Els vuit anys de presidència de la Generalitat que va protagonitzar Ximo Puig van ser una mena de miratge, unes calmes de gener en les aigües sempre térboles i oscil·lants del PSPV. Puig mateix va arribar a la secretaria general després d’unes quantes crisis i de lideratges escapçats per les diverses famílies, les tradicionals i les emergents, que cercaven la quota de poder dins l’estructura del partit. Enfrontaments caïnites, se’n deien, en què els lampistes del partit tenien un paper fonamental per a fer caure dirigents que no acabaven de consolidar-se mai. Fins i tot, essent president de la Generalitat, Puig va rebre algun embat que va haver de controlar, com ara un intent d’apartar-lo de la direcció en les primàries del 2017.

La seua successora a la seu del carrer de l’Hospital, Diana Morant, ja ha tastat les turbulències de la vida interna del partit. El seu cas és més delicat perquè, de Madrid estant, ha de governar la nau socialista en plena travessa del desert de l’oposició. Amb tot, els vells socialistes valencians amb qui ha parlat VilaWeb pensen que els temps han canviat i que les andanades de foc amic actuals contra Morant no són rebudes amb tanta alegria pels militants com les que hi va haver a partir del 1995, quan Joan Lerma va perdre les eleccions i va començar l’era del PP.

Diana Morant, que és ministra del govern espanyol i ex-batllessa de Gandia (Safor), va arribar a la secretaria general del PSPV triada per Ximo Puig i ungida pel dit de Pedro Sánchez, cosa que, tenint en compte les desavinences entre tots dos dirigents, té molt de mèrit.

No era l’única candidata, i fins que Sánchez no va fer de mediador semblava que el congrés del mes de març a Benicàssim es convertiria en una lluita fratricida, perquè també optaven al càrrec el secretari general de la demarcació d’Alacant, Alejandro Soler, i el seu homòleg a València i batlle de Mislata (Horta Sud), Carlos Fernández Bielsa. Cap dels dos no estava disposat a retirar la candidatura i, tot i les promeses d’autonomia que havia fet unes setmanes abans el secretari d’organització federal, Santos Cerdán, va ser Madrid qui els va obligar a plegar veles. En canvi, tindrien un paper molt destacat a la nova executiva de Morant. Soler va ser nomenat president del partit i Fernández-Bielsa, vice-secretari general.

Amb tot, les mateixes fonts socialistes recorden que abans que el dit de Sánchez es posàs sobre Morant, la militància de base ja l’havia triada. Aquest argument el basen en la diferència d’assistència a les proclamacions de les candidatures. De tràmit i tristes, diuen, les de Soler i Bielsa, i carregada d’il·lusió, a Gandia, la de Morant.

Després d’aquella reunió a Madrid, es van assajar somriures, es van fer abraçades, fotografies i aplaudiments, però la calma va durar poc, perquè d’ençà de fa mesos Fernández Bielsa ha començat una sèrie de moviments contra Morant que ha fet posar les orelles dretes al seu equip, alhora que apareixien tots els fantasmes de les crisis passades i patides dins el PSPV. A la vegada, ha posat a prova el tarannà de la secretària general que, en aquests moments de màxima tensió, ha demanat moderació als seus.

Poc després de les eleccions europees, en què el PSPV va salvar la situació, Fernández Bielsa va començar a moure el vesper de l’organització amb temes d’organització i d’estatuts que prohibeixen que una mateixa persona tinga un càrrec estatal i un altre provincial. D’aquesta manera, el batlle de Mislata volia aprofitar-ho per reorganitzar una cúpula feta massa a mida de Morant. De fet, l’operació de Fernández Bielsa emmascarava el nom de Vicent Mascarell, que és el secretari d’organització del partit i mà dreta de Diana Morant. Si finalment el reglament intern obligava Mascarell a deixar el càrrec, Bielsa hauria pogut fer valer la seua força per posar algú de la seua corda com a número dos del partit i, per tant, adquirir més quota de poder. Aquest primer envit el va frenar la comissió ètica quan va tombar, per motius formals, els canvis proposats per Bielsa. Aparentment, la tranquil·litat va tornar dins l’aparell, mentre Bielsa sí que feia alguns canvis en la seua executiva i anunciava un fitxatge de campanetes: l’ex-secretari de Turisme amb el Botànic, Francesc Colomer, és ara el seu cap de gabinet.

El pronunciament de Bielsa després del 28-M

Per entendre el capteniment i els moviments de Carlos Fernández Bielsa, s’ha de mirar un any enrere. Quan el Botànic va perdre el govern de la Generalitat, el batlle de Mislata, que acabava de revalidar la majoria absoluta i acaronava amb una mà la presidència de la Diputació de València, va demanar un canvi immediat en la direcció del PSPV. Ho va dir en la primera executiva, en presència de Ximo Puig. Això, malgrat que el partit havia obtingut més vots que no pas en les eleccions del 2019. Ximo Puig va tardar encara uns mesos a prendre aquesta decisió i es va mantenir com a secretari general i com a president del grup parlamentari a les Corts. Finalment, Bielsa no va assolir la presidència de la Diputació, que era l’única institució que el PSPV hauria pogut conservar després del 28 de maig de 2023, perquè les negociacions amb Ens Uneix no van donar fruit. No va ser fins el ple mateix de constitució de la corporació quan es va saber que això passaria. Jorge Rodríguez, cap d’Ens Uneix, que va ser expulsat del PSPV quan el van detenir pel cas Alqueria, va sucar pa en aquest fet tot dient que havia estat el PSPV mateix, que havia sabotejat les negociacions perquè no estaven disposats que el batlle de Mislata ostentàs tant de poder.

Tot i el soroll que ha ocasionat aquestes darreres setmanes, les fonts socialistes consultades creuen que, encara que té un bon grapat de seguidors, la capacitat desestabilitzadora de Fernández Bielsa és limitada. L’època de la guerra de guerrilles s’ha acabat, diuen. Uns altres, en canvi, diuen a VilaWeb que Morant faria bé d’armar-se contra aquestes maniobres.

La irrupció de Jordi Mayor

Ara que els de Bielsa han tornat momentàniament als quarters d’hivern, Diana Morant ha mogut fitxa assenyalant i agombolant el batlle de Cullera (Ribera Baixa), Jordi Mayor, amb qui s’avé, i que va tenir el seu moment de glòria orgànica perquè va ser el president del congrés de Benicàssim. És una mena de contracop que fa la secretària general per a mirar d’afeblir Bielsa. Els dirigents més propers a Morant veurien bé que Mayor optàs a substituir Fernández Bielsa a la secretaria general de la demarcació de València.

El polvorí d’Alacant

En l’executiva que es va confegir al congrés de Benicàssim, Diana Morant hi va incloure el totpoderós i històric del socialisme a Alacant Ángel Franco. Els coneixedors de la realitat alacantina diuen que fa trenta anys que no es mou cap paper en aquelles contrades sense que ell ho autoritze. Disposa, diuen, d’una mena de ressorts, a vegades sofisticats i a vegades barroers, de control orgànic. Ángel Franco ha cremat molta gent, diuen. I, de fet, ell i Ximo Puig eren en situacions oposades.

Ara a Alacant ha esclatat un conflicte que romania latent però no apagat entre algunes faccions, i sembla que Morant és incapaç de controlar-lo. La protagonista és Ana Barceló, l’ex-consellera de Sanitat, que va ser la candidata a les eleccions municipals i les va perdre. Barceló ha demanat la dimissió del secretari general de l’agrupació local, Miguel Millana, l’home de Franco a l’organització. La secretària general, que es troba convalescent després d’una intervenció quirúrgica, ha enviat el secretari d’organització, Vicent Mascarell, a mirar de posar ordre. Els motius que han dut a aquest enfrontament públic tenen a veure amb una mala relació personal.

De moment, l’actual direcció del PSPV ha pogut sufocar els incendis a bord de la nau. Confien que, malgrat que Diana Morant no és diputada a les Corts i fa de ministra a Madrid, la presència pública que això li dóna li permeta de consolidar el mandat orgànic.