17.11.2015 - 02:00
Fa tres dies i poques hores dels atemptats de París que han arrabassat la vida de 132 persones. Avui són 132, però la nit mateixa, als programes especials que van treure del llit els periodistes estrella, hom va arribar a afirmar que n’hi havia 150. Entre la confusió de la nit, les xifres semblaven una subhasta: cent deu morts, cent vint, cent cinquanta. Als consumidors d’actualitat ens faltaven mans per a posar-nos-les al cap. Suposem que els mitjans s’agafaven a la xifra més alta segons el criteri que, com més morts, el còmput devia ser més actual. Però això no es pot dir.
Qui encara no hagi sucumbit a la tirania de la immediatesa, s’haurà pogut sorprendre amb titulars com ara aquests: 1) ‘El passaport sirià trobat al costat d’un dels terroristes suïcides podria ser fals’; 2) ‘Els mossos descarten que el cotxe cremat a Vidreres tingui relació amb els atemptats de París’; 3) ‘Dos espanyols donats per morts en els atacs són vius’. Recordem l’alarma que han suscitat aquestes notícies mentre no han estat desmentides. Recordem, per exemple, fins on ha arribat el debat sobre el famós passaport que, durant unes hores, ha convertit un refugiat siri en terrorista; ‘Polònia anuncia que no admetrà més refugiats després dels atemptats de París’, hem arribat a llegir. Què més serà desmentit, en els pròxims minuts? Mentre això no passa, riuades de piulades baixen Twitter avall fins al mar del no-res.
Errors, errors. Com en totes les desgràcies d’Occident, les xarxes han generat una espècie de policia del dolor que crida l’atenció als qui erren en el seu desconsol. On són els vostres plors, pels 300.000 innocents de Síria? No us lamenteu tant, pels morts del Líban, de l’Irac, de l’Afganistan, de Palestina… Per què no us pinteu els avatars amb les banderes de Nigèria, de Somàlia, del Congo, cada dia? Els inquirits reculem, avergonyits i despullats: disculpi, senyor policia, he piulat ‘JeSuisParís’ a recer d’un país en pau, revisaré l’atles, establiré prioritats, no tornarà a passar. Volem obrir més la boca, però ja no ens queda estómac per a digerir l’horror servit al minut. Tanquem el mòbil un moment, ens mirem endins, al reflex de la pantalla: tan inhumana, m’he tornat?
Inhumana, i ignorant. Per pròximes que siguin les remotes geografies, ni tan sols tens coneixement de totes les víctimes que hauries de plorar. A Twitter, experts en piulítica internacional fan caure el dòmino de les responsabilitats: una ràfega de bales retorna al canó d’un kalàixnikov i es dirigeix als fabricants i venedors d’armes dels EUA, França, Alemanya, Espanya, rebota en uns barrils de petroli i explota al dipòsit de combustible del teu vehicle, ignorant; unes bombes desesclaten i ens remeten a l’Orient Mitjà, als camps d’entrenament de l’ISIS, com tothom sap. Els experts teclejadors recriminen a qui escriu ‘Estat Islàmic’ que hauria d’escriure ‘Daesh’. És la primera vegada que llegeixes la paraula, egoista, ignorant al quadrat. No saps res, vas perduda, però això no es pot explicar.
Passa res, si no se sap tot? Els ‘no ho sé’ cotitzen a la baixa, alhora que les xarxes ens permeten opinar de tot: no en va, la nostra piulada-cunyada tindrà el mateix espai que un titular de France Presse. Amb els atemptats de París, com en altres tragèdies mediàtiques, els consumidors d’actualitat tenim puntes d’exigència envers els nostres subministradors: digue’m tot el que sàpigues, ara, ja; i assumim el marge d’error, perquè, més que saber, volem opinar, ja, ara. És una màquina que es retroalimenta. Les nostres opinions exprés també han de ser les primeres, les més ràpides, pensades per a ser consumides al moment, amb la informació del moment. De fet, escrivint aquest article ja pateixo, perquè tot allò que hi dic ja deu haver estat dit o desmentit, a les xarxes, per desenes d’opinadors més ràpids que jo. I ben mirat, no sé per què m’hi encaparro: el lector que el trobava gastat, massa vist, poc actual, ja fa estona que deu haver clicat una novetat més nova.
