No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys

  • "El català ara està despenalitzat, sí, però fa les classes en català qui vol... I qui vol les fa en castellà"

VilaWeb

Carme Junyent, en el seu últim llibre (escrit juntament amb Bel Zaballa), diu ja al títol que “el futur del català depèn de tu”. I és veritat. Però també és veritat que hi ha capteniments, manifestacions, etc., que tenen molta més difusió que altres. Per exemple, el meu comportament lingüístic té poca transcendència. En canvi, el d’altres persones (com ara polítics permetent que no es compleixin les lleis o periodistes transmetent prejudicis lingüístics i una llengua vacil·lant) incideix directament o indirectament en tota la població.

Pel que fa a l’ensenyament, fa més de vint-i-vuit anys vam pensar –ingenus com som!– que el Decret 75/1992, de 9 de març, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a Catalunya, convertiria el català en una llengua pròpia normal apresa pel 100% de la població, perquè tothom passa com a mínim deu anys a l’escola. L’article 3 deia: “El català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. S’utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.” Els qui havíem de difondre el decret als centres d’ensenyament –i jo n’era una perquè vaig ser assessora al Servei d’Ensenyament del Català del 1995 al 2004– teníem feina a explicar què significava “normalment”, però en tot cas no volia dir pas que la majoria de classes fossin en castellà.

L’any 1992 estàvem esperançats. Feia anys que en uns quants centres la majoria de classes eren en català, com en els dos primers instituts on vaig ser professora: a l’Institut Manuel Blancafort de la Garriga (1986-1987) i a l’Institut Jaume Callís de Vic (1987-1989). Per tant, semblava que a partir del decret 75/1992 –que, ingenus com som, pensàvem que havíem de complir– aquella interina joveníssima tan progressista en tot menys en l’ús de la llengua pròpia faria les classes en català i que, fins i tot, potser les hi faria aquell professor que veneraven tant pel seu passat antifranquista els col·legues veterans… Abans de saber, és clar, que seria un dels fundadors del Foro Babel. Només temíem que no les hi faria aquell professor falangista que encara gràcies que tractés exquisidament companys de feina que no feia tant amenaçava a les manifestacions. Fa vint-i-vuit anys, doncs, confiàvem que els quatre repatanis que feien les classes en castellà canviessin d’opinió o, si més no, que es jubilessin aviat. “I d’aquí a pocs anys els professors que arribaran a l’institut ja hauran fet tot l’ensenyament en català!” Santa innocència!

Sí, fa vint-i-vuit anys la majoria de professors vam considerar que el decret 75/1992 faria que a partir de llavors el 100% de la població tingués un domini total de la llengua pròpia. I, perquè l’ús acadèmic fos semblant al de qualsevol llengua de cultura, s’organitzaven desenes de cursets de Mòdul 2 (equivalent del nivell C, ara C1), massius, entre altres coses perquè sense el certificat no es podia accedir al concurs de trasllats. A més, i això ara sembla ciència-ficció, el Tribunal Constitucional emetia alguna sentència favorable a l’ús del català a l’ensenyament.

També els pocs professors que hi estaven en contra comptaven que el decret es faria complir. Perquè uns quants van deixar l’ensenyament o van demanar trasllat fora de Catalunya o, com un professor de Berga, a Andorra: “Tiene guasa que no pueda pedir traslado a Gironella pero sí a Andorra.” Sí, molta “guasa”. Però també n’hi va haver de clarividents que van preveure que aprovant el Mòdul 2 ja tenien el “papelito” i ningú no els exigiria res més.

A pesar de ser tan ingenus, al cap de pocs anys ja ens vam adonar que no calia complir ni el decret 75/1992 ni tot el reguitzell de documents legals semblants. (Escriviu al Google “normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge” i en trobareu per donar i per vendre.) Als dos instituts on vaig treballar del 1989 al 1995 (un al Vallès oriental i l’altre a Osona) s’hi feien més classes en castellà que als instituts de les mateixes comarques on havia treballat abans.

El que he dit fins ara és bastant conegut, però no s’explica mai aquesta injustícia: que sovint es premia, precisament, qui no compleix la llei. Per exemple, en tots els processos de concurs-oposició per a ser professor que hi ha hagut des del 1992, un aspirant que hi participi en català encara que li costi potser no aprova i, en canvi, un altre opositor menys preparat que hi participi en castellà en surt afavorit (perquè alguns membres del tribunal s’hi identifiquen per ideologia i altres volen evitar reclamacions en què l’opositor podria adduir penalització per parlar en castellà o, simplement, perquè –a diferència d’aquell que fa l’esforç de parlar en català tot i les dificultats– aquest altre se sent més còmode expressant-se en una llengua que en teoria no és la de l’ensenyament). Un altre exemple: un alumne nouvingut de fa més de dos anys sap que ha de fer els exàmens de selectivitat en català i els hi fa, però un company seu escolaritzat sempre aquí exigeix de cop els enunciats dels exàmens en castellà i, digui el que digui la llei, els professors vigilants l’hi donen.

I quina és la situació actual? Ningú no nega que a l’ensenyament l’ús del català està despenalitzat. Ja sabem que no estem com durant el franquisme, com quan jo tenia l’edat dels de 1r i 2n d’ESO d’ara i, a Manlleu, les monges ens deien que mentíssim en cas que l’inspector ens demanés si de tant en tant fèiem alguna classe en català i que amaguéssim ben bé el Signe d’Albert Jané. El català ara està despenalitzat, sí, però fa les classes en català qui vol… I qui vol les fa en castellà.

Fins i tot, en certs aspectes, la situació és pitjor que fa vint-i-vuit anys. Des de fa molts anys els alumnes nouvinguts ja no són els agents catalanitzadors de molts centres, com quan eren els únics adolescents que, si més no durant uns quants mesos, sabien parlar català i no castellà. I als instituts arriben professors que l’any 1992 encara no havien nascut i que han rebut tot o pràcticament tot l’ensenyament secundari (ESO i batxillerat) en castellà. Com que teòricament han estat escolaritzats en català, a ells no els cal examinar-se del nivell C1, perquè amb el certificat d’ESO en tenen una equivalència que els permet d’apuntar-se a les llistes d’interins, presentar-se a oposicions… N’hi ha que, encara que no hagin parlat mai en català, hi han estat en contacte (a la matèria de llengua catalana, veient Bola de drac…) i hi poden fer les classes, però d’altres tenen dificultats insalvables i les fan ben tranquil·lament en castellà. I en els darrers vint anys, com a mínim, la majoria de professors de secundària, joves i vells, no tenen ni idea de quina legislació hi ha sobre la llengua (o potser es pensen que no n’hi ha?), com queda claríssim quan en fòrums de professors es parla d’aquest tema o quan fa set anys molt pocs estàvem esgarrifats amb la LOMQE (la llei Wert), que si s’hagués aplicat estrictament hauria empitjorat la situació en centres com el meu (l’institut del Voltreganès de les Masies de Voltregà) i, irònicament, l’hauria millorada en altres portant-hi els minsos percentatges de català que preveia.

Ara, doncs, un professor pot fer les classes en la llengua que vulgui. Si us costa de creure, busqueu materials reals de centres, com ara, vídeos d’alumnes (no els projectes lingüístics o documents similars, que això és 100% en català). Perquè on sí que hi ha un ús elevadíssim del català és al paperam i a les aparences: aquell opositor que fa els exàmens i les exposicions orals en castellà pot ser que presenti la programació en català i quasi tots els centres escriuen en el projecte lingüístic l’axioma que “la llengua de l’ensenyament és el català” o, tant si és veritat com mentida, que “fem les classes en català”. O el llibre de text és en català i els materials del Moodle en castellà. I els exàmens externs (el de competències bàsiques a 4t d’ESO i el de selectivitat) són només –ho heu endevinat– de llengua escrita. No hi ha cap comprovació de si els alumnes saben parlar en català, i si n’hi ha (per exemple, en un percentatge petitíssim a la prova de competències bàsiques) no té cap transcendència.

Que les classes es fan arreu en català és un mite, com també ho és el plurilingüisme. Excepte les classes en francès en la doble titulació de batxillerat i baccalauréat, la resta que no són en català o en castellà són només en una llengua: en anglès. I no té cap repercussió que hi hagi professors que en dominin bé d’altres (en el meu institut, alemany, francès, occità, portuguès i romanès). És més: la majoria de professors ni saben quines llengües coneixen els alumnes o els seus col·legues. I, paradoxalment, la promoció del plurilingüisme, que va coincidir bastant en el temps amb la llei Wert, ha disminuït l’ús del català perquè en certa manera legitima l’ús del castellà: “Si podem fer classes en anglès, també en podem fer en castellà, oi?”

Però la diferència principal és que ara ningú no té por ni vergonya de mostrar públicament que incomplim la llei: surten per televisió instituts evidenciant-ho –i normalment l’endemà reben una trucada d’alguna autoritat felicitant-los perquè “ens heu fet quedar molt bé”–, al lliurament de premis de treballs de recerca alumnes brillantíssims que han acabat batxillerat amb matrícula d’honor són incapaços de comentar el seu treball en català i al curset per a professors de formació en competències bàsiques posen com a exemple de bones pràctiques activitats en castellà plenes de prejudicis lingüístics i de relativisme històric… Perquè tant és i “el que compta són els sentiments i no imposar res, eh!”

Ja sé que fer tot l’ensenyament en una llengua no assegura que els alumnes la parlin efectivament. Jo mateixa en sóc un exemple: vaig fer l’ensenyament primari i secundari en castellà, hi he parlat poquíssim des d’aleshores i, per circumstàncies familiars, parlo molt més en anglès i alemany que no pas en castellà. Però quaranta-dos anys després encara sé parlar bé el castellà. Ho he pogut comprovar ara que, com que faig classe només dins el meu grup estable, per primera vegada imparteixo llengua castellana. Sí, fer tot l’ensenyament en una llengua, si la situació sociolingüística no és normal, no assegura que els alumnes la parlin efectivament, però és molt greu que una comunitat lingüística no pugui garantir que es compleixi la legislació que permetria que tots els ciutadans dominessin la llengua pròpia.

A més de no complir les lleis, hi ha dos aspectes tan nocius o més per a l’ús de la llengua: els prejudicis transmesos sobretot pels mitjans, on el castellà sol ser la llengua no marcada (PCR, topònims estrangers, citacions de personatges històrics, entrevistes a valencians en castellà), i un sistema lingüístic embastardit fins a límits inconcebibles fa anys (com el d’una mestra formada en escoles i universitat catalanes que en un examen oral havia d’explicar el conte d’en Patufet i va explicar el del “Pato feo”). I, per exemple, ni sabem si un esportista que ha estudiat l’ESO a Catalunya no parla català perquè ha anat a una mena d’escola clandestina on no imparteixen ni la matèria de llengua catalana o si els periodistes l’entrevisten en castellà perquè consideren que qui ha nascut lluny no està capacitat per a parlar la llengua pròpia d’on viu.

Fa poc hem reaccionat en contra que a les universitats moltes assignatures anunciades en català s’imparteixin en castellà. Confiem que algun dia exigirem també que l’ensenyament obligatori sigui en la llengua pròpia! Perquè “el futur del català depèn de tu”.

Carme Vilà Comajoan
GELA

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor