No hi haurà dos icebergs iguals

Puc escriure que un personatge és ric o dir-te que té tres cotxes, cinc lavabos i un jardí amb piscina. Puc escriure que està sol o descriure-te’n tot un dia d’anar amunt i avall sense saludar ni una ànima. Puc escriure que no té feina o presentar-te’l assegut en un parc, fumant una cigarreta rere l’altra mentre la seva dona treballa de sol a sol per pagar el lloguer. Puc escriure més exemples de pa sucat amb oli però em sembla que ja m’has entès. I deixa’m dir, abans de continuar, que parlo amb tu, lector, no amb tu, autor. I sé que ho he simplificat molt, ja ho reconec d’entrada, però és que volia que els mestretites toquessin el dos etzibant-me un bah-això-ja-ho-sé i ens deixessin tranquils, a tu i a mi, que ara volem llegir, només llegir. 

És el “show don’t tell” de Hemingway, o la famosa teoria de l’iceberg que s’explica a totes les classes d’escriptura del món –a la primera sessió, segur. Que no són ben bé el mateix, perquè el que diu Hemingway és que si ho pots mostrar no ho expliquis, és allò tan suat que una imatge val més que mil paraules, però traslladat a la lletra, ves per on. I es veu que no ho va dir Hemingway, que ho va dir Txèkhov, a més; no em diguis que la lluna brilla, mostra-me’n la llum reflectida en uns vidres trencats, sembla que va dir, i Hemingway fou qui ho va popularitzar. Tant és, la idea queda clara de seguida, no cal allargar-s’hi més, i de seguida ens vénen al cap tot de llibres, d’autors, que només expliquen, i tot de llibres, d’autors, que en canvi mostren. I després hi hauria la teoria de l’iceberg, que seria mostrar només la punta del personatge, el tros de gel que es veu fora de l’aigua, però tenir clara tota la part que se n’amaga, saber-la intuir sota l’aigua. També s’entén de seguida, això. Però aplicar-ho és tota una altra cosa. 

Si ara agafeu una novel·la, la que tingueu més a mà, o un conte, si ho voleu, i mireu aviam si mostra o explica i si hi ha iceberg sota l’aigua, ja m’ho direu. I em demanareu que per què us clavo aquest rotllo de primera classe d’escriptura creativa si el que vull és parlar de llegir, i us diré que perquè això que us he explicat serveix més per aprendre a llegir (i perdoneu pel verb aprendre) que no pas per escriure. A escriure se n’aprèn llegint, per això, si em volgués posar estupenda, diria que totes les escoles d’escriptura haurien de ser, en realitat, escoles de lectura. I ara tocaria un punt i a part per agafar aire o per recargolar la cua del vestit de lluentons amb un cop de turmell mentre m’enduc el dors de la mà al front i tanco els ulls després de posar-los en blanc amb afectació. 

Escoles d’escriptura o de lectura, tant és, fujo d’aquest vesper que m’he muntat jo tota sola, que hem quedat que parlem de llegir. Jo venia a dir-te que a mi el que m’agrada és fixar-me, com a lectora, en les maneres que tenen els autors de mostrar sense explicar (i de mostrar sense jutjar, i de mostrar sense justificar, i de mostrar sense condemnar o perdonar…), que és aquí on xalo, en aquesta observació. Aquests dies he tornat a llegir un autor que llegeixo sovint, l’italià Alberto Moravia, que trobo que és un mestre d’aquest mostrar que dic. Moravia et descriu, per exemple, els gestos i els dubtes de l’Agostino quan veu que sa mare se’n va mar endins amb un noi gairebé de l’edat d’ell i en torna unes hores més tard tota contenta i acalorada, amb les galtes enceses i la pell lluent, però ni l’Agostino ni ell emeten cap opinió, no en treuen cap conclusió, sinó que deixen espai al lector perquè tregui les seves pròpies conclusions, deixen un espai, un silenci, un buit, i si l’omples, tot això que tens, i si no, la narració avança i potser lligaràs caps més endavant, o no, tu sabràs com llegeixes, l’autor t’ho ha mostrat, no t’ho ha dit, ara ets tu que t’hi has de fixar. 

Si ho volem embolicar una mica més, i sé que ho volem, és clar que ho volem!, Moravia et mostra la punta de l’iceberg i confia que sabràs deduir que la cosa continua sota l’aigua i, alto!, no hi haurà dos icebergs iguals, perquè no hi ha dos lectors iguals. Si això no et fa xalar, ja em diràs què hi tens, a les venes. Com a lectora, no hi ha res que agraeixi més que aquests espais, aquests buits, i no és el primer cop que en parlo d’això, ja ho sé. En altres ocasions he dit que això era confiar en la intel·ligència del lector. És que si no escrius pensant que el lector és espavilat, no m’interesses (ara parlo un moment amb l’autor), si escrius sentint-te superior, considerant que ho has de donar tot mastegat o que el teu llibre té una sola lectura, la que tu vols, per mi ja pots plegar (i fins aquí tot el que li he de dir a l’autor avui). Llegir també és pensar, diguem-ho clar, i si l’autor no et deixa espai per pensar perquè ja ho pensa tot per tu…, cal que segueixi?