tonal castellana) és perquè un nombre creixent de parlants va cap aquí; és clar que hi ha actors i actrius que no, naturalment. A comarques, i a la capital també. Però no prou. No prou per cobrir totes les necessitats de la producció audiovisual del país; i, d’altra banda, fins i tot a les zones encara menys interferides, la contaminació avança igualment. Si vau ser prou vius per mirar l’esmentada sèrie mallorquina us devíeu adonar que els personatges, que en general gastaven un català genuí, ric i expressiu, feien servir sistemàticament lo en funció de pronom (‘No és lo que cercam’, ‘Vos jur que és lo millor’) i engaltaven joder a tort i a dret. La interferència del castellà, ínfima, gairebé imperceptible però tanmateix superior a la que hauria estat vint anys enrere, no l’ha induïda cap assessor lingüístic; és una aportació inconscient dels actors mateixos. Perquè les parles balears, indiscutiblement el dialecte en més bon estat, també es van esquerdant, com totes les altres. Tinguem-ho en compte a l’hora d’analitzar la qüestió.

I tinguem també en compte com es fa el doblatge dels productes de fora. Perquè els grans canals públics encarreguen bona part de la feina a empreses privades amb les cortines ben passades. Els estudis de doblatge, i els assessors lingüístics que treballen per a ells, estan sotmesos a les famoses proves d’homologació, un mecanisme de control de qualitat. Però a l’hora de la veritat el producte final massa sovint no està a l’altura del que caldria esperar-ne. Pot ser que les males condicions de treball hi tinguin alguna cosa a veure? L’escassedat d’assessors, les baixes retribucions? I les presses amb què es treballa? I la mala preparació d’algunes de les veus que sentim? Se sap si hi ha proves d’accés a aquesta professió, i quins són els mínims requerits? O s’hi entra, com assegura la brama, per nepotisme, en el sentit més literal del terme?

Aprofitant que la qüestió de l’estàndard únic corre certa pressa, podríem matar dos pardals d’un tret fent una mica de llum en aquest sector tan opac. I de passada en son cosí germà de la publicitat, un veritable escàndol que sembla impossible que passi. Perquè la qualitat lingüística de la majoria de falques publicitàries dels mitjans orals deixa molt a desitjar. Per no dir que és penosa. Hi ha una emissora de ràdio molt escoltada, en aquest cas privada, que amb un bloc de quatre minuts d’anuncis tira per terra tot un curs del Consorci. Pronúncies extraviades, barbarismes a dojo, ultracorreccions al costat de vocals mal obertes, tons inadequats… Pífies i badades que ningú acceptaria en un canal en qualsevol idioma normal. O en un restaurant, si l’arròs estigués tan mal fet. O en un concessionari de cotxes, si et fessin passar per nou un saldo de tercera mà. Com pot ser que això s’arribi a emetre? Qui falla? Realment el poder públic no té cap mena de control sobre la qualitat lingüística dels espots?

Tard o d’hora ens hi haurem de posar. I com més d’hora sigui, millor.

[*Com que el verb xavejar no em sembla adequat per definir la varietat influïda pel castellà de barriada que predomina en cert sector de parlants per sota dels 30/35, adopto momentàniament aquest a l’espera d’una etiqueta més encertada.]