No hi ha tomàquets a l’hivern

De vegades necessitem que algú ens digui les obvietats. Que ens les torni a dir. Que ens les digui ben dites. Que les posi negre sobre blanc i ens les faci llegidores. Com l’evidència que he manllevat per al títol de l’article: que, en aquesta part del món on ens ha tocat viure, no hi ha tomàquets a l’hivern.

L’altre dia, a València, hi va haver una conversa deliciosa (i divertida, i interessant, i participativa, i tot literalment) entre la Maria Nicolau i en Ricard Camarena, que són gent que cuina, i gent que cuina molt bé. Ella continua presentant el seu Cuina! O barbàrie, i ell l’hi acompanyava.

I van explicar moltes coses de les que fan pensar. I de les que ens cal practicar. Tan evidents, sí. La dels tomàquets, per exemple. Coses que ja hauria de ser hora que anéssim acceptant. No pas en teoria sinó a la pràctica, vull dir. Acceptant-les i practicant-les i comprenent que fer el contrari és comportar-se com nens petits i malcriats que es pensen que tenen el dret de tenir-ho tot sempre i ara mateix (la trista imatge que ens descriuria, aleshores: ser com una criatura en ple atac de rebequeria en un supermercat gegant ple de bòtils de plàstic de colors i xisclant per terra que per sopar “Vull un ou Kindeeeeeeerrrhhh…!”).

Aquest capriciós no tenir espera, a més a més, fa que deixem de sentir l’alegria de trobar les primeres nespres quan tot just si ha començat la primavera, encara tan àcides i sempre com un preludi de les delícies que de seguida arribaran (préssecs i prunes i maduixes i maduixots i melons d’Alger i de tot). O que després, passats els mesos, no siguem capaços de rebre amb l’emoció que mereixen les primeres taronges que ens porti el fred. I que ens oblidem de la sort que tenim de poder celebrar cíclicament la meravella.

És clar que podem optar per l’estandardització processada, per l’ou aquell de les potingues i pels fideus envasats en dosis individuals que hi són tot l’any i cada any i sempre igual a tot arreu, o per les rampoines que ja no farà falta ni tan sols passar dos minuts pel microones perquè, mira, ho espolses així una mica i ja està, llei del mínim esforç servida a domicili i no et moguis del sofà. Que guai tot. Sense la molèstia de les botigues de barri, o de poble. Sense la molèstia dels pagesos que sempre es queixen. Sense la molèstia dels gustos que no estiguin patentats: gust de barbacoa, gust de cheetos de cacauet, gust de figureta de plàstic dins d’un ou amb gust de xocolata amb llet. Tu no facis res que ja t’ho preparem nosaltres. Tu només subcontracta. Subcontracta i paga i endrapa el no-res que hagis demanat i que et serà dut fins a casa des de l’altra punta del planeta en un còmode envàs individual de plàstic per a reciclar.

Aquest és el món deixatat i sinistre contra el qual argumentava l’altre dia la Maria Nicolau, contra el qual tenim a l’abast un escut pràctic, saborós i necessari: l’acte de cuinar. Sense místiques ni faramalla, aquesta revolucionària recuperació. Perquè, ens cal menjar cada dia. I “com que cap de nosaltres no som llimacs o cabretes que puguem menjar la primera fulla que trobem en un marge del camí”, cuinem.

Vist aquest axioma, que cada dia hem de menjar, i que per a fer-ho ens cal l’acció de preparar els ingredients per a ser menjats, podem optar per allò dels fideus de plàstic processats i despersonalitzats (i, alhora, la mandra que se t’enclasta al paladar i a les venes i a la panxa i pertot) o, senzillament, cuinar. Que és més bo i més bonic i més barat. I que ens connecta amb la cultura que som i que fem. Que, dins d’aquesta cultura, ens individualitza. Que accepta que el rostit, ves, mai no et sortirà igual, i que sap que aquesta és la gràcia. I que la picada. I que el sofregit. I que aviam què tinc i què em falta i què hi poso avui. Que entén que tampoc la patata i mongeta no tindrà sempre el mateix gust. Ni la sopa que prepararàs demà amb el brou de les mongetes i dos grapats de fideus. Que d’això es tracta, també, que d’això s’ha tractat sempre: “Com ho faig per fer el màxim possible amb els recursos que tinc per a la gent que som.” Quin gran resum. Tant si és cuina de festa com de cada dia. Contra el tòpic del no tinc temps (no cal que les contemplis com bullen, les mongetes: pots fer qualsevol altra cosa mentrestant) i contra el de no m’agrada cuinar (és que tampoc no cal declarar devoció incondicional: només preparar el menjar) presos com a excusa, hi ha la necessària dessacralització que ens reconcilia amb l’acte senzill, necessari, de cuinar, i que és també homenatge a totes les àvies salvatges que han cuinat tan bé i sense ganes o amb il·lusió o cansades o contentes o com fos que se sentissin el diumenge per a preparar-nos els macarrons, el fricandó, l’arròs amb fesols i naps que avui evoquem amb enyorança.

És que les iaies cuinen tan bé…! “És que et duen quaranta anys d’avantatge”, respon la Maria Nicolau. I hi afegeix, encara (atenció que això pot fer mal): “I tu, si no t’hi poses ara, d’aquí a quaranta anys només seràs vell.”

Vet aquí aquest “cuina” que hi ha al títol del llibre i que no és pas substantiu sinó un imperatiu directe i com una casa de pagès: fes el fotut favor de cuinar!

Que si no et moriràs.

Que si no ens morirem.

(No hi ha tomàquets a l’hivern, però dels de la fotografia que il·lustra l’article, sí. Tal com explica la nota de Wikimedia Commons, aquests són “enfilalls de tomàquets de penjar, varietats especials per a elaborar el pa amb tomàquet durant els mesos d’hivern”. I en un peu de foto, l’Isidre Blanc, que n’és l’autor, condensa tot això que he volgut dir avui. Quines coses.)