No hi haurà mai massa dones als mitjans

Som en una tertúlia radiofònica, és la segona dècada del tercer mil·lenni dC. El conductor anuncia que, per anar acabant, parlaran dels aldarulls futbolístics que s’han produït a Barcelona de matinada. La Tertuliana 1, perplexa, segurament, cuita a demanar la paraula: Conductor, a la Tertuliana 2 i a mi ens agradaria parlar un moment del moviment de les dones iranianes. L’interpel·lat, que es deu veure retratat, li respon paternalment i atropellada: Ah, doncs endavant, feu-ho ara mateix, vosaltres maneu, a la qual cosa la tertuliana li etziba: No, no, perdona: manes tu. Mentrestant, a la ràdio del costat, pública i avorrida, una conductora té de convidades dues expertes en la situació de l’Iran.

L’anècdota és tan representativa, té tants de matisos i tant de color, que potser la que afegiré semblarà sobrera, però no la sé passar per alt. És d’un altre programa de ràdio, aquest portat per una conductora i un conductor. El col·laborador de successos explica que una dona segrestada pel marit ha estat feliçment alliberada, i el conductor se n’alegra en nom de tothom: Doncs celebrem que ja hagi passat tot i que només hagi quedat en un ensurt. Però la conductora sembla que no es conforma amb la conclusió: Se sap si va patir cap agressió sexual?, demana, erigint-se en representant de la part de l’audiència per a qui la idea de “només un ensurt” és una altra.

Que calen més veus de dones als mitjans s’explica tot sol, cada dia, en les incomptables situacions anòmales que tenim assumides com a normals. Sobretot i en especial a la ràdio, on el repartiment de papers queda més dissimulat. Si d’aquest parell d’exemples n’esborrem l’aportació de les senyores, en resulta el panorama informatiu estàndard amb què ens hem criat les generacions que encara respirem en aquest món; la mirada sota la qual hem après a calibrar la importància d’allò que ens afecta; el barem amb què hem après a menystenir les realitats quotidianes que amoïnen més una meitat de la població. I servidora, com tantes altres, me n’he adonat en la mesura que els programes han començat a incorporar més d’una unitat de dona a les seccions d’anàlisi política, de sèries i cinema, tecnologia, ciència o economia –ai, no, aquesta no.

Perquè és la veu masculina, històricament, la que ha establert quines són les qüestions “serioses” i quines les accessòries a l’escaleta d’un telenotícies, al guió d’una tertúlia, a la jerarquia d’un diari. Encara ara, la veu greu de l’home es considera una veu de confiança, i la de les dones, amb la freqüència que hi contrasta, massa vegades es tracta com a complementària –la conductora que matisa i acompanya, la tertuliana “de mostra” que fa de quota, la col·laboradora simpàtica que llegeix correus i riu totes les gràcies del conductor. Com passa en el camp de la literatura, de la història, del pensament en general, els interessos tradicionals dels senyors comunicadors han esdevingut també els de les seues companyes, per pura supervivència professional. I així és com moltes observadores, també joves, acaben considerant la mirada de les seues semblants supletòria i parcial, per aquesta idea esbiaixada d’allò universal que hem mamat.

Vist això, és inevitable demanar-se fins a quin punt aquesta percepció no seria una altra si les dones haguessin tingut de bon començament una veu equivalent a la d’ells a les redaccions. No cal especular gaire: ja seria estrany, que el resultat no reflectís el pes diferenciat que té el poder i la competició en l’imaginari dels uns i les altres. (Algú es creu que un cas com el de Rubiales, per exemple, s’hauria mantingut tot un mes a les portades si no fos part dels serials de competició i poder que per als senyors tenen interès?) I també seria estrany, informativament parlant, que els afers polítics, econòmics, culturals es desvinculessin amb la mateixa obstinació de les tasques reproductives, de les servituds de les cures, de les pors, tres pilars principals que els sostenen silenciosament i de franc. Per tenir una idea d’aquest món al revés, només cal remetre’ns a la programació “alterada” d’un qualsevol 8 de Març. Per sort, a les articulistes dones no ens cal esperar el dia estipulat.

Hom dirà que les coses estan canviant molt ràpid, i tindrà raó. Al Principat, com més va més fa l’efecte d’un abans i un després de les pesades de l’#onsonlesdones, aquest col·lectiu d’incansables que posa els mitjans regularment i pública davant del mirall, extraient-ne uns dèficits de representació que fan enrojolar. En aquest sentit, tots tenim assumit que l’objectiu és la paritat, tot i que, per compensar tants anys d’hegemonia androcèntrica —per contrarestar els efectes socials de tot aquest biaix informatiu—, més aviat caldria que les nostres professionals aspiressin a la superioritat numèrica. Això és fàcil d’entendre quan el terreny que es vol recuperar és del català respecte l’hegemònic castellà, que un cinquanta per cent no resulta mai la meitat. Però ja se sap que les bones nenes no han d’aspirar a cap superioritat, que en elles no fa bonic ni educat, i n’hi ha per a pensar si aquesta autolimitació se’ns ha ocorregut tota a naltros, o si no és fruit d’aquesta visió tradicional d’eternes subalternes que se’ns ha imposat.