No hem vingut a parir

No m’he documentat gens per afirmar que l’instint maternal avui dia és un invent, un invent del dimoni, que no existeix, vaja, que no (us) el busqueu. Fins i tot, posats a fer-me la indocumentada, diria que dubto que fa segles, quan el cicle de la vida pesava tones sobre les consciències dels nostres avantpassats, les dones, i posem que també els homes, realment sentissin res semblant a aquesta mena de monstre altruista que es veu que se t’ha despertar de seguida que veus el teu cadell, però abans de ficar-me de peus a la galleda tornaré al present i insistiré que ara, avui, això de l’instint és ja una presa de pèl que només fa servei als publicistes, i que el problema és que la publicitat és a tot arreu i aixeca tantes camises com troba, i sovint cometem l’error, perquè tot ens hi empeny, d’emmirallar-nos-hi i intentar fer encaixar la nostra vida en els seus cànons. Però a la realitat les camises no tornen a ser blanques, els nadons no sempre fan olor de colònia, el cotxes no van sols per la carretera i el cafè no és tan sexi, això em penso que ja ho sabem. El que no sabem, o de vegades sembla que tot es conxorxi perquè ho oblidem, és que al món no hi hem vingut a patir, ni a parir.

No m’he documentat, deia. No em cal per dir que he viscut i visc una maternitat que no surt als anuncis, una maternitat que no he convertit en bandera ni tampoc en centre únic de la meva existència. La meva vida no era mig buida abans de tenir les meves filles, i no és més plena ara amb elles, simplement ha canviat, ha canviat molt, diguem-ho tot. Seria injust dir que ha millorat, tan injust com afirmar tot el contrari. Tenir fills és un canvi, i és un canvi que, per sort, ara molts podem decidir si el volem o no, i això ho hauríem de celebrar cada dia, celebrar-ho alhora que treballem perquè arribi un moment que tothom en aquest planeta pugui prendre aquesta decisió lliurement, que tots els nens que vinguin al món siguin rebuts amb un somriure, encara que sigui aquell somriure tort que fem els pares el primer cop que veiem aquella bola de carn vermella i bruta que representa que ens hem d’estimar com una Meryl Streep sacrificada, abnegada i nominada als Oscar, deixant enrere tot el que hem sigut, sacrificant-nos des del primer minut pel seu benestar i bla, bla, bla.

Vull pensar que aquest no serà el primer cop que algú us diu que no és així, que els fills no te’ls estimes com les lleones, que els llepen les restes de sang, carn i altres fluids sense manies, que es juguen la vida per ells perquè si no ho fan els exposen a la mort. Això per sort ja no és així, i la majoria de nosaltres ens hem preparat per a tot menys per parir, i quan parim no veiem un nadó sinó un abisme, una mena de forat negre que se’ns vol empassar, perquè de cop i volta hem de ser menys un cap per ser sobretot un cos, i un cos que dóna, i nosaltres fins ara donàvem amb el cap, tot passava per allà, i descobrir que sota el cap hi ha unes espatlles, uns braços, uns pits i un ventre no és un conte de fades, és més aviat un thriller psicològic ple de penombres i respiracions angoixades, fins que algú et diu que allò és la realitat, que allò de l’anunci només era un esquer perquè compressis el producte, la maternitat, aquell passatge al paradís de la dona realitzada i plena i… la mare que les va arribar a… parir totes les que t’han pres el pèl amb l’invent de l’instint maternal que se’t desperta just quan toca i et guia i et fa saber què has de fer en cada moment amb aquella cosa tan fràgil i terrorífica que és un nadó de pocs dies. A tu l’instint et guia cap al balcó, per obrir-lo i cridar ‘què és AIXÒ!’, però la natura encara conserva un bri de saviesa i el nadó, que ell sí que té instint, instint de supervivència, detectarà aquests moments i et frenarà amb un gest que et lligui a ell, a poc a poc.

A poc a poc. S’estima a poc a poc, un fill. A poc a poc fins que no es pot estimar més, però s’hi arriba lentament, a aquest llindar que de tan intens hi ha dies que no et deixa respirar, mentre que uns altres et fa viure breus episodis de felicitat i encara uns altres et fa maleir el dia en què vas pensar que tots podíem tenir fills. T’equivocaves de verb, no era poder, era voler. Els fills s’han de voler, s’han de voler molt, s’han de voler com es volen les coses que de veritat volem, d’una manera gairebé irracional. Se’ls ha de voler així perquè de la mateixa manera que al principi, amb la saviesa que encara li queda a la natura, trenen aquells lligams amb nosaltres, arriba un dia que sembla que es llevin amb una destral i estiguin disposats a tallar-los tots de soca-rel, només per posar-nos a prova, com ho vam fer nosaltres un dia quan érem fills i no pares.

No tries ser fill, però sí ser pare, ara ja sí, però i si tries no ser-ho, què passa? Que totes les explicacions que no et demanen quan decideixes ser-ho es multipliquen fins a l’infinit quan et calces el no, perquè encara hi ha qui pensa que si t’han donat la vida, tu també n’has de donar, i et parlen de cercles, de completar-se, del sentit de l’existència, i si ets dona t’esmenten el rellotge biològic, aquella mena de Sant Graal que ningú no ha vist però tothom hi creu. Una dona que no vol tenir fills ha de passar-se el dia explicant per què no, encara ara, ara que tal com va el món fins i tot veient la suposadament inofensiva informació meteorològica pots acabar demanant-te per què sí, per què n’has tingut.

I és tan feixuc el pes de decidir no ser mare que les que han fet aquest pas es diuen no-mares, suposo que per aquesta mania que tenim des de fa un temps d’etiquetar tots els comportaments, perquè ningú no s’escapi de les classificacions. Però dir-se no-mares, calçar-se el no en un sentit del tot literal, posar-se’l per barret, fer-lo servir gairebé com una bandera, o si més no com una targeta de presentació, és recordar-se cada dia del món que la decisió va ser una renúncia, no una opció, que el que hem fet no ha sigut escollir un camí i no un altre, sinó posar una barrera en un per seguir per l’altre, com si les que som mares avancéssim amb pas ferm i decidit amb tots els camins lliures de pedres, sots i males herbes. I no: ni les mares ni les mal anomenades no-mares renuncien a res, perquè parir no ha de ser patir i sobretot perquè una dona és alguna cosa més que un ventre, un forat o, si ho voleu, una font de vida. Ser mare és una opció, no ser-ho, una altra, triïs quina triïs, ets per damunt de tot dona, dona que espera que un dia la deixin ser el que vol ser sense haver de donar explicacions per cada camí que escull.