No lluiten pel català

El català és l’única escletxa, la poca mica d’oxigen que encara dóna marge als polítics per escenificar una certa èpica, per dir que ells encara saben el destí del viatge i tenen el país al cap. El català és l’única causa que encara permet als partits independentistes de fer veure que serveixen d’alguna cosa, que fent autonomisme encara poden assolir un benefici per a Catalunya. Mal que volguessin amansir-nos amb una inversió forta i concreta en els trens de rodalia, posem per cas, o amb un pla ambiciós de transició energètica, o amb qualsevol pla palpable que vertebrés millor el país, no en tindrien prou per a justificar que la independència continuï aparcada. En el relat oficial de la Catalunya postindults hi ha d’haver algun ingredient cultural. Perquè Catalunya encara és viva, nacionalment, i no en tindran prou d’adormir-la políticament: han de fer veure que la protegeixen.

Com que fins ara la part nacional del discurs encara depenia de la ferida del 2017, la feina dels partits era retrospectiva: parlaven de consensos, de lluites compartides, de democràcia i de legitimitat per a desarticular la força popular del Primer d’Octubre. Però ara que la rendició ja no és ni un objectiu ni una operació, sinó el modus vivendi assentat al país, el català els és l’excusa perfecta per a fer veure que no ens han deixat de la mà de Déu. Els mesos i anys vinents veurem cada vegada més com Esquerra Republicana, Òmnium Cultural, Junts i la CUP tornen a parlar del país, de la llengua i la cultura catalanes, fins i tot de la tradició. Per això, per exemple, la consellera Victòria Alsina, que com a responsable d’Acció Exterior ha desaparegut del tot, ha sortit a la premsa aquest darrer mes tan sols a dir que portarà al Consell d’Europa la sentència del Suprem que liquida la immersió i a explicar que ha demanat als partits catalans que signin una petició perquè Pedro Sánchez –això no és broma– demani l’oficialitat del català a Europa.

Que els nostres polítics ja no poden protegir el país ho demostra justament la manera electoralista i retòrica amb què defensen el català. No sé si els importa, però han supeditat la llengua a la seva supervivència política, i no pas a l’inrevés, i per això tota la defensa que en fan és com una gran ombra xinesa. És això que li ha passat a Gabriel Rufián, també: la seva defensa fallida de la immersió lingüística i del català a Netflix sempre ha estat buida de contingut, estètica, publicitària, com això que fa de parlar sempre en castellà perquè algú al seu partit va creure que els faria créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com que la gent ha clissat que Esquerra obrava per desnacionalitzar l’independentisme, ara han activat una operació francament galdosa per a fer veure que protegien el català. I és evident que s’ha de protegir, i que les quotes en l’audiovisual importen, i que la immersió s’ha de defensar. Però la protecció que n’ha ofert Esquerra tan sols pretenia emparar el partit, i per això el PSOE ha trepitjat fins a extrems humiliants no tan sols el català, sinó també Esquerra.

“Concretament en aquests darrers anys”

No voldria que passés desapercebut, i em sembla que hi ha passat, que el president Artur Mas ha donat suport públic a la suposada proposta de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, per avançar cap a la independència. En un vídeo que ha penjat Òmnium, Mas diu: “Em sembla necessari, i que a més a més vingui d’en Jordi Cuixart em sembla excel·lent. És una persona que en tot moment ha volgut mantenir aquesta posició de societat civil, estrictament això, i per tant probablement és qui més autoritat té per a poder fer una proposta d’aquestes característiques, per la coherència de la seva trajectòria, concretament en aquests darrers anys.” Em sap greu, però encara tinc una mica d’ingenuïtat per a sorprendre’m que a Cuixart li sembli una bona idea de posar Mas a la seva carta de presentació. A efectes propagandístics, diguem-ne. Però és important de comprovar com la gravetat encara té més força que la impostura, i que tot és tan boig que les propostes tramposes desemmascaren amb naturalitat les aliances que de fora estant podrien semblar formalment incompatibles. el fet important no és que siguin una estranya parella, sinó que la proposta de Cuixart la podria signar tranquil·lament Mas. La màxima concreció que fa Cuixart al seu llibre pot semblar innovadora, una posició de consens. Però és el Mas del 2012. “Cal governar bé Catalunya i, alhora, comprometre’s a celebrar un nou referèndum ben aviat i sense més adjectius. Tant si a l’estat li plau com si no li plau. Això és l”ho tornarem a fer’: votar tantes vegades com calgui”, escriu.

Dia rere dia es consolida la tesi que la presidenta Ursula von der Leyen tindrà un mandat molt menys plàcid que el del seu antecessor, Jean-Claude Juncker, al capdavant de la Comissió Europea, i que de fet haurà de pilotar o bé l’enfonsament de la Unió, o bé un enduriment de la seva acció geopolítica i de la seva diplomàcia. I de moment sembla decidida a fer-ho. Avui mateix ha pres dues decisions que van en aquest sentit: primer, ha posat damunt la taula per primera vegada l’obligatorietat dels vaccins; i segon, ha permès a Polònia, Lituània i Letònia de fer retorns ràpids dels migrants des de Bielorússia. És especialment rellevant això segon: Europa s’està embrancant en una disputa a tres bandes amb Vladímir Putin. Una, la crisi migratòria a la frontera bielorussa. Dues, la crisi pel gas. I tres, molt lligada a la segona, les insinuacions russes sobre una possible intervenció a Ucraïna, que han començat a generar inquietud també a l’OTAN.