Dissabte es va fer fet a Barcelona una manifestació important a causa de les dificultats de l’habitatge. Més enllà de la grandiloqüència lògica del moment, la manifestació serveix per a constatar que aquest és un problema polític major. Ja fa molts anys que ho sabem, però una mobilització d’aquestes característiques sempre ajuda a prendre’n consciència.

Després de la protesta, el president de la Generalitat, el senyor Salvador Illa, es va despenjar ahir amb unes declaracions ben sorprenents. Va dir que “ningú no té la vareta màgica” per a resoldre el problema de l’habitatge. No hi ha solucions màgiques, deia el president, fent aquest joc de mànegues tan habitual del PSOE, que consisteix a dir que, com que no hi ha solucions màgiques, no cal comprometre’s massa a resoldre res.

Però el cas és que sí que hi ha solucions. De màgiques, cap. Però de solucions n’hi ha. I tant, si n’hi ha!

Tan sols en posaré un parell d’exemples, amb dades que són a l’abast de tothom i que posen en relleu allò de la “hipocresia sistèmica” tan practicada pels socialistes espanyols. “Hipocresia sistèmica” és un concepte que fan servir alguns filòsofs marxistes crítics per a referir-se a aquesta actitud de refugiar-se en la idea que no es pot canviar el sistema, com una manera, hipòcrita, de no encarar els problemes d’arrel.

La manifestació de dissabte va apuntar contra això que ara en diuen els “rendistes”. Però el problema principal, en realitat, el problema sistèmic que cal encarar, és l’absència d’un parc públic d’habitatges que puga assegurar-ne l’accés efectiu a tothom. I ací les dades i la responsabilitat del partit del president Illa, és que són simplement demolidores.

L’any 2023, el darrer de què he trobat dades oficials, al conjunt de l’estat espanyol –a tot l’estat espanyol!– es van construir tan sols 8.646 habitatges protegits, una xifra –diguem-ho tot– molt inferior als nivells de dècades anteriors. En contrast, el mateix any 2023, a la ciutat de Viena, capital d’Àustria, es van construir 9.000 habitatges protegits. Viena és una ciutat modèlica en aquest àmbit, d’ençà de la primeria del segle XX, però no crec que ningú puga negar la crueltat del contrast reflectit en les dades.

Segona dada. Segons l’estatística oficial de la Unió Europea, als Països Baixos el 30% dels habitatges són socials, gestionats per organitzacions sense ànim de lucre, amb suport públic. A Dinamarca la xifra és del 20%. A Suècia del 18%, generalment gestionat per empreses municipals. A l’estat francès –incloent-hi, doncs, Catalunya Nord– la xifra és del 17%. Alemanya va ser objecte d’una privatització a gran escala fa anys, però així i tot un 6% dels habitatges són socials. I a l’estat espanyol? Doncs per sota del 2%, un dels índexs més baixos de la Unió.

Tornaré a fer servir la comparació directa. L’any 2023 a l’estat espanyol es van construir 8.646 habitatges protegits. El mateix any a l’estat francès –tot i tenir també un greu problema d’habitatge– se’n van crear 95.467. De 8.000 a 95.000. L’estat francès té més població, és cert, però el desequilibri és feridor.

I és en les dades on la hipocresia és contrastable. El senyor Salvador Illa, del Partit Socialista Obrer Espanyol, diu avui que no hi ha solucions màgiques. És així. Però la pregunta és per què caram caldria recórrer a la màgia si hi ha la política?

Perquè resulta que el seu partit, el PSOE, ha estat al poder a l’estat espanyol entre el 1982 i el 1996, entre el 2004 i el 2011 i d’ençà del 2018. És a dir, 27 dels darrers anys. Si en tots aquests anys hagués fet alguna cosa normal i corrent, de les que fan els polítics dels altres països, no pas màgica, per a resoldre aquesta situació, és evident que avui no seríem on som. En 27 anys, tan sols equiparant allò que fa la ciutat de Viena, haurien pogut construir pel cap baix uns 250.000 habitatges de protecció social. I no hi teniu res a dir, sobre això, senyor Illa? Cap autocrítica a fer? Cap excusa?

A més, la cosa és especialment greu perquè el problema de l’habitatge és un dels més greus de la nostra societat, però no solament pel problema en si, sinó també per allò que té de desestructuració de la societat i desautorització del funcionament de la democràcia.

Quan la gent s’espanta i s’exclama per l’avenç de l’autoritarisme i l’extrema dreta, hi ha una reflexió que cal fer sempre en primer lloc, obsessivament: l’extrema dreta i l’autoritarisme tenen poc ressò en les societats estables, en aquelles societats on la democràcia i l’estat del benestar funcionen. En les societats on el repartiment de la riquesa es fa racionalment.

I, per contra, quan la majoria de la població no pot viure de manera decent –i això inclou salaris raonables, seguretat, habitatge a l’abast i accés segur i eficaç als serveis socials, com la sanitat i l’ensenyament– sempre apareix l’autoritarisme, amenaçant. I ara passa això.

La urgència per a resoldre la crisi de l’habitatge té, per tant, una importància decisiva i fonamental, que va més enllà de les circumstàncies personals de cadascun de nosaltres, perquè afecta profundament la fibra social. I que no necessita màgia, senyor Illa, sinó simplement solucions. Fer política. No sé si sabeu de què us parle…

PS1. D’Ada Colau, ni en parlaré.

PS2. Els governs de Suècia i Finlàndia envien aquests dies a totes les cases uns llibrets que detallen com cal comportar-se en cas de guerra. En aquest article de Rachel Pannett i Frances Vinall us expliquem el context en què ha passat això i us oferim la versió en llengua anglesa que ha repartit el govern suec.

PS3. Avui és el Dia Mundial per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Per això us oferim una colla d’articles especials sobre aquest tema. Neus Climent ens explica com funciona la violència masclista amb la metàfora de la granota bullida. Alba Tebar ens parla de la intensificació de la violència masclista a les zones danyades per la gota freda a València i la preocupació que desperta aquest fet. I us presentem, a més, un nou pòdcast (Quarta onada), que repassa en quatre capítols el concepte de consentiment i els debats que s’han obert sobre aquesta qüestió dins el feminisme.

PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.