10.09.2022 - 21:40
D’ençà de bon començament, el regnat de la reina Elisabet II va estar vinculat profundament a l’imperi mundial de la Gran Bretanya i als processos de descolonització llargs i sagnants. Tant és així que es va convertir en reina durant una visita reial a Kenya el 1952. I, just després d’haver-se’n anat, la colònia va viure un dels pitjors conflictes del període colonial britànic. Durant l’estat d’emergència declarat l’octubre del 1952, els britànics van matar desenes de milers de kenyans.
És possible de deslligar els atributs personals d’una dona gentil i bondadosa del seu paper de cap coronat d’un imperi mundial en decadència que va lliurar moltes guerres i es va resistir als qui exigien la independència a tot el món?
Encara que Elisabet II va ser una monarca constitucional que, en general, va seguir les directrius del seu parlament, molts dels ex-súbdits britànics no ho creuen així, i alguns historiadors estan d’acord que la reina va contribuir a enfosquir una història cruenta de descolonització el llegat de la qual encara no s’ha reconegut adequadament.
A Austràlia, per exemple, mentre que alguns australians recorden amb nostàlgia l’època en què onejaven banderetes al pas de les rondes reials quan eren nens, els representants de la comunitat indígena han assenyalat clarament que la reina no va ser pas una espectadora dels efectes de la colonització i el colonialisme i han criticat que la bandera indígena onegi oficialment a mig pal en honor seu.
Tot depèn de qui ho recorda
El record de la reina i del seu regnat depèn, per tant, d’on i de qui la recorda. Aquest fenomen no és pas nou. És inoblidable la ronda reial pel Carib del març del 2022, quan el primer ministre de Jamaica va dir sense embuts als ducs de Cambridge que la regió continuava endavant sense la monarquia britànica.
També hi ha qui ha assenyalat que la monarquia britànica era un recordatori constant del període de l’esclavitud. Un comitè governamental de les Bahames la va instar a oferir una disculpa completa i formal pels crims comesos contra la humanitat.
I aquest procés de distanciament nacional del passat reial britànic continua avui mateix, fins i tot la setmana de la mort de la reina.
A l’Índia, per exemple, fa tan sols uns quants dies que l’antic gran bulevard de l’imperi, Rajpath –i, abans, Kingsway en honor de l’emperador britànic de l’Índia, Jordi V–, ha estat rebatejat com a Kartavya Path i encapçalat amb una estàtua gegant de Subhas Chandra Bose, un dels nacionalistes antibritànics més estridents –i més controvertits– de l’Índia.
A la inauguració d’aquesta estàtua, el primer ministre nacionalista de l’Índia, Narendra Modi, va dir: “Avui s’ha eliminat un altre símbol de l’esclavatge”, i va instar tots els indis a visitar-lo.
Històries complicades
La “relació històrica complicada” amb la monarquia britànica també és significatiu a Sud-àfrica, on un diari ha dit aquests dies que la relació de Sud-àfrica amb la monarquia britànica era tan complicada com era possible.
Va ser a Sud-àfrica on Elisabet II va declarar la seva intenció de dedicar-se a la “família imperial” de colònies britàniques quan va fer vint-i-un anys. Però també és veritat que va ser en la qüestió del suport al règim de l’apartheid sud-africà en què la reina va mostrar un moment de discrepància inusual amb un dels seus primers ministres, quan es va negar a acceptar en silenci la decisió de Margaret Thatcher de no unir-se als altres països per imposar sancions econòmiques al règim sud-africà.
D’una altra banda, la història complicada de l’Irac amb el Regne Unit, que es remunta a la dècada del 1920, també ha estat assenyalada als articles locals. Fa poc, centenars de milers d’iraquians es van morir durant la guerra que la Gran Bretanya va encetar al costat dels Estats Units i més nacions el 2003.
A Malàisia, també es recorda clarament el paper dels britànics en les matances i els programes de trasllat en massa durant la sagnant Emergència Malaia (1948-60) i el període de descolonització. Aquest conflicte no solament va ressonar durant els primers anys del regnat de la reina Elisabet II, sinó que tots els intents de fer-ne recerca han estat obstaculitzats pels governs britànics.
Fins i tot a Irlanda, que ha provat de suavitzar les relacions amb el seu veí més pròxim, el president Michael D. Higgins ha parlat amb un cert eufemisme de la relació de la reina Elisabet II amb “aquells amb qui el seu país ha viscut una història complexa i sovint difícil”. Els diaris irlandesos també han reflexionat aquests dies sobre què podria significar la seva mort per al Nord d’Irlanda, escenari del conflicte anglo-irlandès conegut eufemísticament com a “Troubles”, i tens encara malgrat el procés de pau.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
