14.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 15.02.2016 - 00:21
Quan una persona amb projecció pública es mor és inevitable el debat i la confrontació sobre què era i sobre què significava. I en eixe sentit és normal que Muriel Casals no haja pogut defugir tampoc el veredicte que la gent atorga amb traç gruixut quan, de sobte, algú desapareix i ens deixa sols.
El respecte i l’estima del país cap a Casals han estat evidents. Però quan una persona amb projecció pública es mor els contraris es fan notar de seguida. I és molt fàcil, sobretot, de ferir la sensibilitat dels qui l’estimaven, una sensibilitat –com és natural– a flor de pell. Unes paraules gruixudes o malintencionades, un insult, una insinuació perversament malèvola poden fer molt de mal en aquestes circumstàncies, i precisament per això les fan els qui les fan. Ells no opinen sobre la persona. Ells només ens volen punxar als vius en el dolor, fer-nos reaccionar amb ira i sobretot molestar-nos en aquestes hores que haurien de ser de recolliment, dolor íntim i respecte.
El món en què vivim és aquest i funciona així. No és pas cosa d’acceptar-lo sense crítica ni voluntat d’esmena, és clar. Hem de treballar perquè siga d’una altra manera. Però tampoc no podem perdre el temps i fer-nos agre el caràcter només per revoltar-nos, inútilment, contra el qui en tot cas és una mostra més de la misèria humana. A aquest tipus de personatges que només volen fer mal simplement no els llegiu, o no els escolteu. Ni els difongueu. Sobretot no els feu d’altaveu, que ells volen això. No els doneu la carta de naturalesa, el rol d’interlocutors que cerquen a la desesperada. I sobretot no els atorgueu cap valor ni cap legitimitat més enllà de la seua individualitat, de vegades malaltissa.
Hem d’aprendre a no fer cas d’aquells a qui no val la pena de fer cas.
