No hi ha res que ho aturi

M’escriu un professor de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó), vinculat des de fa temps a la cultura catalana i investigador del nostre procés, per expressar-me la seva desolació per l’atemptat del proppassat dia 17 i per preguntar-me si, a parer meu, el procés i el referèndum es podrien veure afectats per aquest tràgic atemptat. De les reflexions intercanviades m’interessa destacar-ne el següent:

Parlament Europeu: quatre conclusions
11 de gener de 2017: La International Comission European Citizens (ICEC) ens va convidar a participar activament, en seu del Parlament Europeu a Brussel·les, en el debat sobre ‘l’exercici del dret d’autodeterminació a la Unió Europea’. Entre els diversos representants internacionals, hi participà la seva representant a Catalunya, Anna Arqué; la Montserrat Daban (en representació de l’ANC) i la Liz Castro (convidada pels nostres eurodiputats Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras). Personalment, hi vaig participar com a portaveu de la plataforma Constituïm. La sala era plena de gom a gom d’eurodiputats i tècnics, i també de representants de les diverses regions europees que reivindicaren la seva condició de nació sense estat.

Els catalans explicàrem com Catalunya havia arribat on havia arribat; per què reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació; el paper fonamental que hi juga, en tot moment, la ciutadania; la transversalitat del procés; i la participació de més de 3.500 ciutadans en una proposta concreta de constitució, posada damunt la taula com a eina de debat i reflexió.

D’aquesta sessió, intensa i fructífera, hi ha quatre elements que m’agradaria destacar per damunt de tot, atesa la situació que ara vivim i els esdeveniments que ens esperen en els propers 35 o 40 dies:

El primer, que de la mateixa manera que no hi ha cap llei internacional que ens digui com s’ha de fer una declaració unilateral d’independència, tampoc no n’hi ha cap que la prohibeixi.

El segon, més important encara, que la ‘realitat política’ és la que sempre s’imposa finalment. És a dir, que no hi ha llei, constitució ni doctrina que pugui impedir allò que la majoria de ciutadans volen, si efectivament la seva reivindicació és ferma i la sostenen pacíficament i democràticament.

El tercer, que la Unió Europea és plenament conscient que Catalunya és un territori europeu i que els seus ciutadans gaudim plenament de la ciutadania europea. Això vol dir que no ens poden girar l’esquena com alguns s’entesten a dir. No és gens fàcil. Ben al contrari. Europa ja ha demostrat que –tot i l’existència del Tractat de Lisboa i la seva literalitat– està obligada a ser pragmàtica i a buscar solucions ad hoc, tan bon punt el problema es fa evident i queda damunt de la taula per a resoldre. Un bon exemple, explicat per algun dels parlamentaris assistents, és el cas de Xipre.

I quart, que el nostre reconeixement com a nació es decidirà, en definitiva, en seu de Nacions Unides i és allà on haurem de tenir finalment els suports suficients.

‘Realitat política’ com a clau de tot plegat
És evident que l’element cabdal d’avui –i de les setmanes vinents, i mesos– és el de la ‘realitat política’. I aquesta ‘realitat política’, agradi o no, és la que la ciutadania i el govern català generen i configuren i no té res a veure amb cap llei ni constitució. Com tantes vegades s’ha dit i cal recordar: no és una qüestió legal, és una qüestió política.

Hi ha qui davant d’aquesta afirmació s’esquinça hipòcritament les vestidures per dur el debat entre legitimitat i legalitat a la suposada prevalença d’una constitució estatal sobre el dret internacional i els tractats internacionals que Espanya té signats i rubricats. El tema està molt debatut i no seré jo qui hi donarà més voltes.

Tanmateix, sí que vull fer palesa la hipocresia de tots aquests sectors que pretenen ignorar la ‘realitat política’ que la majoria de ciutadans catalans van imposant –pacíficament i democràtica– i no se n’estan d’acceptar, sense ni piular, la ‘realitat’ que els imposen de facto els lobbies i grups de pressió que els obliguen de manera reiterada a canviar la legalitat espanyola quan els interessa. O és que la constitució no va ser canviada amb nocturnitat i traïdoria sense cap mena d’escrúpol? O és que la banca no els va forçar als ajuts ‘sense retorn’ (mentre a altres països els ajuts són retornats amb interessos)? O és que la llei d’arrendaments urbans, per posar només un exemple, no ha estat esmenada aquests últims anys només en interès exclusiu dels bancs? D’exemples d’alteració de la legalitat per la mera imposició dels grups de pressió, n’hi ha un gavadal. No fotem.

El problema és que, durant aquests últims anys, el canvi de la ‘realitat política’ els ve imposat per la ciutadania catalana i de manera majoritària i transversal. I això els resulta absolutament intolerable. Com és possible que els ciutadans anònims puguem imposar-los una nova realitat? Com poden acceptar que els trenquem la ‘seva realitat’ (monarquia, constitució, control econòmic i financer)? Però aquí som. A ‘quatre dies’ de fer-ho.

Perquè la nova ‘realitat política’ sura, de manera natural, per damunt de la ‘vella realitat’ quan els qui la posseeixen i la maneguen perden la seva capacitat de control. Tant des del punt de vista ideològic com pràctic. Així ha passat sempre en el reconeixement dels drets més elementals de la humanitat (abolició de l’esclavisme; dret de vot; drets laborals; segregació racial; processos d’independència, etcètera). I aquesta reivindicació social i ciutadana sempre ha hagut de reeixir al marge del que la ‘vella realitat’ volia imposar, en cada un dels supòsits, amb el seu ordenament jurídic i polític (completament arcaic). Perquè, de fet, tal com és ben sabut, la llei –el legislador– sempre va després de la realitat imposada de manera fàctica o política per la societat. Mai a l’inrevés.

Nosaltres, la ciutadania anònima, amb la nostra perseverança i persistència; els partits polítics sobiranistes, amb la seva unitat parlamentària en l’assoliment del que importa a la majoria dels catalans; el govern català, amb la seva innegociable fermesa en l’objectiu marcat; els col·laboradors, identificats i anònims, que han preparat les estructures d’estat necessàries; tots plegats hem configurat la ‘nova realitat política’ que ha guanyat ideològicament des de fa temps, i que, políticament i fàctica, haurem de posar damunt la taula de l’escena internacional, a partir de l’1 d’octubre. I ho continuarem fent, tal com se’ns ha reclamat sempre, de manera pacífica i democràtica.

Ningú no dubta que les setmanes vinents seran decisives, que les dificultats que ens posaran seran enormes. Però tots hem de tenir la convicció que ens en sortirem. Perquè d’això no en tenim cap dubte.

La tragèdia de l’atemptat
Aquests últims dies ens hem vist immersos, tràgicament, en una de les pitjors situacions –si no la pitjor– en què una societat, plural i democràtica, es pot veure immersa. Hem sofert un atemptat terrorista. El dolor per les víctimes i els seus familiars i la constatació de l’existència del mal gratuït tan a prop ens han deixat completament consternats. No pot ser d’una altra manera.

Però la reacció del govern català, dels Mossos d’Esquadra, dels serveis d’assistència, de la guàrdia urbana, de la policia local, dels bombers i de la ciutadania en general –amb la seva serenitat, cooperació i solidaritat inacabable– ens ha demostrat que ‘ja ens governem’ i ens ha fet sentir, a tots plegats, l’orgull legítim de país.

Temps hi haurà perquè les autoritats corresponents, els investigadors i els analistes ens vagin aclarint –amb el temps i fins allà on es pugui arribar a esbrinar– les claus d’aquest tràgic succés. Ara no és el moment d’especular. La calma i la serenitat són el millor antídot contra qualsevol interès especulatiu per a distreure’ns del nostre veritable objectiu. Deixem, doncs, que les nostres institucions facin la feina.

Conclusió
Sí que cal concloure que som un país que se sap governar fins i tot en els moments més crítics. Tal com tothom sap, és en aquesta mena de circumstàncies –tan dissortadament especials i extraordinàries– quan se sap qui és qui i què se’n pot esperar, de cadascú. Doncs bé, penso que avui no hi ha ningú a casa nostra, a Espanya ni a escala internacional, que pugui negar honestament l’evidència que som un país que actua com un estat i sap governar-se com un estat, i que les seves institucions funcionen perfectament, amb total independència de la gravetat dels fets, dels boicots soferts o de les absències de qui pretén mantenir-nos sota la seva sobirania imposada.

La nova ‘realitat política’ de la república catalana, la qual vol la majoria de la ciutadania d’aquest país, va surant pacíficament, democràticament i inexorablement. I no hi ha res que ho aturi.