No es tracta de negociar qualsevol cosa ni de pactar qualsevol govern

És difícil, la negociació. Perquè en bona mesura es fa a “caixa o faixa”. El duel es fa a un nivell molt alt. I totes les parts han de tindre clar que hi ha riscs, dificultats i sacrificis. I també que alguns dels actors principals hauran d’assumir sacrificis personals. Però és que els ciutadans també els han assumit i els assumeixen. I ells són, ara mateix, els seus representants. Per tant, el que cal és mantindre la calma i negociar. Negociar fins al final i més enllà. De la mateixa manera que abans del 9N la CUP no es va alçar de la taula en cap moment. Perquè ja sembla clar que hi ha partits que tenen més assumit que altres que els temps han canviat. I que la República de Catalunya ja és una realitat diferent a Espanya. I es aixó, el que representa el President a l’exili. El mateix que representava De Gaulle fa quasi vuitanta anys. De manera que calma i a treballar. Que eixirà bé.

Ahir es deia que l’acord estava apunt d’aconseguirse. Fà dos dies, en Junqueres deia que hi havia vida més enllà de Puigdemont…

Crec que ERC mai ha cregut el que deia. Segueixen jugant amb la opinió pública, convençuts que no s’els veu el llautó, o que d’aquí a les properes eleccions, podràn disfressar la cosa.

Quina baixesa i egoísme. Ningú els obliga a rès, si no es veuen en cor de fer el que cal, es poden apartar, però és indecent no fer ni deixar que facin.

Recordo perfectament un editorial d’en Partal de finals de 2014 en el que deia espantat que havia vist odi entre els actors principals del procés i que això era la única cosa que podia engegar-ho tot en orris.
Recordeu que el 9-N va ser un gran pas endavant, un desafiament victoriós que va generar un gran entusiasme popular. Però com havia vingut de la ma del president Mas, hi havia gent que després del 9-N encara l’odiaven més i van fer mans i mànigues per a barrar-li el pas. I no em refereixo a la CUP que sempre han actuat obertament.
Aquest odi s’ha mantingut sempre si bé de cara a la galeria s’ha volgut encobrir amb preteses diferències ideològiques. Ara l’objecte de l’odi és el president Puigdemont i ho és per la mateixa raó: per haver trobat la fórmula guanyadora per a mantenir i eixamplar la majoria sobiranista el 21-D malgrat la negativa constant d’ERC de fer candidatures unitàries.

Perdoni Sr Partal, què vol dir que aquesta legislatura no es pot inserir en la legalitat autonòmica?

Jo pensava que la proclamació de la independència s’havia fet sobre la base legal del fret d’autodeterminació. Pero la República no es va defensar. I molta gent hi estava disposada. Mancat de lideratge, per fer alguna cosa, jJo vaig anar a una comissaria dels mossos d’esquadra i vaig posar una denúncia contra ells pel delicte d’obeir ordres d’una potència estrangera.

Vol dir que ara el President Puigdemnot, el Vicepresident Junqueras, JxC i ERC dem,anaran als ciutadans que defensin la República al carrer. No m’ho crec. No ho van fer quan ho podrien haver fet. Ara menys que hi pressos polítics i molts encausats.

A l’Octubre és va fer molt teatre (amb tota la inoicència es va jugar de farol per dur al govern espanyol a la negociació) sense cap voluntad de fer realitat la independència. Ho faran ara?

Els partits i coalicions independentistes varen anar a les elccions del 21D. Els independentistes vam a anar a votar deioxant de banda la nostra decepció. Quin gran poble!

Però podem, si es que hi hagués la voluntad de fer-ho, imposar la independència amb el 47.5% dels vots amb la participació més alta mai aconseguida a unes eleccions al Parlament? Som o no som demòcrates? Volem o no volem un país millor?

Jo m’hauria estimat més que els líders del nyap de l’Octubre haguèssin cedit el lloc a nous líders. Però com que s’ha de fer pinya, em sembla bé que Puigdemont sigui President, si es pot.

Ara be estic convençut que ara no s’ha d’anar d’implementar la República sinò aconseguir els 99.000 vots que falten pel 50% més u dels vots vàlids emesos. Llavors serà una altra història.

És veritat que aquesta negociació és molt difícil. Les circumstàncies i els entorns són molt difícils. Repartir els escons i barrets a Barcelona i Brussel•les és molt difícil… i els votants de tots aquests negociadors ja n’estem fins al capdamunt!

Però, senyores i senyors diputats, quan us vareu afanyar a apuntar-vos a les llistes d’un partit INDEPENDENTISTA i vareu signar el programa del vostre partit i clamàveu en públic que només faltava “proclamar” la República de Catalunya… a qui estàveu enganyant? Als votants, és evident! Però ara veiem que també a vosaltres mateixos! Potser el que volíeu era continuar dins l’autonomia espanyola i esperar que algun dia caigués la figa madura?

Benvolguts companys electes, agraïm de debò els vostres esforços per a quadrar el cercle, però els que necessiteu un temps per a negociar amb l’ocupant fins que generosament us atorgui la llibertat, sisplau torneu l’acta i deixeu córrer la llista o preneu la via directe del trànsfuga i passeu-vos al grup dels comuns. Així recuperareu la dignitat als nostres ulls i podreu dormir amb la consciència tranquil•la.

Visca la República!

Estan fent el mateix que va fer Mas però amb els papers canviats.

Llavors era Mas que no volia veure que amb el plom al ala del cas Palau no podia dur el país a la llibertat. Va aguantar fins al últim minut però no va tenir més remei que baixar del burro perquè si haguessin anat a eleccions Convergència s’hagués enfonsat.

Ara és Esquerra que no vol veure que només des de l’exili el govern pot governar sense por i sense que Espanya li pugui controlar què delibera, què planeja, com gasta els diners, què legisla, què publica, què organitza.. és a dir conduir el país a la efectivitat de la república. Potser aguantaran fins al últim minut però no tindran més remei que baixar del burro perquè si amessin a eleccions ERC s’enfonsaria.

Llavors era Convergència qui no volia investir Puigdemont, ara és ERC. Però Puigdemont tenia la carta guanyadora i ara té la carta guanyadora. Llavors ni ell no ho sabia. Ara tothom ho sap.

És molt dur haver d’admetre un nivell d’incompetència més gran del que podíem suposar. I no resulta plàcid haver de dir-ho quan hi ha gent a l’exili, gent a la presó, gent extorsionada. Sembla inadequat dir-ho si sembla que la menció dona oxígen a l’enemic, i que millor cohesió interna i rentar els draps a casa.
Ara bé, tenint en compte el que veiem, no seria mala idea que els que han fallat clamorosament en termes polítics, fessin, aviat, un pas al costat per deixar espai a nous actors sense motxil·les, rèmores, i amb energia renovada. Des de l’apreci per tots els que ens han portat de la postautonomia a la preindependència, i tot agraïnt el seu compromís, empatitzant amb el dolor de la seva situació personal, cal dir que no van fer / no estan fent bé la seva feina. I que una de les seves darreres actuacions pel país seria elegir BÉ, AMB PRECISIÓ ÒPTIMA, el moment i la persona per a fer un traspàs de poders ordenat.
No cal que sigui ara. Necessitem la continuïtat institucional, la dignitat dels màxims càrrecs. La preservació dels seus drets individuals. Ara bé, dintre de les negociacions per estructurar el nou govern i la nova Presidència és necessari JA, la previsió de traspàs de poders.
I, qui n’accepti responsabilitat i honor, que sigui més competent.

Esperem que aviat hi hagi acord, i el que sobren són totes les filtracions, que evidentment només poden venir dels actors implicats… el que és preocupant, i fa pensar sobre sí realment els negociadors estan preparats per a complir la feina encomanada.

Que l’acord sigui ferm i es dissenyi una bona estructura comunicativa entre el Consell de la República i la Administració de la Generalitat. Crec que seran molt importants les comunicacions particulars entre el Consell republicà i l’Administració diguem-ne “regional”. Les comunicacions privades han de ser mitjançant sistema avançat de criptografia PGP (no valen whatsapps ni gmails), i si cal reforçar amb esteganografia. Contracteu hackers-UNIX, feu-me cas. I les comunicacions públiques, ja sigui a través del DOGC o de la pàgina web de Consell de la República, han de ser clares en quant a contingut i prevalència. És possible fer això, però cal molta maduresa, imaginació, i també generositat per part de tots. Per això és de demanar que tothom que no ho vegi clar s’aparti quan abans millor.

Desde la perspectiva de com van anant les coses, es per sentir-se ben enganyat. Pot ser diré coses per falta de informació, però percevo que els que porten el nom “república” se’n van de dret a pactar un altre cop l’autonomia. Perquè ha servit, que mils de persones ens haguem manifestat? Comparant la convicció d’acció dels Macià, Companys…….amb els actuals d’ara, hi ha una diferència de la nit i el dia. Sembla que hi siguin perquè lluiment personal hi aixis poques coses s’aconsegueixent. Només cal demanar valentia…..

De sempre que ERC ha estat un partit independentista i republicà, tot
i que no recordo res pràctic que hacin fet en aquest sentit.
Al principi del procés, o el 11/09/2012, ERC veia el moviment
independentista amb bons ulls, guanyaria vots.
Dença del 9N que dic que ERC veu vots i veu com una serie de gent
s’apropia d’un discurs que hauria de ser seu, per que és el seu ninxo
de vots, però continua pensant que l’afavorirà de cara a guanya el
govern autonòmic, no hi ha pacte per un partit unitari tipus JxSI per
que perdria la oportunitat d’arribar a la presidència de la
Generalitat.
Finalment, accedeix a fer un partit únic amb CDC, però mentre forma
part d’aquest partit excepcional, assegura que mai ho tornarà a fer,
segurament pensant exclusivament amb els vots i no en el pais.
Actualment ha adoptat el discurs dels comuns, hem d’aixamplar la base
a un valor indeterminat sense limit de temps, i ho farem humiliant-nos
amb el gobierno de Madrid, amb una generalitat totalment controlada en
tots els sentits i sense intenció d’aixacar la veu en cap cas.

Un cosa que sempre m’ha agradat de ERC, és que quan les persones que
la dirigeixen esgoten les seva oportunitat, fan net i trien una cúpula
totalment nova. Ho haurien d’haver fet per les eleccions del 21D, però
encara hi son a temps, o poder no.

És francament decebedor com ERC està intentant abaratir el somni de tot un poble.

L’ú d’octubre vam sortir al carrer disposats a defensar la República al preu que fos. I no érem gens ingenus. Sabíem què estava passant i quin era el risc.
No ens vam resignar a res i el 21D vam tornar-hi. I volem lluitar fins on calgui. Puigdemont es el nostre President i es el símbol de la República. No tenen cap dret de qüestionar-lo. És obvi que té el suport del poble català.

Ningú no pot demanar a ningú que accepti el risc d’anar a la presó o a l’exili.
Però qui no estigui disposat a acceptar el risc ha de ser prou lleial al país per plegar.

I especialment el president Torrent. Va haver-hi un pacte entre Junts per Catalunya i ERC per nomenar president del Parlament Roger Torrent i i imnvestir Carles Puigdemont president de la Generalitat. Un cop Torrent pren possessió del càrrec, que li atorga la clau de la investidura, es fa enrera. En un moment que Espanya està totalment contra les cordes. La deslleialtat de faltar a la paraula donada no es pròpia de la segona autoritat de Catalunya. Penso, sincerament, que hauria de dimitir.
No ja perquè no està disposat a acceptar el risc que li cal al país, sinó sobretot perquè ha trencat la confiança i ho ha fet en roda de premsa, sense parlar-ne primer amb el principal afectat i qui sap fins i tot si posant-lo en perill.

El poble català vol seguir endavant. ERC no va avisar que la seva R ja no volia dir República. Ara és l’hora de la veritat i cal que es decideixin. Si volen passar a la reraguarda, hi tenen dret, però hauran de tornar la clau del parlament i fer una bona criba. En trobaran 32 de ben valents.o haurem d’anar a eleccions?

Però que no s’equivoquin. Aquest cop no tolerarem cap pas al costat. Puigdemont no és negociable.

Pel moment històric en el que hem arribat i la resposta que estem reben, sorta el meu parer, no podem perdre ni un segon.
Formar Govern i ser República, sense dubtar.
Vam perdre una gran oportunitat el dia que es va proclamar la República.
Ens cal anar repetint els mateixos error històrics?
Som República, doncs actuem com a República.
Estar atemorits per la brutal represió, ni ens tornarà els presos polítics i els exiliats, ni ens treurem 155 de sobre.
No va vanir per marxar i menys ara que han vist que el poden convertir en les bombes que no ens poden tirar amb canon convenvionals.
És tant sencill.
Som nació, som República.
Cal obeïr-nos

Tot i que en general és força lleig d’atorgar-se l’expressió d’un sentiment global, la claredat manifestada en les darrers conteses electorals/refrendàries, permeten en aquest cas fer un resum com el que has fet, dient clar i català quin és el sentimenet de tot el poble que es va expressar i que està esperant que comencem a caminar en el sentit indicat.

Si els que segueixen jugant a pactar, amb un estat que l’únic pacte que entén és el de la força bruta i subjugació de l’un pere l’altre, encara els costa d’entendre tot això, afegeixo la meva veu recolzant el manifest d’aquesta editorial.

A l’hora reclamo que sapiguem trobar una fórmula per visualitzar a tots aquests polítics que encara dubten, quin és aquest sentiment majoritari.
Doncs el problema no el tenim amb Madrid, el tenim ací entre nosaltres, per entendre el que allà fa temps ja van entendre: que estem decidits a marxar d’un estat opressor.

Jo ho veig tant sencill com que Puigdemont fagi una roda de prensa desde Brussel·les, acompanyat de vuit dels representants de cada partit proporcionalment distribuïts en funció dels escons obtinguts, i el Sr.Puigdemint designi en public i davant de tothom qui serà la persona que el substituirà en el seu rol de president autonòmic que es el que faria si no tingués vetada l’entrada al parlament.

Quedaria molt clar qui mana i qui està fent ‘el paper’ de president mentre el TEDH decideix si Puigdemont pot o no exercir el càrrec pel que es va presentar i té el soport social i polític per a fer-ho. La batalla juridica va per llarg, però els catalans, la majoria, tenim molta paciència i sóm persistents i intel·ligents.

El nou president autonòmic designat, un cop investit, cap a Brussel·les al costat de Puigdemont. I ja anirà anant o venint quan calgui i la resta per Skype..

A partir d’aquí que ens expliquin que carai volen fer i com.. I enfrontament amb l’estat espanyol jo diria que el mínim.. Ja ens hem barallat prou, ara potser ja toca una mica de pau i entesa sinó es que volem declarar una altra guerra a la EU que es fonamenta en la pau i germanor entre els Estats membres o aspirants a ser-ho.

Si ho fan bé, seguiran rebent soport social, i es tracta d’ampliar-lo. Si ho fan malament ho engegaran tot a rodar.

I responent-me a algunes preguntes que em vaig fer setmanes enrera, si mai l’independentisme conegut actualment com a republicanisme perdés el soport parlamentari majoritari, doncs mala sort (serà que ho han fet fatal).. I si pasen 4 anys i encara tenim el president a l’exili, qui sigui escollit nou president autonòmic i virtual del nou estat català en gestació hauria d’ocupar el lloc del despatx de Brussel·les, o del país on el poguem tenir instal·lat. Jo no he donat un duro a cap caixa de solidaritat, però si és per tenir el president viu faré un petit esforç.

Keep calm and negociate peacefully. (De res, Sergi l’Australià.)

Per aclarir la composició de la taula del meu comentari anterior sobre la roda de premsa a Brussel·les hi haurien d’haver 15 cadires. Puigdemont al centre, i als costats 3xJC 3xERC 3xCs 2xPSC 1xCCP 1xCUP 1xPPC. Segurament hi haurien absències però cal donar la oportunitat a tots els representants legitims de la societat de Catalunya a ser-hi, així veuran que no estem per dividir sinó per sumar. Tampoc hauria de ser cap acte de cap govern a l’exili, hauria de ser una roda de premsa on s’expliqui bàsicament que es designa un substitut provisional de president mentre el TEDH o el tribunal internacional pertinent decideix si Puigdemont hauria de poder o no exercir el càrrec. El perquè a Brussel·les ho podria explicar un representant unionista si hi fos present.

Respondre preguntes als mitjans de comunicació assistents aclariria una mica la situació a Catalunya als catalans per descomptat i a la resta del món. Serietat, responsabilitat i màxim respecte.

He buscat al google images “Catalonia Next State in Europe” i es ple de fotos de pancartes que han dit això durant tot el procés independentista el ultims anys. He buscat també “Catalonia Next Republic in Europe” i no n’hi ha ni una.

Això em demostra una vegada més que “república” és una paraula de moda al moviment independentista que algú ha aconseguit introduir amb alguna finalitat, els que fa molts anys que anem al darrera de l’independència tant ens fa si som República o Democràcia Parlamentària mentre poguem ser un estat independent. Ho dic perque a les negociacions s’hauran de fer concessions inicials, i una paraula que es moda, per mi personalment és negociable, el fons de la qüestió és ser un Estat. Un Estat propi que també deien alguns si no recordo malament quan encara jugaven amb les paraules.

Els que diuen que no hi ha un duro que no menteixin, si hi han 2 milions d’euros bloquejats a Badalona pel 155, quan el treguin començaran a sortir milions per tot arreu, les engrunes que diuen alguns.. No anem tant de víctimes i gestionem millor els recursos..

Si els representants polítics compromesos donen un % del seu sou i despeses a la caixa de solidaritat presidencial, ja n’hi hauria d’haver suficient.

El Vicepresident a Catalunya, el President amb el President a Brussel·les i que baixi a firmar quan calgui o millor, que li enviïn els papers. Puigdemont ja sap de que va tot que ja va ser President dos anys.. Ja li explicarà al substitut provisional.

Europa ens mira, ara de reüll i sense massa confiança. Demostrem qui sóm realment. Tractats de Pau i Treva dsien al Parlament fa uns messos, a veure si es veritat.. Keep Calm..

D’acord amb l’editorial.
Sóc conscient que la situació és d’una gran complexitat. Catalunya està sota una repressió fortíssima (no cal donar exemples que tothom sap) i, per tant, les decisions no són gens fàcils, però el mandat del poble de l’1 d’octubre (refermat el 21 de desembre) va ser per la República. Tornar a una autonomia com si res no ha passat és ara inconcebible, l’autonomia la vam deixar enrere. Tal com comentes, Vicent, cal un pas endavant en clau republicana. Altrament no s’entendria, ni a Catalunya ni a la resta del món on ens miren amb lupa encara que sembli que passen de nosaltres.

Em deixava de dir que la meva proposta o idea garantitza la seguretat jurídica de tots els càrrecs, ningú ha de traspassar cap linea vermella del dret internacional sigui del estat que sigui, si no es que tenim una raó justificada i que ja hem comprovat abans d’executar que una instància supra estatal o judicial ens podra avalar el pas.

Només hem de fer l’esforç o concessió de nomenar substitut una temporada.. A Spain ja veurem que diran, però el que ens ha d’interessar principalment es què dirà i pensarà la resta d’Europa i el món. Això no és una batalla contra Spain, es una batalla per la nostra supervivència com a Nació i Cultura que te tot el dret a tenir un Estat si la majoria així ho desitja.

Estem en un moment històric en que ningú pot estar a l’alçada doncs el tall de mida d’aquesta la donen els altres des d’Espanya. En aquest moment i a partir d’ara, és evident que l’estat i els seus aliats maldaran per desqualificar les institucions a l’exili ( sínó els últims moviments a can calderes ). Però tothom té enemics, ells també. La qüestió és més de com es discursa l’estratègia que dels efectes instantanis d’aquesta. A favor i en contra, hi ha de tot en totes les opcions. Quan s’acabi el temps, sonarà la campana, però esperem que no pas abans. Primer s’ha de deixar la mida i el nivell de la democràcia espanyola amb prous indicis clars de quin és el seu nivell real.

ERC no acceptarà res i només posarà pals a les rodes. Els donarien la lluna en un cove i també hi trobarien inconvenients.

No tenim memòria. Abans que l’empresonessin, O. Junqueras en una entrevista ja va dir que el 2019 i aquesta és la seva fita. I si han de mensytenir la voluntat dels ciutadans i sacrificar la República ho faran perquè l’ego del Sr. Junqueras és tant gran (mirin les entrevistes, sempre és Jo, Jo, Jo) que vol ser Ell qui proclami la Independència i mentre deixaran que tot es prodreixi.

Esperem, que ja d’ERC no m’estrenyaria res, que el seus diputats a Madrid, que només supliquen, demanen i imploren (Tardà: va dir “les pido” tres vegades) que no hagin arribar a un pacte amb l’Estat: si modifiqueu el rumb de l’independentisme deixem en llibertat el vostre líder. Jo és que ja m’ho crec tot.

Abans de tornar a ser autonòmics cal foragitar aquells que ho intenten des de dins.

No obstant foragitar ERC seria fer-los un favor, ja que probablement això és el que volen, no tenir cap responsabilitat, i passar com immaculats no per bons sino per no haver-se mullat mai, com demostra la seva història. Van de purs, però no per íntegres, sino per porucs.

PS – Algú sap que se n’ha fet de l’escrit que el Sr. Torrent, unilateralment, volia presentar al TDH per garantir els drets del President Puigdemont? O va ser una maniobra de distracció per acabar no fent res com és habitual amb la gent d’ERC.

Primera pregunta: No se n’adona l’ERC que està perdent electorat a una velocitat esfereïdora?

Segona pregunta: Era cert, doncs, que “descabezando a uno de los partidos, seria suficiente”?

Tercera pregunta: Si s’han espantat, que s’apartin i anem a unes noves eleccions, on ells perdran bous i esquelles i, amb sort, Junts per Catalunya i la CUP recolliran les restes del naufragi, i amb menys sort, se n’anirà en orris tot l’independentisme i s’haurà de tornar a començar, però amb molts números vermells.

Quarta pregunta: És això el que vol ERC?

Cinquena pregunta: Per què?

Ja n’hi ha prou de maniobres i intrigues a l’esquena dels més de dos milions que, amb el seu vot, tant el primer d’octubre com el 21 de desembre, han posat messions per la República! Els fets canten santa clara. ERC va descartar anar amb JxCAT a les eleccions imposades. Des del primer moment, durant tota la campanya, Oriol Junqueres proposava Marta Rovira com a futura Presidenta. Les urnes, contra tot pronòstic o, si més no, contra els auguris de la premsa espanyola, va dictaminar que la llista encapçalada pel President destituït per Espanya fos la guanyadora del bloc independentista. Paradoxalment, des d’ERC (Rufián i Tardà, els primers), es va fer el discurs d’Espanya contra la investidura de Puigdemont, reclamant-ne a retirada. El cas de Torrent, president del Parlament gràcies a un acord generós, és el més preocupant de tots. Un quart d’hora abans de la reunió que havia d’aprovar (jo diria, millor, formalitzar) la candidatura de Puigdemont a la Presidència de la Generalitat es va despenjar per ajornar indefinidament el ple, en una decisió del tot personalista i unilateral al marge de tots els partits polítics (encara que amb l’entusiasta suport del seu).
Tanmateix Puigmemont és molt més que Puigdemont. Ultrapassa el fet de ser el cap de llista d’un partit polític, perquè representa la Generalitat suspesa per Espanya. És Espanya que l’ha transformat en el símbol de la nostra resistència i de la República Catalana. Qualsevol altra opció seria claudicar.
Arribats a aquest punt, crec que només hi ha un alternativa possible: repetició de les eleccions i que la gent que va resistir les porres el primer d’octubre recordi, amb un vot que s’aventura alliçonador, que ara no són temps de pragmatismes eixorcs, sinó de valentia política.

Qualsevol sortida que no passi per raticar, que no investir, Puigdemont serà un engany al poble i un acatament del 155. Es obvi que les eleccions van ser ilegals i la destitució del govern també . No cal investir president perquè el president ja el tenim i mai hem deixat de tenir-lo. El govern el pot canviar Puigdemont quan i com vulgui. Sembla mentida que això tan bàsic i elemental costi tantes hores de negociacions i discrepàncies. Sembla ser que hi ha diputats que es van ficar a unes llistes sense saber on es ficaven. Ni una concessió a l’enemic perquè els seus arguments cauran pel seu propi pes

Es normal que les negociacions siguin complicades, però m’agradaria pensar que tots tenim el mateix objectiu, encara que hi puguin haver diferencies sobre com arribar-hi. Per tant, hauriem d’evitar acusacions de traició que no porten enlloc. Sí que hi ha dues coses que no podem fer de cap de les maneres: una és anar a eleccions. Si no hem sabut aprofitar aquesta majoria absoluta per anar endavant, com podem presentar-nos a unes eleccions ? amb quines promeses ? . I l’altra és no tornar-nos a quedar amb declaracions i gestos simbolics , per molt dignes que siguin, mentre que la realitat ens porti a predre el poquíssim poder que ens queda. La República s’haurà de defensar i anar implementant desde la Generalitat recuperada i des de l’exili. I serà un procés llarg, no ens enganyem. Som el 47,5% i no tenim cap força per imposar res a curt termini.

Companys,

Jo no donaré la partida per perduda fins que estigui perduda. Tots s’han d’empassar una bona colla de gripaus i això vol dir que cal temps i bicarbonat.

L’únic punt veritablement preocupant seria que els dos partits volguessin anar a llocs diferents. Si volen anar al mateix punt, encara que sigui de forma diferent, encara hi ha esperança. Caldrà que es posin d’acord en com anar-hi, i tots hauran de cedir.

Dit això, si realment es descobrís que volen anar a llocs diferents, l’única solució raonable llavors és noves eleccions.

Massa lletra vessada sense solta ni volta. Dels comentaris, que he llegit pel damunt, recordo aquest bocinet: “Dit això, si realment es descobrís que volen anar a llocs diferents, l’única solució raonable llavors és noves eleccions.” I responc: ENCARA EN VOLEU MÉS PROVES, DE LA TRAÏDORIA D’ERC? ERC SOLAMENT VOL L’AUTONOMIA!!!

NOVES ELECCIONS. Destrucció del partit traïdor ERC mitjançant la creació d’una llista única sense ells, que tot ho enverinen. Llista única amb JuntsxCat, CUP i membres d’ERC de tota confiança d’en Puigdemont que prèviament s’hagin donat de baixa del partit.
En Puigdemont, si vol, ho pot fer. I ho sap fer: en pocs dies va muntar la llista de JxCat.

ERC ha pogut fer durant força temps la política de l’estruç, guanyant suport des d’una discreta segona posició amb els discursos socials de l’esquerra habitual, intentant no exposar-se en una confrontació directe. Ja va optar per aquest rol durant els tristpartits, i després ho ha fet novament amb JxSí. Amb no poc victimisme va justificar haver d’entomar imposicions dels seus socis, convençuts que aviat arribaria l’hora de ningunejar-los, i que aleshores esdevindrien el partit hegemònic de l’autonomisme durant unes quantes dècades, com abans ho havia estat CiU.

ERC, des de Carod-Rovira ençà, sempre ha somniat amb guanyar terreny dins de l’estat, en germanor amb les esquerres espanyoles. El seu objectiu inconfessable és poder xuclar de l’esquer del republicanisme independentista fins a l’infinit. D’aquí la seva predisposició innata a fer pinya amb els comuns i els podemistes, com abans amb els socialistes.

La seva estratègia ha quedat exposada i ha saltat pels aires quan:

1) han vist que la seva paciència tàctica d’anys d’amagar el cap sota l’ala no es veia recompensada, i que la llista de JxCat els passava per davant, cosa que no han pogut pair.

2) Que el seu paper secundari i calculadament ambigu no ha impedit que l’estat s’hi abraonés amb tota la seva fúria, deixant-los escapçats. Com tampoc els serviran les seves crides a tornar a l’autonomisme i a la legalitat constitucional.

De cop i volta el rei va despullat, tothom comença a veure-ho, i la frustració per anys de marginalitat acumulant expectatives que ara de cop i volta s’han volatilitzat, només saben canalitzar-la per la via d’una trifulga per les engrunes d’un autonomisme caduc que sempre han perseguit.

ERC té por. Al Torrent que és jovenet i té dos fills petits han degut vendre-li l’alliberament d’en Junqueras i potser dels altres empresonats a canvi d’acceptar un govern autonomic que vol dir a canvi de la República. Tan de bó m’equivoqui! No hi ha cap dubte que és una decisió difícil de prendre.

Ahir al vespre vaig veure Pentagon Papers (és el titol que s’ha donat a França, l’original es The Post, al film de Steven Spielberg) sobre la revelació, basada en informes top secret, de les maniobres dilatòries per part del govern dels Estats-Units durant uns 30 anys per ocultar el fracàs de la guerra del Vietnam. Katharine Graham, primera dona a ser directora d’un gran diari americà, el Washington Post, té de prendre la decisió de publicar o no aquestes informacions. Les pressions que rep de la part dels banquers, dels amics relacionats amb el poder, dels menys amics, dels advocats… tots la prevenen, si publica, de les conseqüències de tota mena jurídiques, personals, financeres. Per l’altra banda la base, els periodistes que volen defendre la llibertat d’expressió i el bé de la nació volen tirar endavant. Aquest dilema em va portar a fer un parel·lelisme amb el procès català.
Molt bona pel·lícula.
Molt d’acord amb la majoria dels comentaris d’avui. És urgent reaccionar.

Diuen que ERC “negocia”, però qui negocia? Aquest, en Pere Aragonès. I qui és? Llegiu això:
Mira que m’ho havia dit el Pere Aragonès fa anys, quan preníem til·la al carrer Calàbria, quan ell ni era diputat ni gonfanoner de res ni jo m’havia llegit encara la tesi doctoral d’Oriol Junqueras: “si el preu de la independència és renunciar al català, ho firmo ara mateix “.
EXTRET DE https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-catala-lleig_129441_102.html
Així és tot ERC (la cúpula, si més no). FORA TRAÏDORS! VOLEN UN ESTAT ESPANYOL-2! NOSALTRES NO! SENSE LLENGUA NO HI HA NACIÓ. I, SENSE NACIÓ, QUI VOL UN ESTAT? AU, A PASTAR FANG!

A veure, veig que la majoria de persones que escriviu aquí teniu una brutal encúnia a ERC. Recordeu que entre Jxcat i ERC hi van haver uns 15.000 vots de diferència, sobre els 2.100.000 que vam tenir els independentistes.
Us agrairia una mica de respecte. Tots plegats tenim prou problemes i, segurament, tots plegats tenim les nostres raons per a vacil·lar en aquest final de Full de ruta -que ja sabíem que seria difícil, o, com a mínim, una nebulosa.
Potser només tenim 2 camins: 1) arribar a una entesa, fer un govern i d’aquí a un any tornar a emprendre la independència. 2) fer definitivament la revolució, ja. El president nominat al Parlament de Catalunya, tots a la presó: President, Torrent, Turull, Rull, Forcadell, Romeva i….no sé quants més d’imputats, que si voten, a la garjola.
Seria una bona estratègia. Que es quedessin a Brussel.les els Consellers que hi ha i escampessin la situació, que aleshores sí que seria tan espectacular que no sé si Europa podria aclucar els ulls.
Pensem-hi. Tenim joventuts mobilitzades, com hem vist avui.
Potser seria la solució definitiva.
España no podria seguir amb una actitud tan escandalosa com tenir tot un govern a Estremera.

A mi, no em desagrada gens aquesta segona solució.

Bocinet clau de NacioDigital:

Una de les claus d’aquests últims dies, segons fonts de Junts per Catalunya, és que s’ha constatat que, entre els tres grups republicans de la cambra, “només hi ha 30 dels 70 diputats independentistes” disposats a anar “fins al final” per investir Puigdemont. La candidatura del president, en privat, ha assenyalat en repetides ocasions que ERC no ho volia per no patir responsabilitats penals i aquests afirmaven que no té sentit assumir nous riscos sense un full de ruta per fer efectiva la República. Després de l’entrada a la presó de mig Govern i davant la pressió del Tribunal Suprem sobre la classe dirigent del procés, l’independentisme té més cura a l’hora de desobeir de la que tenia la legislatura passada.

SI ÉS VERITAT, JA PODEM PLEGAR. 40 SÓN MÉS QUE 30, 30 SEGUR QUE SÓN D’ERC. I ELS ALTRES 10? VOL DIR QUE ENTRE JXCAT TAMBÉ HI HA TRAÏDORS. PLEGUEM!

No m’ acabo de creure la quantitat de comentaris -començant pel de Vicent Partal- que basen les seves anàlisis en el pensament màgic i la hiperventilació. A veure: 1. Tenim el 47.5 dels vots i això no és el 50% més u mínim per proclamar la independència. 2. No vam poder proclamar la república el 27 d’doctubre per aquest motiu i perquè no teníem el suport dels mossos com s’ ha sabut avui. 3. La derrota del 155 ens ha fet molt de mal. Voleu prolongar-lo? 4. Si no formem govern la immersió lingüística perilla per al pròxim curs. 5. No hem sigut capaços en aquest últims quatre mesos de treure els presos de les presons.
Per tant, què proposo: 1. Recuperar l’ autogovern per poder defensar-nos millor. Podem ser igualment combatius, però amb govern ens podrem defensar millor. 2. Continuar lluitant i anar acumulant forces i 3. D’ aquí tres o quatre anys, noves eleccions catalanes, aconseguir el 50% més u de vots i llavors sí anar a totes ( així tindríem reconeixememt extern i també intern)

Antoni Ibàñez, d’això jo en dic claudicar, per no dir-la més grossa.
Però toques el tema dels mossos. Qui s’havia pensat que, sense fer-ne prèviament una depuració, es posarien al costat del poble? És un tema que traurà flames: per què es va deixar que aquest cos s’emplenés d’espanyols? D’antics GC i policies espanyols que s’hi van afegir per un plat de llenties, PERÒ SENSE RENUNCIAR MAI A LA SEVA LLENGUA (QUE NO ÉS LA NOSTRA)? QUIN NIVELL DE LLENGUA SE’LS EXIGEIX? SI NO M’ERRO, ÉS EL “B”. QUINA VERGONYA! QUIN SENTIMENT CATALÀ PODEN TENIR, SI PARLEN LA NOSTRA LLENGUA?
DEPUREM ELS MOSSOS I, D’ACÍ UNS QUANTS ANYS, TORNEM-HO A PROVAR.

He anat llegint amb atenció tots el comentaris i no comparteixo la dicotomia que m’ha semblat que es planteja entre autonomisme i /o república. Jo crec que l’autonomisme, al menys tal com estava entès i viscut fins la retallada de l’estatut, no tornarà a ser mai més. Si no ens mantenim per resistir i fer valdre la voluntat democràtica, no retornarem a allò que hi havia sinó que recularem molt més enrera i per molts anys. Plantejar, doncs “treballar per recuperar les institucions” em sembla una falsa il.lusió, o un engany imperdonable.

Senyor Ibañez, ha hagut d’esperar a avui per saber que no teníem el total suport dels Mossos?; això ja ho sabien fins i tot els guionistes del Polònia abans de l’1-O, en un gag en que Puigdemont li pica l’ullet a Trapero per veure de quin costat es posarà quan vinguin mal dades, sense que Trapero abandoni el posat de marcialitat que s’escau al seu càrrec… ja se sabia home! I que quedi clar que Trapero em mereix el màxim dels reconeixements per la seva actuació als atemptats de BCN i Cambrils.

Senyor Oller, és molt interessant el tema que planteja: tenim el 50% o no? Doncs no ho podem demostrar. Això sembla que ja se’ls va dir als nostres representants els finlandesos i estonians quan van anar a demanar el reconeixement a la república. L’ ideal seria un referèndum, però el govern espanyol ja sap que el guanyaríem i per tant MAI ens el permetrà fer. L’ única solució que tenim és aconseguir el 50% més u en unes eleccions catalanes. Llavors alguns països europeus estarien més inclinats a reconeixe’ns i fins i tot el 20% d’ autonomistes catalans (PSC i Comuns) acceptarien que som la majoria i no serien hostils cap a nosaltres.
I per tant, l’ estratègia més adequada és recuperar la Generalitat i no parar de lluitar. I en tres o quatre anys, el 50%.

AIXÒ DEL 50%, O DEL 49%, O DEL 51% JA FA PUDOR. No havíem dit que ara comptaven els escons? Doncs això: ja s’ha demostrat.
La qüestió és: ERC és independentista? Es poden comptar com a bons, els seus escons? NO. Ells han fet, fan i faran política de PARTIT. No els interessa res més que guanyar (a Convergència o els seus hereus). Encara no volen veure que, per a la independència cal una LLISTA ÚNICA. I mai no ho voldran veure: ELS HEM DE FER ANAR AMB EL CAP COT. QUÈ COI ÉS, TANTA SUPÈRBIA? ERC AL CLOT!

Senyor Mengual, es compten els escons per poder formar govern. Per tant, els independentistes tenim TOT el dret a legislar i governar-nos. Però les normes internacionals per tal d’ independitzar-se exigeixen el 50% més u dels vots emesos. Això és així, no hi ha volta de full. NO ens podem fer trampes añ solitari perquè sinó estarem en posició falsa, És per això que molts pensem que ARA no és ENCARA el moment d’ enfrontar-nos a l’ imperi espanyol i sortir vencedors. Encara ens falten150.000 vots. i

Senyor Mengual, jo -i la lògica, crec- diria que amb el 50% més u de vots és més fàcil aconseguir la independència que amb el 47.5. Més que res perquè les normes internacionals ho diuen així. Amb el 50% més u, no serà fàcil; amb el 47.5 és impossible.
Pel que fa als vídeos que m’ adjunta, jo no em manifestaria així, en absolut, però crec que Jonqueras ho fa per trencar barreres mentals i afectives amb la gent castellanoparlant d’ origen.
I finalment, jo vull una Republica Catalana al més aviat possible. però racionalment crec qiue no la podrem aconseguir abans de tres o quatre anys.
Salutacions cordials des de la discrepància

Us ho dic ben clarament: Soc independentista. Sempre he pensat que Catalunya era una nació. Però vull una nació exelent, ben orientada, justa i democràtica. Estic veient opinions molt poc democràtiques. Molt poc respectoses. Jo no vull pas un país governat com l’Espanya d’avui. I em sap molt greu veure comentaris que em semblen autoritaris i viscerals. Això perjudica l’independentisme. I a més fa plans sobre molins de vent. Moplt d’acord amb el Sr Antoni Ibáñez. Per útlim, jo vull al Sr Puigdemont president mantenir l’independentisme unic. Perquè `personalment crec que hauria d’abandonar la polñítyica, oigual que tots els líders que nho eren a l’Octubre. No van defensar la repúiblica. Ho varen fer fatal.

El camí més curt entre dos punts sempre és la línia recta, i la línia recta és l’enfrontament democràtic amb l’Estat espanyol. Per què? Doncs perquè:
1. fa aflorar la manca de cultura democràtica de l’Estat espanyol, el que es tradueix amb major desafecció envers aquest
2. ens educa en l’exercici de l’autoresponsabilitat: esdevenim amos de les nostres decisions, del nostre destí
3. evitem en tot moment en el parany de caure en la “normalització” de la repressió, en l’asfíxia de la por i l’autocensura
Resumint: hem anat molt massa lluny, les coses estan molt massa madures perquè pugui i sigui desitjable evitar l’ESCÀNDOL, és a dir el conflicte obert, patent, visible, diari, extensiu, general, etc.

Personalment estic d’acord amb el conflicte democràtic que proposa el Sr Vilardell que no crec incompatible amb el següent:

1. Ampliar el suport social de l’independentisme i aconseguir una majoria clara del 50% més 1 dels vots emesos vàlids. Sense una majoria clara l’independentisme no té legitimitat democràtica per implementar la independència.

2. Deixar de fer “teatre”; les formes i els gestos son importants en política però si darrera no tenen una estratègia efectiva son fum. Això és el que va passar a l’Octubre. Establir una estratègia efectiva que passa per incrementar el suport social, controlar el màxim nombre possible d’institucions de poder, polítiques i socials, i fer patent com l’estat es deslegitima.

3. Els polítics que varen fracassar en la seva estratègia a l’Octubre haurien de dimitir per pura bona pràctica democràtica. El Sr Salmon va dimitir després de perdre el referèndum d’Escòcia encara que el seu partit era al govern.

4. Els polítics processats també haurien de dimitir. Els líders no haurien de tenir aquesta pressió a sobre. Ho estem veient en les declaracions de molts d’ells. Afortunadament encara hi ha alguns que mantenen la dignitat, però son els menys.

5. Entenc que pot haver excepcions als punts 3 i 4. Per exemple, encara que penso que el MH President Puigdemont també hauria d’apartar-se, per mantenir l’independentisme unit ja em sembla bé que s’insisteixi en legitimar-lo i si pot escollir-lo President de nou. Però aquesta no és la única manera de continuar la lluita democràtica.