No fem de la seva intolerància la nostra escola

No és igual penjar llaços grocs que arrencar-los, com no és igual fer una conferència que boicotar-la. En un cas som davant la llibertat d’expressió i en un altre som davant una reacció per silenciar al contrari.

Això ho dic a propòsit de l’estratègia d’un sector de l’unionisme que busca desesperadament la confrontació, perquè en viu, de la confrontació. Hem passat un estiu veient els esforços d’alguns per a erigir-se en defensors de la llibertat per mitjà d’actuacions que tallaven la llibertat dels altres a expressar-se públicament.

Cal ser molt conscients que, una vegada han perdut la batalla política del debat i els arguments, quan saben que no tenen als carrers una majoria suficient que els segueixi per a expressar les seves opinions, es refugien només en l’atac i la desqualificació a partir de petits grups que busquen la confrontació.

Hem vist aquest estiu avionetes cridant directament a arrencar llaços grocs, els vam veure al parlament retirant els símbols que uns altres diputats havien posat en alguns escons buits. Els hem sentits, en discursos tan encesos com buits de contingut, apel·lant a uns valors i unes actituds que els seus actes desmentien.

Res no és casualitat. La seva estratègia està assedegada de conflicte i confrontació. S’alimenten d’això, viuen del relat de la victimització i troben refugi periodístic només en aquestes imatges. No seria estrany que ben aviat tinguéssim, fins i tot, convocatòries públiques per a anar a arrencar llaços grocs amb dirigents polítics a primera línia.

Ho repeteixo: és la seva estratègia i actuen desesperadament perquè veuen que no tenen cap més via per a fer-se visibles en el debat polític, després d’haver fracassat en tots els seus objectius. Només els alimenta l’exigència d’un nou 155 i la recerca del conflicte social arrencant llaços grocs per construir la seva victimització.

Primer van ser les creus, ara els llaços i demà serà qualsevol altra excusa. Tenen a favor seu la possibilitat de construir un relat mediàtic a la mida dels seus interessos. El darrer incident, amb una baralla i l’agressió a una dona, ocorregut el cap de setmana al parc de la Ciutadella, n’és un bon exemple. Curiosament, l’entrevista feta al marit d’aquesta dona, en què explicava que el motiu de la discussió no havia estat l’arrencada dels llaços, sinó que els llaços fossin llançats a terra i no en una paperera, no ha tingut recorregut en les televisions de l’estat. El motiu? No es poden permetre que la realitat els desmenteixi el titular. És trist, però és així.

Cal ser ben conscients que la nostra obligació és evitar qualsevol possibilitat de tensió. Una simple discussió serà convertida en una confrontació i l’exemple de la fractura. Continueu posant tants llaços grocs com pugueu i vulgueu. Els qui som a la presó us ho agrairem. Però eviteu qualsevol discussió. I si veieu que algú els arrenca, no en feu cas, truqueu a la policia local o als Mossos d’Esquadra, però no us hi encareu.

Els qui arrenquen els llaços no volen tenir cura de l’espai públic, volen la nostra reacció contra la seva actuació per a aparèixer com a víctimes. No els regalem cap més titular. No els ho fem fàcil. No els ajudem a fer el seu discurs. Per cada llaç groc que arrenquin, nosaltres en tornarem a penjar el doble. No caiguem en la seva trampa.

I, sobretot, evitem de ser com ells: no fem de la seva intolerància la nostra escola. La nostra força sempre ha estat la defensa democràtica de les nostres conviccions i el respecte a l’opinió dels altres. Algun dia reconeixeran, com deia al començament de l’article, que no és igual posar llaços grocs que arrencar-ne, com no és igual fer una conferència que boicotar-la. En un cas som davant la llibertat d’expressió i en un altre som davant una reacció per silenciar al contrari.

Nosaltres, els partidaris de la República, anem a favor de totes les llibertats i en contra de la censura i la repressió.