15.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.12.2020 - 02:28
L’editorial d’ahir va moure una certa polèmica. La meua afirmació en el sentit que l’arrel del problema és l’opressió nacional i no pas el pressupost va ser contestada pels militants de partit implicats, cosa que era esperable, però no tan sols. Entre els comentaris que em van arribar, n’hi ha un d’especialment interessant de Marta Llorés, que m’agradaria comentar perquè el trobe molt encertat.
Llorés, bàsicament, està d’acord amb l’expressió “opressió nacional” però creu que encara es pot anar més enrere i que cal anar més enrere. I comenta que al final de tot, hi ha la incapacitat històrica d’Espanya de reconèixer cap realitat que no siga la que ells mateixos creuen que és la realitat. Diu: “Difícilment voldran reconèixer un conflicte del qual simplement neguen l’existència. I difícilment en reconeixeran l’existència si no reconeixen abans el subjecte polític.”
Cent per cent d’acord: sense el reconeixement que hi ha un subjecte polític –en aquest cas, la minoria nacional catalana, els catalans, la nació catalana, els Països Catalans, Catalunya o com vulgueu dir-ne–, no es pot reconèixer que hi ha un conflicte amb aquest subjecte polític. I sense reconèixer el conflicte, és evident que no hi ha cap manera de resoldre’l; amb la qual cosa, al final, tot queda reduït a intentar de mantenir com siga l’statu quo, és a dir, l’opressió.
Aquesta és la raó per la qual Espanya no ha consentit mai que es reconega l’existència de nacions dins el seu estat. Per això van liquidar l’estatut de Pasqual Maragall, i per això, en el moment de màxima feblesa, van maniobrar proposant aquell terme de “nacionalitats” a la constitució espanyola perquè no hi figurés el terme “nacions”. Més i tot: és tal l’obsessió que tenen, que ni tan sols apareixen llistades a la constitució les comunitats autònomes, i encara menys les llengües de l’estat. Només s’hi nomena el castellà o espanyol, com vulgueu dir-ne. Qualsevol cosa tret de donar realitat jurídica, de posar nom, a la realitat.
I això, passades dècades de la mort de Franco i després d’haver governat tiris i troians. Simplement, no els interessa ni ho volen. Ells es volen un de sols, siga quina siga la realitat. I és d’aquest mal que plora la criatura, en això té raó Marta Llorés. No es pot reconèixer el conflicte si no es reconeix que hi ha un altre. Cosa que girada al revés també es pot llegir així: només en la mesura que ens afirmem, radicalment, com “uns altres”, diferents en tot i començant per la llengua, hi haurà conflicte. Prenguem-ne nota.
PS. Els nostres col·legues de Berria han entrevistat a París Josu Urrutikoetxea, el negociador d’ETA amb el govern espanyol. En l’entrevista, que VilaWeb publica, en català ací, es desvetllen coses que van passar durant les negociacions que no s’havien dit mai fins ara. I s’expliquen coses com ara que els intermediaris noruecs van quedar parats en veure quina era l’actitud del govern (socialista) espanyol: “Ningú no entenia l’actitud dels espanyols. Deien que havien estat en mil conflictes i que no havien conegut mai una actitud semblant.” Cal llegir-la.
