19.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 20.10.2019 - 01:08
Madrid s’arrisca a quedar al costat equivocat de la història. Sembla que Espanya no va aprendre res després de mig segle de dictadura fonamentada en un espanyolisme ferri ni amb la repressió violenta de les expressions nacionals. El castellanisme, que va ser arma de l’aristocràcia, ara és esgrimit per a servir els interessos de l’elit econòmica en una Espanya única dirigida de Madrid estant.
N’és una prova la sentència aplicada als nou dirigents catalans condemnats en el procés del referèndum d’independència del 2017 i de la manifestació del 20 de setembre del mateix any. El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, tretze anys de presó. Tres consellers, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, dotze anys de presó. Dos consellers, Josep Rull i Joaquim Forn, deu anys i mig de presó. La presidenta del parlament, Carme Forcadell, onze anys i mig de presó. Els dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, nou anys de presó. Presoners per haver organitzat manifestacions. Presoners per haver organitzat una de les manifestacions democràtiques més grans, un referèndum.
Una sentència que aplica penes més dures als independentistes catalans que no als autors del cop d’estat desencadenat per militars franquistes el 1981. Un judici en què, d’acord amb la Federació Internacional dels Drets Humans, es practicaren ‘atemptats fonamentals contra el dret de defensa’. Una policia que reprimeix manifestacions amb boles de goma prohibides per llei. Un estat que empra una llei antiterrorista per detenir artistes, dirigents socials i activistes polítics.
És inevitable de llegir en aquesta actitud les lliçons no apreses de la democràcia i l’aproximació del PSOE a l’espanyolisme més reaccionari que sempre ha existit en els partits de dreta. No hi ha cap perspectiva sota la qual el govern d’Espanya pugui defugir l’evidència d’una deriva autoritària.
És contra aquesta deriva que Pep Guardiola va apel·lar a una presa de posició de la comunitat internacional per a defensar la democràcia i el diàleg. Això ja no té res a veure amb la posició de cada un sobre la independència. Té a veure amb el respecte als drets humans. Però Madrid no vol parlar. Amb aquesta sentència, que Sánchez hauria pogut evitar, el govern d’Espanya col·loca la darrera peça al tauler, és escac i mat a una solució negociada: Catalunya serà submisa o no serà.
Aquest és el principal error de Madrid. Tot i saber que és inútil de reprimir un conflicte polític als tribunals, insisteix a refusar el diàleg. Aquesta sentència no és cap intent de resolució, és un exercici de covardia, d’humiliació i de crueltat. Destrueixen la vida de nou persones per donar una ‘lliçó’ al poble de Catalunya.
La gran equivocació de Madrid ha estat voler ‘ser la cicatriu burlesca i corrosiva, gravada en fred i a ferro i foc, en carn viva’ a la dignitat d’un poble sencer. Aquestes errades es paguen cares. No servirà de res justificar-ho tot per l’amor a Espanya. Perquè en aquest judici no hi ha hagut amor a Madrid, tan sols una violenta obsessió.
Joana Mortágua, diputada del Bloc d’Esquerra portuguès.
