Josep Maria Martí Rigau: ‘Al Parlament hi ha una sobreactuació pensant en les televisions estatals’

Té una memòria prodigiosa. Quan parles una estona amb ell et deixa anar tot de xifres, dates i anècdotes. Haver estat més de quinze anys el cronista de TV3 al parlament té aquestes coses. Josep Maria Martí Rigau reconeix ser un privilegiat que ha vist tot allò que passava a la màxima institució de la política catalana des de primera fila. Ara ha escrit una crònica sobre els últims quaranta anys del Parlament de Catalunya titulada L’escó invisible. És plena de detalls i anècdotes que la majoria de la gent ignorem. Un text que ajuda a entendre com hem arribat fins ací i com ha evolucionat la política catalana de la transició ençà. Tot des de la seva perspectiva personal.

—Escó invisible és un repàs dels últims quaranta anys d’històries del Parlament de Catalunya.
—És una crònica del que he viscut al parlament. Haver estat aquests últims quinze anys fent les transmissions del parlament per a TV3 m’ha permès d’estar-hi gairebé com un element més del parlament. Els funcionaris, mossos d’esquadra i diputats ja em consideren part del mobiliari. Tot plegat m’ha permès de veure moltes coses que ara miro d’explicar en aquest llibre.

—Dividiu aquests anys al parlament en tres grans etapes…
—Sí, la primera va des dels anys 1980 fins que s’acaben les majories absolutes del Jordi Pujol. La segona quan vénen els dos tripartits. I finalment, hi ha l’actual, que la podem anomenar del procés o de la desconnexió.

—Com explicaríeu la primera etapa de les majories de Pujol?
—En aquell moment el parlament no era el centre de la política catalana. Fins i tot alguns el mal anomenaven el balneari, perquè es tenia la sensació que s’hi treballava poc. Segurament per culpa de les majories absolutes, no hi havia grans debats. Però, per una altra banda, va ser una època en què es van anar construint estructures d’estat, amb enginy i audàcia, malgrat algunes reticències des de Madrid. Avanços que en aquell moment no es van valorar però que ara hem pogut veure que eren bàsics, com per exemple la normalització lingüística o la xarxa sanitària.

—Us atreviu a destacar-ne un moment, d’aquesta primera etapa.
—La primera etapa va ser molt llarga, segurament massa. Crec que el que més em va impressionar va ser quan Jordi Pujol va prendre possessió per segona vegada. Hi havia hagut l’afer de Banca Catalana i li havien fet un linxament impressionant. En el fons veies que es tractava de parar aquests catalans. Els qui governaven a Espanya pensaven que aquí s’anava massa lluny. Pujol és investit i, en sortint del parlament, es troba que s’han aplegat unes 50.000 persones al Parc de Ciutadella. Havia corregut la veu que s’havia d’anar a donar suport al president perquè el volien ficar a la presó.

—En aquell moment no era normal aquesta mena de manifestacions?
—Comparat amb les diades d’ara és poca gent, però era la primera vegada que es veia una imatge com aquella. No s’havia vist mai. Fins i tot Pujol n’estava sorprès, de la quantitat de gent que hi havia. Els manifestants van acompanyar el president a la plaça de Sant Jaume. Pujol va sortir al balcó de la Generalitat i va dir que el govern de Madrid actuava de manera indigna. Aquell dia es va començar a veure la relació entre govern de l’estat, els tribunals i la política. Una relació massa sovint perversa.

—Quan s’acaben les grans majories de Pujol, comença la segona etapa?
—Sí, i arriben els dos tripartits. Hi ha un gran canvi polític, comença la política de pacte a Catalunya. Al voltant de Maragall es forma Ciutadans pel Canvi, que no era gent que ens dediqués a la política sinó que eren especialistes en diversos sectors professionals. És l’accés per primera vegada al parlament de gent que no prové de la política. Això va fer que entressin moltes més dones al parlament i hi hagués un canvi estètic. Van començar a desaparèixer les corbates. La lluita política es torna molt aferrissada i el parlament es converteix en el centre de la vida política de Catalunya.

—D’aquesta etapa en destacaríeu l’aprovació de l’Estatut?
—Claríssim, el dia de l’aprovació de l’estatut va ser molt important. Aquell dia hi havia unitat al parlament. Això va fer molta por a Madrid. Tot el parlament va votar a favor de l’Estatut, menys els quinze diputats del PP. Però s’ha de dir que el partit, en aquell moment liderat per Josep Piqué, estava d’acord o si més no es volia abstenir en gairebé la meitat dels punts.

—I com és que al final no ho van fer?
—Des de Madrid els van dir que havien de dir un no rotund. Els preocupava moltíssim l’aprovació de l’Estatut, perquè era impulsat pel 90% del Parlament de Catalunya, i els qui hi havien votat en contra fins i tot s’ho havien pensat. A Madrid es van encendre totes les alarmes. Van ser tres dies de debat intens, però el moment en què es va aprovar i tots els diputats es van posar dempeus a cantar ‘Els Segadors’ va ser molt emocionant, de pell de gallina.

—Fins i tot els diputats del PP van aixecar-se a cantar ‘Els segadors’.
—Les coses han canviat molt. Tothom es va posar dempeus a cantar ‘Els Segadors’ i la majoria de diputats del PP el van cantar. Avui dia això no passa. Fins i tot hi ha hagut dies que PP i Ciutadans s’han aixecat i han marxat. O, si es queden, no canten. En aquell moment fins i tot Josep Piqué, líder del partit, va cantar.

—Ara seria inimaginable.
—Actualment hi ha una sobreactuació pensant en les televisions estatals. En aquestes darreres etapes el castellà han començat a sovintejar molt al parlament. Albert Rivera tenia clar que volia anar a Madrid i va començar a parlar en castellà. Alícia Sánchez-Camacho el va seguir. Ara ja s’ha fet norma. Fan la seva intervenció en català, però el missatge que volen que surti a les televisions estatals el que fan amb castellà.

—L’ambient del parlament ha canviat gaire? Al principi dèieu que hi havia un ambient casolà. Actualment és de tensió?
—La tensió va començar a sovintejar amb els tripartits. No de manera sistemàtica, com passa ara, però sí que en moments puntuals. Tothom recorda el 3% i la moció de censura a Maragall. Es van viure uns dies políticament intensos, però institucionalment durs.

—Però actualment la crispació és constant.
—Quan comença a bullir el procés i la crisi econòmica social,  la crispació va augmentant progressivament. Per culpa de la limitació de temps, els mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, acabàvem destacant només la baralla o la frase més dura. En un ple hi ha moltes intervencions, però al final acaben quedant  aquells 20 segons de confrontació.

—I als passadissos també han canviat els ànims?
—I tant, moltíssim. Abans, no fa tants anys, era normal que acabats els debats al bar et trobessis els diputats dels partits parlant de futbol o de qualsevol altre tema. Parlaven com parlen tots els companys de feina. Dins  l’hemicicle cadascú defensava les seves teories, però en definitiva tothom volia conviure amb la màxima harmonia possible.

—I ara?
—Des de fa quatre anys o cinc anys això s’ha anat perdent. Durant la segona legislatura d’Artur Mas és quan va haver-hi la màxima tensió, atiada pels partits estatals. En aquell moment Herrera era molt dur en l’aspecte social i Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera, en la qüestió nacional. Els debats eren molt durs, i això va fer que es trenqués l’ambient als passadissos.

—Els mitjans de comunicació contribueixen a aquest canvi?
—Jo sóc de la vella escola, dels que considera que per a un cronista parlamentari és necessari el contacte personal amb les seves fonts. Perquè t’agafin certa confiança es necessita temps. Cal xerrar, cal ser-hi. Abans era molt habitual de parlar a la sala dels Passos Perduts. No et deien cap exclusiva, però aquelles converses servien per a crear una relació més pròxima i de certa confiança. Et donaven pistes. Avui dia, això és impossible. Quan vols parlar amb algun diputat o diputada amb qui tens confiança hi ha una allau de gent al teu voltant. Parles tranquil·lament i de cop apareixen micròfons. No els critico a ells, sinó a les línies editorials que fan fer això.

—Al llibre hi ha un moment que expliqueu que us trobeu Antonio Baños a les escales i de cop i volta apareixen totes les televisions amb els micròfons i és impossible de parlar-hi.
—L’Antonio Baños havia estat becari meu de TV3, i això fa que ens tinguem certa confiança. Només li demanava si es preparava per al discurs de la tarda. I de cop i volta ens vam trobar que tot de micròfons i càmeres ens envoltaven. La majoria parlaven en castellà. Baños va marxar i de cop vaig sentir una veu que deia: ‘Ja heu vist amb quin menyspreu tracta l’audiència d’Antonio Baños, que ens han girat l’esquena.’ No és això. Abans ens respectàvem.

—Segurament el problema és que si uns ho fan, la resta fins a cert punt també es troba obligada a fer-ho, per no perdre aquella declaració o imatge…
—Però llavors aconsegueixen que ningú no tingui res. Els polítics s’acaben tornant hermètics. Històricament, hi havia hagut off de records. Avui dia no es pot fer, perquè ja s’ha demostrat moltes vegades que hi ha algú que no els respecta.

—Ens falta parlar d’allò que anomeneu tercera etapa. És l’actual?
—Si, l’estatut i com acaba tot plegat ens porta a l’etapa actual. És una tercera gran etapa que podríem considerar com la de la desconnexió o el procés. Aquí la societat civil agafa el protagonisme absolut. Neixen moviments com l’Assemblea Nacional Catalana o l’Associació de Municipis per la Independència. La societat civil catalana pren el carrer i empeny els polítics en dues grans àrees: la qüestió nacional i la social.

—És l’etapa de la crisi social i nacional?
—Si, molta gent, segurament amb raó, pensa que ho va perdent tot i que els polítics de sempre no li donen la resposta que esperava. Això que fa que sorgeixin moltes cares noves. Entra al parlament gent que ha estat implicada en política, però que no prové dels partits de sempre, sinó d’associacions o moviments. Hi ha un canvi de vestimenta i apareixen les samarretes de David Fernández.

—Suposo que en aquesta etapa és quan es fa més difícil de triar un moment clau…
—Per mi, el moment clau és quan s’acaba la segona etapa i comença la tercera. El dia de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. La manifestació del 10 de juliol de 2010, que va ser organitzada en una setmana. Em va impressionar molt, aquesta manifestació. Hi havia una sensació d’unitat. Es visualitza que la societat civil agafa el comandament del procés. Els líders polítics aquell dia queden absolutament desbordats.

—La manifestació és contra la sentència, però la gent ja crida ‘independència’.
—Tothom acaba cridant ‘independència’ malgrat que no era al guió. Després hem tingut unes quantes diades encara més impressionants, però aquell dia és quan la societat civil decideix que ells també tenen veu i vot.

—Al llibre dieu que una de les novetats d’aquesta època és la irrupció de la societat civil en la vida parlamentària.
—Precisament això comença aquell dia. I s’ha de dir que la irrupció és en els dos vessants, tant el nacional com el social. Fins el 15-M o el setge al parlament, la societat civil es dedicava a les protestes. A partir de llavors, la societat decideix que també pot ser útil dins el sistema. És un canvi positiu i importantíssim. Ara la societat civil no només pressiona, ha acabat agafant la batuta. Impulsa diverses ILP com la de l’habitatge o la pobresa energètica. És la política en estat pur.

—I, com a expert, us atreviríeu a dir-nos que passarà els anys vinents al parlament?
—El procés és irreversible. Hi ha molta gent que hem desconnectat. Fer marxa enrere és molt difícil. Però això no és cap interruptor, serà un procés llarg, perquè les coses s’han de fer bé. Hi ha unes estructures d’estat que no existeixen i, per tant, no podem trencar de cop. No tenim hisenda, seguretat social… Això ha d’acabar amb un pacte amb l’estat perquè és el missatge claríssim que donen les institucions internacionals i Europa. No prenen posició a favor de Catalunya, però tampoc gaire a favor d’Espanya. Deixen clar que això és una cosa que hem de resoldre entre nosaltres.

—Quina solució hi hauria?
—Serà a la quebequesa. Al final la legalitat és una cosa i la legitimitat de Catalunya per a demanar l’autodeterminació n’és una altra. El Tribunal Constitucional haurà d’aconseguir que aquestes dues parts ens entenguem. Crec que abans de cinc anys hi haurà hagut un canvi notable de les relacions entre Catalunya i Espanya. L’estat no aguantarà.

—Però aquest acord sembla impossible.
—Ara al Congrés de Diputats ja hi ha una tercera part que vol fer una consulta. Això fa dos anys era impensable. Les coses es van movent, comença a haver-hi opinions fora de Catalunya que opten pel referèndum. Encara recordo quan em van dir que hi havia rumors que Tarradellas volava a Madrid. No m’ho vaig creure i era veritat. Les coses si hi ha determinació, acaben passant.