27.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 28.08.2018 - 11:14
Enmig de la cridòria que vol apagar el debat i la raó, és important de posar dades sobre la taula per apuntalar les reflexions i fugir de les mentides que no tenen fonament. Ací en teniu algunes d’interessants.
—Després del 1991 s’han creat al món més de 28.000 quilòmetres de noves fronteres, 26.000 dels quals a Europa, entesa com a continent, més enllà de la Unió Europea estricta.
—El nombre total de fronteres al món, expressat en quilòmetres de llargària, és de 250.000 quilòmetres, organitzats en 323 fronteres interstatals. L’11% d’aquestes fronteres no existien fa trenta anys.
—De les actuals fronteres europees, tanmateix, el 46,5% han estat traçades després del 1945 i un 25% aquests darrers trenta anys.
—Europa és, clarament, el continent amb més fronteres. Els europeus representem tan solament el 8% de la població mundial i el 3% de la superfície terrestre, però tenim el 23% dels estats i el 28% de les fronteres. Som així. La història i la geografia ens han fet així.
Les dades, les matemàtiques, sempre són fredes, però conviden també sempre al debat racional. Les fronteres avui ja no són allò que eren fa trenta anys, especialment a Europa, i per sort. Però la tendència és indiscutible: com més va, més fronteres hi ha i més estats dibuixen. Afirmar que aquest procés ara s’aturarà miraculosament simplement no és creïble. Cap frontera, les espanyoles tampoc, no és immutable.
La complexitat del món contemporani es dibuixa així d’una manera constant i veloç. Per això avui hi ha més estats independents que mai i més interdependència entre ells que mai. La carta fundacional de l’ONU va ser signada per 51 estats. Avui són 193 + 2. I d’aquests 195, els darrers trenta anys se n’hi han incorporats 36.
De manera que quan algú us diga que crear un estat nou a Europa és impossible, com a argument per aturar-nos, recordeu-los que açò és un pensament màgic i acientífic, que topa amb la realitat constatable i amb la realitat contrastable. No passa res perquè somnien, però no és bo que vulguen enganyar-nos –també en això.
(Permeteu-me una trapasseria final. A l’escola, de xiquet, em van ensenyar que Espanya tenia vuit-cents mil quilòmetres quadrats –i, efectivament, els tenia–, però avui resulta que només en té cinc-cents mil. Què ha passat, no fa pas segles sinó durant la meua vida, que s’ha empetitit gairebé fins a la meitat aquest estat on ara resulta que ens diuen que no es pot canviar cap frontera?)
