No l’espanyaran pas, el menorquí

Es Migjorn Gran és el poble més petit de Menorca i, si em pregunteu a mi, el més bonic. Té dos centres neuràlgics, ben a prop l’un de l’altre: l’església i el bar Peri. Al primer es venera Sant Cristòfol i al segon, les croquetes de calamar, entre moltes altres menges. Creences religioses i gastronòmiques conviuen en harmonia en aquesta vila de 1.500 habitants, que fa vint anys es va fer famosa perquè hi vivia l’home més vell del món, Joan Riudavets, que va arribar als 114 anys. Ara hauria de ser coneguda per un grup de música fantàstic que es diu The Binigaus Band, però de moment aquest és un secret que no ha travessat les fronteres de l’illa.

L’altre dia, esmorzant uns entrepans de sobrassada frita que eren mel al Peri, se’ns va asseure a taula un al·lotet de tot just cinc anys, l’Èric. Mentre feia temps per anar a la platja, em va interrogar: saps quan fan cinc i cinc? Deu, li vaig respondre. I ell: surt d’enmig que arriba el correu! A Menorca el correu és el bus de línia, que antigament també era l’encarregat de fer arribar les cartes. I l’Èric hi torna: i quatre i quatre? Vuit. Si no haguessis amollat l’ase no t’hauria fuit! Caram l’Èric, vaig pensar, a banda de riure de gust. Al Principat segur que no hauríem anat més enllà de la cosa escatològica del catorze.

Són expressions que jo no havia sentit a dir mai, però que l’àvia del menut em va confirmar que a l’illa eren ben vives. I això em va fer pensar en la riquesa del menorquí, amb un lèxic, uns refranys i unes dites que de sempre m’han captivat. Del punt de vista sociolingüístic, la situació és ben curiosa. Per una banda, dependència econòmica gairebé única del turisme, amb les servituds –rima amb esclavituds– que això implica, també en l’àmbit de la llengua. Per l’altra, i malgrat tot, i contra tot pronòstic, i a voltes soterrada, es manté una llengua rica, plena i sovint divertida quan ens fixem en les expressions i frases fetes.

Quan jo era petit, em sorprenia que els menorquins se’ns adrecessin en castellà fins i tot després que nosaltres haguéssim respost dues o tres vegades en català. Ara ja gairebé no passa mai, però era molt surrealista, sobretot perquè el seu castellà acostumava a ser molt rocambolesc, per definir-lo d’alguna manera. A vegades, semblaven alumnes avantatjats de les lliçons d’espanyol per a catalans de Ramon Barnils a Catalunya Ràdio. Jo pensava: potser no ens entenen, mirem de vocalitzar més bé. Però alhora, si ens responen en castellà vol dir que sí que ens han entès. Només amb el temps vaig comprendre que era una barreja falsa de manca d’autoestima i servilisme mal entès.

Amb el pas dels anys, la manca de cura per l’idioma i la creença que als forasters cal parlar-los en castellà (i cridant una mica) no ha desaparegut del tot, certament, però també han aparegut indicis i realitats que van en sentit contrari i conviden a l’optimisme. Per exemple, l’any passat, quan vam arribar as Migjorn, ens vam trobar els carrers del poble decorats amb garlandes i tot de paraules en menorquí poc usades, amb l’objectiu que la gent es demanés què volien dir i ho investiguessin o ho demanessin a la gent més gran. Les cosidores del poble van fer les garlandes i la biblioteca municipal, impulsora del projecte, va organitzar un concurs.

El premi del concurs eren exemplars dels dos volums d’Espigolant, de Francesc Riudavets (tots dos) i la migjornera Patrícia Romero (el segon), que segons el subtítol són una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al diccionari Alcover-Moll. Per tant, parlem de paraules que en alguns casos no tan sols no apareixen al DIEC, sinó que ni tan sols són recollides a l’Alcover-Moll. És terreny adobat per al debat filològic, però cal dir que qui signa els dos llargs pròlegs, el filòleg, poeta i polític Joan Francesc López-Casasnovas, mort ara fa un any, avala plenament el contingut dels dos petits (de mida) diccionaris i creu que Alcover i Moll no haurien dubtat a contractar els autors com a ajudants.

No és aquesta l’única aportació bibliogràfica interessant sobre el menorquí que ha aparegut darrerament. L’historiador Josep Portella Coll, coordinador de la col·lecció Quaderns de Folklore de Menorca des del 1979, ha començat a publicar l’obra Expressions, dites i refranys, en vuit fascicles, que aplegarà unes 15.000 entrades llistades per ordre alfabètic. Aquests dies ha sortit al carrer el segon quadern. Una altra nota optimista: les vetllades de cant improvisat, que a Menorca s’anomena glosa o glosat, viuen un moment dolç. L’altre dia, la que va organitzar l’associació Soca de Mots al Mercadal va ser un èxit total de públic i, el més important, n’hi havia molt de jove.

Com sempre, podem veure el got –que en aquest cas serà de pomada- mig ple o mig buit. Hi ha elements per a una visió i una altra, sens dubte. Les enquestes d’usos lingüístics, si ens les volem creure, tampoc no són dolentes del tot, fins i tot pel que fa a la consciència de la unitat del català. La situació política actual, que no per greu deixa de ser conjuntural, segur que tampoc no ajudarà a la llengua. Però jo crec que podem ser optimistes i confiar que quatre polítics maldestres no espatllaran la feinada d’anys de molta i bona gent. Espatllar, que en menorquí es diu, ironies de la vida, espanyar.