No desitjo un estat a ningú

Segons el filòsof francès Michael Foucault, a l’edat mitjana el suplici era una manera de demostrar la culpabilitat del presoner. Aquest ritual feia del culpable el pregoner de la seva pròpia condemna, ja que portava el càstig físicament imprès en el seu propi cos. El castigat passejava pels carrers amb un cartell o llegia la seva sentència en públic. A més, el suplici també consistia en un ritual polític, pel fet mateix que suposava sobretot un atac al sobirà, la persona en la qual es representava la llei. Per tant, la pena no només havia de reparar el dany que suposadament s’havia comès, sinó que també era una venjança per l’ofensa que s’havia fet.

Aquests dies vivim l’escenificació de la resposta venjativa d’un estat que ha anat acumulant les ganes d’una resposta violenta i contundent amb els mesos. Engolint la ràbia del qüestionament per convertir-la en força bruta. L’avanttítol utilitzat en els mitjans de comunicació de l’estat espanyol per referir-se als esdeveniments que es produïen a Catalunya, el desafío independentista, n’ha estat una bona prova. Un desafiament és aquest atreviment perillós, aquest enfrontament a una autoritat de naturalesa inqüestionable. No hi ha dubte que la detenció dels consellers la setmana passada i el tracte que han rebut durant les primeres hores a la presó, segons que ha transcendit als mitjans, no és només una condemna sinó també una voluntat de suplici.

Fa uns dies vaig veure a les xarxes el text ‘No li desitjo un estat a ningú’, publicat pel col·lectiu Espai en Blanc, que és un espai per a la reflexió política i filosòfica. Aquesta frase va captar la meva atenció. Què implica ser un estat? Tots els estats porten implícita aquesta violència? El conflicte ha despullat la vertadera naturalesa de l’estat espanyol com a estructura de poder que té el monopoli de l’ús de la força sobre allò que considera que és el seu territori.

Aquests dies hem observat quins són els mecanismes de l’estat i la manera com les altres unitats estatals veïnes o llunyanes han tancat files al voltant de l’ordre superior que regeix la relació entre elles. Perquè entre estats, entre les peces sobiranes del tauler, no hi ha ingerències si no és pels seus propis interessos. Les sentències dels dirigents internacionals més pronunciades en els darrers dies s’han referit al conflicte català com un assumpte intern de l’estat espanyol. Constatem de primera mà que en el món de les relacions internacionals, l’estat és el déu contemporani; la sobirania absoluta; el creador del dogma inqüestionable.

Davant això, el concepte d”humanitat’, reivindicat en les seves cartes fundacionals pels principals organismes supranacionals, també queda subjecte al poder i al criteri últim de l’estat. Al voltant d’aquesta estructura de poder s’organitzen totes les identificacions. Una identificació que sempre té una voluntat homogeneïtzadora i que deixa un seguit de perifèries dissidents. Veure l’estat despullat de la seva pàtina democràtica espanta. Espanta l’estat espanyol que demostra que la seva acció continua vinculada al nacionalisme imperial i a l’herència repressiva franquista. Però també m’espanten molts altres estats que han presumit durant anys de ser un bressol de democràcia i llibertat. Si és així, no desitjo un estat –com aquest– a ningú.