‘No m’hi acostumo. No m’hi vull acostumar’, carta de Joan Ignasi Elena a Jordi Sànchez

Estimat Jordi,

Lluny de tot. Del teu paisatge, carrers, companys i amics. De la Susana. I dels nens. Lluny. Incomunicat a un inhòspit edifici fred, volgudament despersonalitzat. I el vidre, que separa i et recorda permanentment, cada instant, que vius castigat, reclòs. Sense llibertat.

Aquest ha estat el context de les nostres darreres trobades. I sistemàticament una sensació de ràbia i tristesa profunda em recorre tot el cos quan et veig arribar. No m’hi acostumo. No m’hi vull acostumar. No m’hi penso acostumar.

Sempre m’ha sorprès la normalitat amb la qual transcorren les converses quan us visitem a la presó. A poc a poc, l’entorn va perdent força i va guanyant l’amistat i la complicitat amb l’amic que tens al davant.

Xerrem com sempre hem fet durant aquests vint-i-cinc anys d’amistat. Repàs del ‘pati’ familiar i, de seguida, comentem detalladament i apassionada la situació política. Sempre ha estat així, la portem a les venes. Ara i des de ben joves, quan ens vam conèixer i compartir aventures polítiques plegats.

Hem discrepat sovint. I mai no ens hem discutit. Potser perquè ja des de l’inici la nostra relació va néixer precisament de la voluntat compartida de practicar la complicitat amb el discordant. De promoure el diàleg. Convençuts que és així com s’edifica una societat rica, lliure i en pau. La pau, la no-violència, la teva bandera des de ben jove. I ara t’empresonen per violent. No tenen ni idea de què diuen!

Separats pel vidre, repassem la situació política. Opinem, coincidim, discrepem. Em resulta sorprenent la serenor amb què analitzes les coses, i sobretot admiro i comparteixo que, des d’aquella cel·la de la vergonya, mantinguis posicions d’un realisme polític tan necessari, sense renunciar als teus somnis que t’acompanyen des de ben jove.

És especialment reconfortant de sentir el teu discurs en uns moments com els actuals, en els quals, sovint, semblem instal·lats en una cursa de puresa patriòtica en la qual el qui divergeix esdevé traïdor i enemic, amb una facilitat impròpia de la duresa del moment que vivim. Per sort, ni els comptes anònims de Twitter ni els revolucionaris de sofà construiran el futur del nostre país.

T’he de confessar, Jordi, que cadascun dels minuts que passem junts a la presó, mentre parlem com si fóssim a qualsevol dels indrets en què hem conversat al llarg de la nostra vida, em van recorrent imatges i moments compartits.

L’aventura d’Encaix, les trobades de dirigents de l’esquerra al Palau de la Música que vam organitzar plegats amb el Pere i més companys. Els dinars familiars a Vilanova i la Geltrú i a Barcelona. Les converses amb la Susana sobre l’adopció. L’olivera que vas plantar a casa amb tanta il·lusió i que asseguraves que creixeria (segur que més que l’altra que somiàvem). El caòtic local de Passatge del Crèdit. Els aniversaris assenyalats. Les decepcions polítiques. Els amics compartits. El nostre estimat Pere, pura vida i bondat, l’Helena, l’Eulàlia. Records i camí compartit.

Potser aquesta complicitat, sovint discrepant, m’ajuda a trencar el vidre que pretén separar-nos. Això que ens dóna és la certesa que continuarem, segur que en circumstàncies millors, compartint compromís i vida.

Una abraçada, Jordi,

Nàtius (Joan Ignasi Elena i Garcia)