No hi som tots, falta l’exili

Carme Forcadell i la resta de presoners indultats han estat rebuts avui al Parlament de Catalunya pels treballadors de la casa, els diputats dels partits independentistes, la presidenta Borràs i els comuns. Un acte de discursos breus de les presidentes Laura Borràs i Carme Forcadell que es podria resumir amb un eslògan: “No hi som tots, falta l’exili”, però amb molta abraçada. Abraçada a peu d’escala, abraçada dins la sala, abraçada al primer pis. Un dia per a mirar més que no pas per a escoltar. I, d’entrada, és ben curiós que els teòrics impulsors dels indults, els socialistes, no hi eren presents. No, Salvador Illa no hi era per a abraçar-los. Tampoc no van ser-hi el dia que van sortir dels Lledoners, Wad-ras i el Puig de les Basses. Alguna cosa falla: impulsors que no celebren la victòria dels seus actes? Els comuns, en canvi, tot i que no s’han quedat a escoltar els parlaments des de la sala, sí que hi han estat presents a peu d’escala, rebent-los, aplaudint-los i saludant-los.

Els nou indultats (Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva) han arribat al parlament a tongades, no pas en grup compacte. Els primers de rebre els aplaudiments han estat Joaquim Forn, Jordi Turull i Jordi Cuixart. El darrer, Romeva, ben bé un quart més tard. Entremig, el curiós grup de Junqueras, Rull i Bassa han pujat l’escalinata plegats, mentre els solitaris Carme Forcadell, Jordi Sánchez i el tardaner Romeva completaven el quadre.

Qui més efusiu es mostrava en les abraçades era (oh, sorpresa!) Jordi Cuixart, de qui fins i tot se sentien els sorolls emocionats (mmmmmm!) que feia quan s’abraçava amb treballadors i diputats que es trobava. Cuixart, tot nervi, anava fent via (“Som-hi, som-hi, som-hi!”) per apressar la comitiva, lenta a avançar, més per la mediterrània manera de fer (vinga pausa) que no pas per les multituds presents (dels més de dos-cents treballadors del parlament, no arribaven a cent els presents, covid present).

En segon lloc, la vitalíssima Dolors Bassa era capaç de córrer per abraçar Meritxell Serret, fet que emocionava els testimonis. I a l’altre extrem, Jordi Sànchez, ex-president de l’ANC, que a peu d’escala no s’ha abraçat amb ningú, zero; en canvi, al primer pis, amb diputats, sí (inclòs amb Joan Rigol, ex-president del parlament). Oriol Junqueras, si badaves, el perdies; ara el veies, ara no, donant la mà protocol·làriament als treballadors, abraçant-se als diputats, apareixent i desapareixent de sobte. Durant el discurs, ha mantingut una posició de cow-boy (les dues mans en una hipotètica cartutxera, i les cames mig obertes. Figura que destaca dins el grup, ara hi és, ara no hi és.

Menció a banda mereix Carme Forcadell, que no tan sols és qui ha parlat  en nom de tots (podeu veure’n el discurs, en què ha defensat els exiliats i els represaliats, ha instat a evitar la censura dins la cambra i ha parlat a favor de la recerca de la felicitat), sinó que és qui s’ha endut els aplaudiments més llargs dels treballadors, a qui ha saludat, diria que un per un, abans d’anar-se’n de la sala on, fa quatre anys, es va signar la DUI. Carme Forcadell, quan la premsa ja havia plegat els estris, encara parlava amb uns i altres dins una sala, i una cambra, que ara pot visitar, però on no podrà treballar durant anys, inhabilitada com és. No hi som tots, falta l’habilitació. El parlament es mira però no es toca. Els presos han tornat a una casa, el parlament, on no podran treballar durant anys llargs. Ara, bo i inhabilitats, o bé es dediquen als partits (això no els ho pot prohibir ningú), o bé passen a la iniciativa privada.

Dia per a mirar, més que no pas per a escoltar. Per a contemplar les abraçades fredes (però abraçades, al cap i a la fi) entre presoners de Junts i diputats d’ERC, o presoners d’ERC i diputats de Junts. Dia per a observar que la distància més càlida, més humana, més tendra entre els dos partits la salven Laura Borràs (Junts) i Carme Forcadell (ERC), empàtiques com es mostraven l’una amb l’altra, i l’altra amb l’una, lluny de la tendra tensió existent entre els homes. Alguns hi veuran la tensió i els altres, la tendresa.