No ets res sense nosaltres, ciutat

Fa uns dies, el bon amic i professor Francesc Roca, divulgador persistent ben en particular de la microhistòria econòmica del país (amén de tantes altres facetes seves i publicacions com la de coautor amb Víctor Hurtado de l’atles de la presència catalana al món des del segle onzè), gran conversador, va deixar anar una dada que em va clavar a la cadira. Contava que fa un munt d’anys, abans dels primers ajuntaments democràtics i doncs del restabliment de la Generalitat, l’alcalde de la capital durant la transició, Josep M. Socías Humbert, va encarregar de fer el llibre blanc dels museus. L’amic Roca formava part de l’equip. Meticulós que és, el nostre professor d’economia política va saber el nombre dels artistes vius i el va posar damunt la taula: “Hi ha més artistes que pagesos, els vaig dir: què penseu fer?” A setanta-nou anys continua essent ràpid com una centella, de seguida vam passar a un altre aspecte, la democratització de l’ensenyament com a font d’artistes. La dada artistes-pagesos m’ha tornat a la memòria aquesta setmana.

Si això era fa mig segle, figureu-vos. Menys i menys gent treballant al camp, més i més artistes a ciutats grans i petites, a pobles, arreu, que passen tanta pena com la gent del camp. Hi penso mentre celebro l’extraordinària presència a la capital de centenars de tractors, de pageses i pagesos, grangeres i grangers, petits propietaris agrícoles i ramaders. Una performance (com aquelles indepes, ja era hora, es trobava a faltar), una actuació, un passar a l’acte, que pocs artistes poden fer (si algun s’ho proposa que canti, si no, que calli per sempre). Per defensar la terra, l’alimentació i les formes de vida i treball que corresponen. Riu-te’n de l’avió que l’artista Torres va clavar a la sala Oval del MNAC, la tractorada li dóna dues mil voltes, tantes com tractors colossals van arribar dimecres a la capital. Ajunto peres i pebrots, però és que si una qüestió tan abassegadorament bàsica i mal atesa com l’agrícola no desvetlla la ciutat ni l’art… acabeu la frase. On no arriba l’art, hi arriba la vida, quan no és a la inversa.

No veus mai un tractor per Barcelona ni de broma, no es mouen dels seus llocs de treball. Són cada vegada més enormes, grossos com titans, dotats d’ordinadors. El que va passar dimecres no era un espectacle, ni n’hauríem de dir espectacular. Una resurrecció. He escrit llibres i articles sobre el present de l’agricultura, he mirat de fer-ne literatura per no apartar-me’n ni gota des que la vaig deixar per venir a la ciutat, em dolen les seves dificultats, detesto sense remei l’agricultura industrial. Mon germà està jubilat, no anava dimecres amb el tractor però hi va anar en el seu moment, durant les lluites pageses i ramaderes i la tractorada titànica del 18 de febrer de 1977. Un temps que els pagesos van treballar junts, van fer política sindical, van comprendre que cal expressar-se i saber fer-ho. Tornem a sentir l’orgull de veure’ls, de veure-les, amb decisió serena i bona organització fer baixar del pedestal els governants de Sant Jaume. Són pocs els pagesos joves però són els que saben què s’ha de fer. Preparats, educats, amb la paraula justa. Les dones, més i més presents, organitzades i organitzadores. Ningú com una dona pagesa, ho sé per experiència de veure-les, per posar fil a l’agulla i anar dret.

No sabem com aniran les converses etc., però la ciutat, la indiferent ciutat, no podrà dir que no ho sap. Si no ets vist no existeixes, si no et reconeixen és com si no hi fossis: això és el que dimecres es va esbocinar quan els carrers de la ciutat van haver d’aturar-se davant l’espill de la tractorada i la imatge que li tornava. Tots venim de la terra, ciutat. No ets res sense nosaltres, ciutat. Tractors colossals.